07.04.2022 - 19:31
Avui farà nou dies de l’homenatge a l’escriptor Josep Vallverdú a l’Institut d’Estudis Catalans i em demano si fa gaire sentit fer-ne una crònica. M’ho demano i no ho veig del tot clar, ara que tot s’explica a cuita-corrents l’endemà mateix perquè si no sembla que ja ha caducat, però tinc raons per llançar-m’hi sigui com sigui.
El 30 de març, dimecres de la setmana passada, a les 18.00 estàvem convocats per fer un homenatge a Josep Vallverdú, escriptor, traductor i docent prolífic de 98 anys que venia amb la idea de presentar el seu darrer llibre, El vuitè nan (La Galera), i es va trobar que la cosa anava una mica molt més enllà.
Hi vaig anar convençuda que hi trobaria molts col·legues de la meva generació i anteriors i no va ser així. No em vaig dedicar a fer un recompte de noms i edats, però hi vaig arribar força abans i me’n vaig anar que feia estona que tots teníem copes entre els dits i el balanç va ser força minso en aquest sentit: o sigui, va ser un acte lluït, amb parlaments, molta gent i molt de caliu, però pocs escriptors entre el públic, per ser un acte d’homenatge a un autor de 98 anys que juntament amb Sebastià Sorribas, Emili Teixidor i Joaquim Carbó –present a la sala!– van ser, com va dir ell mateix, els “quatre asos” de la literatura infantil en català als anys seixanta, quan tot estava per fer i…, en fi.
Nou dies després, doncs, no en faré una crònica exhaustiva explicant què van dir tots els participants, Maria Teresa Cabré, presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, Nicolau Dols, president de la Secció Filològica –de la qual Vallverdú és membre emèrit des del 1993–, Joan Abellà, director del Grup Enciclopèdia, Maria Pujol Valls, autora de Josep Vallverdú: entre l’activisme cultural i el talent literari (PAM, 2015), i Màrius Serra, escriptor encarregat d’entrevistar l’homenatjat en una conversa distesa que va ser la cirereta d’un acte carregat de respecte, estima i reconeixement. No en faré una crònica exhaustiva, deia, sinó que recolliré algunes de les coses que s’hi van dir i que alhora són les raons de pes que em fan dir que faltaven col·legues escriptors entre el públic. Seran nou raons com els nou dies que fa que el vam homenatjar.
Raó número u: perquè és un clàssic viu
Ho va dir Maria Teresa Cabré, Vallverdú és “un clàssic viu”, “un home d’excepció d’un activisme inacabable i una intensa humanitat”, però no ho diu només ella: vegeu els títols que ha publicat des que el 1960 va publicar el seu primer llibre, El venedor de peixos, amb l’editorial Arimany. Des del 1960 fins al 2022: 62 anys de llibres, amb clàssics com En Mir, l’esquirol (1970, a la llista Andersen del 1978, poca broma), Rovelló (1968; 27 edicions, 60.000 exemplars venuts), L’home dels gats (1972), Un cavall contra Roma (1975), Tres xacals a la ciutat (1978), etcètera, etcètera –vegeu la Biblioteca Vallverdú de La Galera, iniciada el 1995– fins a El vuitè nan (2022), que neix, ens ho va explicar ell mateix, d’una pregunta: per què no poden ser vuit i no set nans?
Raó número dos: perquè ens fa falta
Ho va escriure fa anys Joan Veny i ho va dir Nicolau Dols: “Obres i persones com Josep Vallverdú són les que ens fan falta.” Vallverdú, amb Sorribas, Teixidor, Carbó i tota la generació van ser l’escola de lectura –ho va dir Joan Abellà– dels que després hem pogut continuar llegint i escrivint en català. Sovint em pregunto si jo escriuria, o si escriuria en català, si de petita, al costat de traduccions castellanes de Gerald Durrell, Enid Blyton, Roald Dahl, etcètera, no hagués tingut també tota la col·lecció dels Grumets de la Galera i del Vaixell de Vapor. I no ho tinc clar, eh.
Raó número tres: perquè és d’una pàtria que sols es pronuncia
Nicolau Dols, que a banda de filòleg també és poeta, va citar un altre poeta, en aquest cas eivissenc, per destacar la importància de l’obra de Vallverdú des d’un punt de vista cultural i lingüístic: “Ens acull una pàtria que sols es pronuncia”, va escriure Marià Villangómez. Als anys seixanta, ja ho hem dit abans, tot estava per fer i ara, en fi, ara no tinc espai aquí per dir com està tot plegat, després de tants dies de vaga de docents i de trepitjades i més trepitjades al català en tots els àmbits, així que continuem vivint en una pàtria que sols es pronuncia o que, ai, amb prou feines es pronuncia, i Vallverdú, als seus 98 anys, n’és un dels fonaments, indiscutiblement.
Raó número quatre: pel “seu” Ponent
Vallverdú ha reivindicat sempre el seu accent nord-occidental sense complexos, ho va dir Dols, i després Màrius Serra hi va fer èmfasi: Vallverdú no solament reivindica la parla de les terres de Lleida, per dir-ho ràpid i que ho entengui tothom, sinó que gràcies a ell parlem de les terres de Ponent. El terme Ponent l’hi hem d’agrair a ell, i no sé si això ho tenim tots prou clar ni sabem prou bé què significa: identitat, o, per parlar en segle-vint-i-unè, empoderament lingüístic. “Ara hi ha una pila d’autors de Ponent”, va dir. “Jo sóc partidari d’un català més aviat estàndard sense estar-me de posar paraules ponentines quan em calen.”
Raó número cinc: per la quitxalla
“A la quitxalla li convenia llegir llibres en català”, va dir Vallverdú a Màrius Serra quan van iniciar la seva conversa. “Sento un goig especial quan sóc reconegut per escriure literatura infantil i juvenil”, va afegir. I en aquest moment no es va poder estar de fer extensiu aquest reconeixement a l’altre “as” que hi havia a la sala, Joaquim Carbó, i la sala va esclatar en un aplaudiment unànime. Amb 98 anys fets, es pot escriure per a nens? Vallverdú demostra que sí amb El vuitè nan, que va ser lloat per la participant més jove de l’homenatge, la Gisela, de sis anys, que va venir a representar els lectors presents. “Escriure per a la canalla rejoveneix”, es va fer un tip de dir Vallverdú a les entrevistes que li van fer durant tot el dia.
Raó número sis: pel pensament i per la llengua
Vallverdú és també assagista i diu que fins i tot quan escriu per a nens de vegades s’ha de frenar perquè té “tendència a la dialèctica”, cosa que feta amb mesura trobo que és el que ara en diuen un valor afegit que pot anar bé per anar acostant el lector a la reflexió, al pensament. A més, per la seva formació filològica, i pel seu bagatge, el nivell de llengua de la seva literatura és ambiciós: “Se m’escapen paraules poc usuals i llavors algú els hi ha d’explicar als nens.” No és cap rucada aquest “explicar-ho als nens” que Vallverdú deixa anar mig com una disculpa: els nens han de llegir acompanyats, és el que ens diu entre línies. Sobre la llengua de Vallverdú, el doctor Rubió va dir que era un “dels últims noucentistes”.
Raó número set: perquè “també” escriu per a adults
Màrius Serra li va demanar, inevitablement, en quin pla quedava la seva obra per a adults i Vallverdú, bonhomiós però gens tou, va deixar-se estar de filtres per dir el que havia de dir amb tots els ets i uts: “La meva obra adulta no s’ha estudiat tant; hi ha una mica de mandra a la premsa. Et posen una etiqueta i et redueixen una mica.” Em sembla que no cal afegir-hi res més.
Raó número vuit: perquè “també” és traductor
No sabeu fins a quin punt li som deutors, a Vallverdú, de moltes de les nostres lectures. Feu un cop d’ull a tot el que ens ha traduït de l’anglès des dels anys seixanta i fins ben entrats els noranta: Raymond Chandler, Graham Greene, el Robinson Crusoe de Defoe, Una altra volta de rosca de Henry James, Jack London, Edgar Allan Poe, William Saroyan, Steinbeck, L’illa del tresor de Stevenson, El fantasma de Canterville de Wilde… Segueixo?
Raó número nou: perquè té plans de futur
Quan cap al final de l’acte Serra li demana pels seus plans de futur, la sala esclata en un aplaudiment ben sonor i Vallverdú, amb aquell seu somriure net i feliç que ha lluït des que ha entrat a l’Institut, un somrís agraït i serè, afirma que té un parell de llibres pendents de sortir i que escriu cada dia, sobretot per a la premsa, que d’idees encara en té, que no se li acaben, que l’experiència pesa, sí, però també és rica. I ho diu amb un to desimbolt, com quan ha explicat, poc abans, que Rovelló el va escriure “en onze estones”.
Vallverdú fa més de seixanta anys que escriu cada dia, i quan escrius cada dia, toques de peus a terra amb totes les lletres, i els teus lectors ho celebren llegint-te, des d’en Carbó fins a la Gisela.
