19.02.2025 - 21:40
No és mai casual que la història es repetesca als mateixos indrets. El 1890, les tropes del Setè de Cavalleria van assassinar prop de tres-cents sioux a Wounded Knee. Vuitanta-tres anys després, el mateix lloc va ser escenari d’una altra confrontació, aquesta vegada amb els activistes del Moviment Indi Americà resistint durant setanta-un dia, primer contra la policia i més tard l’exèrcit dels Estats Units. La geografia, com diria algú, té aquestes bromes macabres.
Entre aquestes dues fites sagnants, la identitat indígena no ha fet sinó créixer, com l’herba de la praderia després de la cremada. Els pobles, com les arrels, s’entossudeixen, ens entossudim, a viure malgrat els herbicides de la civilització. Leonard Peltier, empresonat durant més de quatre dècades i alliberat finalment fa poques hores, n’és el testimoni vivent més clamorós. La seua resistència és el símbol d’una supervivència tossuda, d’una identitat que no poden matar. Quaranta-vuit anys, aviat és dit. Peltier ha passat a la presó més temps que Nelson Mandela, més que qualsevol dels presoners polítics europeus del segle XX.
Ja feia deu anys que Peltier era a la presó quan, l’any 1987, vaig fer un llarg viatge fins a arribar a la reserva sioux de Pine Ridge, on hi ha Wounded Knee. Rapid City, l’aeroport de més a la vora, era lluny i també hi havia pocs avions que arribassen a aquest paratge allunyat de Dakota. No ens van voler llogar un cotxe quan van saber que anàvem a Pine Ridge, en un clar gest racista que vam veure repetit a Scenic, la població més acostada a la terra dels sioux –que en realitat solament eren cinc cases esparses i un saloon ple de cowboys amb el significatiu rètol a la porta que deia “No és permesa l’entrada als indis”.
Jo havia llegit In the Spirit of Crazy Horse, un llibre extraordinari de Peter Matthiessen sobre l’origen del Moviment Indi Americà, la resistència a Wounded Knee i els judicis i empresonaments posteriors, especialment el de Leonard Peltier. Un llibre que va tenir el rar honor de ser prohibit durant anys als Estats Units. I volia conèixer millor aquella terra i aquella gent amagada rere les caricatures cinematogràfiques. Pensava de manera innocent que el lloc on una dècada abans hi havia hagut la insurrecció sioux era l’indret adient. M’equivocava: la repressió havia estat tan ferotge que pràcticament ningú no va voler parlar amb mi. Vaig trobar, tanmateix, la manera de mostrar silenciosament i solitàriament la meua solidaritat: vaig lligar una petita senyera al monument que allí recorda la matança del 1890. No hi havia ningú, ni calia. Jo sóc nacionalista perquè sóc sobretot internacionalista, i aquelles quatre barres onejant al vent de la prada eren l’homenatge que em sentia obligat a fer. Supose que a partir d’això deveu entendre la meua emoció, l’enorme alegria i el gran alleujament que vaig sentir ahir en veure caminar lliure, en veure’l tornar a casa, Peltier.
I en sentir-lo parlar. En sentir-li dir, en ple 2025, que els anomenats “homes blancs” havien intentat d’exterminar el bisó per eliminar els pobles de les praderies. I van fracassar. I que també van intentar d’esborrar les llengües natives prohibint-les a les escoles. I van fracassar. I que van provar d’eliminar les cerimònies sagrades. I van tornar a fracassar. I que van provar de doblegar-lo a ell. I han fracassat.
No són paraules i prou. Les estatístiques –aquesta manera moderna de comptar guerrers– mostren un creixement constant de la població que s’identifica com a nativa americana. Les llengües indígenes, que semblaven condemnades a l’extinció, són ara ensenyades a les universitats. Les cerimònies tradicionals, que es van haver de practicar d’amagat, són avui reconegudes com a patrimoni cultural i exaltades. Fins i tot avui al centre mateix de Washington hi ha un museu dedicat a reconèixer i promoure les primeres nacions índies, que ja no les amaguen ni s’amaguen.
En la tradició sioux, quaranta-vuit anys de presó són dotze rodes de l’anomenat “cicle de la medicina”, són les quatre etapes de la vida multiplicades per les quatre direccions sagrades. Són quaranta-vuit vegades que la Terra ha dansat al voltant del Sol mentre un home contemplava el cel darrere els barrots. Són més de cinc-centes llunes plenes il·luminant una cel·la on el guerrer esperava el tancament del cercle. Per als buròcrates del sistema penitenciari eren simplement uns quants milers de dies en el seu registre computat, un nombre d’anys, però per a la consciència indígena era un gran cicle de transformació que havia de completar-se. I que s’ha completat finalment amb la llibertat. Com la serp que es mossega la cua en els antics símbols, com el bisó que torna a les praderies d’on havia estat exterminat, com les llengües natives que tornen a ser parlades avui per nens que no van conèixer mai l’opressió de les boarding schools.
Hi ha un proverbi lakota que diu que allò que és destinat a succeir sempre troba el seu temps. Però n’hi ha un altre, més important a parer meu, que explica que cap àguila no pot caçar a qui no es deixa caçar: només són derrotats els qui es deixen derrotar. Aprenguem-ne. És una gran lliçó.
PS1. La nova enquesta d’usos lingüístics en la regió autònoma de Catalunya –el català va molt més enllà– ha suscitat les lògiques reaccions d’alarma i una certa sensació que alguna cosa ha de passar, ja. N’hem parlat abundantment aquestes darreres hores a VilaWeb, però deixeu-me destacar aquesta anàlisi a fons que n’ha fet Ot Bou: “Un certificat clamorós d’emergència lingüística”.
PS2. Les Corts Valencianes votaran avui la proposta de Compromís sobre la dimissió de Carlos Mazón. No hi haurà sorpreses, però el president de la Generalitat cada dia es troba més acorralat perquè, a mesura que es van sabent els detalls de l’actuació del cap del Consell el 29 d’octubre, la cadena de negligències es dibuixa més nítida. Ens ho explica la nostra cap de redacció, Esperança Camps: “Carlos Mazón i Salomé Pradas, cada volta més assenyalats”.
PS3. La malaltia del papa Francesc deixa el poder vaticà en una situació incerta. El Vaticà i la Santa Seu no tan sols són un dels estats més poderosos del planeta, malgrat les aparences, sinó també un actor social d’una dimensió enorme. De Roma estant, el nostre company de Fanpage.it Michele M. Ippolito ens explica què es mou per darrere: “Lluita de poder al Vaticà per a substituir el papa: qui mana mentre Francesc és a l’hospital?”
PS4. L’editorial Quaderns Crema ha aplegat en un volum les tres novel·les que va escriure i publicar Sergi Pàmies a la dècada de 1990. D’això i de la seua manera d’escriure n’ha parlat en aquesta entrevista de Montserrat Serra: “Escric sense saber ben bé què serà, si una novel·la o un conte”.
