Raül Romeva eixint de la reunió amb la CUP a la seu de l'ANC. Darrere seu camina relaxat el futur president de la Generalitat, Carles Puigdemont.

Divendres 8 de gener, poc abans de les vuit del vespre
Els negociadors de Junts pel Sí i de la CUP abandonaven la seu de l’ANC al carrer de la Marina de Barcelona. Eixien de pressa i en grups petits. Raül Romeva caminava ràpidament. Darrere seu, relaxats, Lluís Guinó –batlle de Besalú i diputat de Junts pel Sí– i Carles Puigdemont, un home que poc sospitava que li canviaria la vida tant i tan de pressa.

És cert que des de dilluns, el seu nom era sobre la taula en converses informals. Membres de CDC havien fet informes interns demanant que fos el possible candidat i persones independents havien estat consultades també sobre aquesta opció. Però Carles Puigdemont no era, ni de bon tros, el favorit de les travesses. No pas en les que es publicaven i es feien córrer. Però sí en la travessa molt personal del president Mas. La que al final havia de ser la definitiva.

A la sala d’actes del local de l’Assemblea Nacional Catalana, situada al final d’un llarg passadís, el president de l’entitat, Jordi Sànchez, prenia la paraula amb un gest cansat i entristit. Un molest soroll interferia l’audició i va haver d’interrompre el discurs unes quantes vegades. La seua funció, pública, era comunicar que l’Assemblea desistia de fer més gestions entre Junts pel Sí i la CUP. Potser sabia alguna cosa més, però no li corresponia de dir-la. Així i tot, no es va poder estar d’apuntar dues precisions que en aquell moment pareixien fútils i anecdòtiques. D’una banda, es felicitava que l’esforç de les entitats hagués servit perquè els dos grups tornassen a asseure’s en una taula. Des del diumenge anterior, amb la decisió del consell polític de la CUP, tot semblava trencat. D’una altra, es va referir a un fil últim que quedava, encara sospirant per un possible acord.  Malgrat tot, rotundament, va dir que no restava cap esperança.

La realitat, tanmateix, a aquella hora ja era molt diferent. Els dirigents polítics de Junts pel Sí i la CUP havien abandonat la planta baixa on hi ha l’ANC fent veure que se n’anaven cadascú a casa, però en realitat tenien una cita només minuts després en un hotel de la part alta de Barcelona, al carrer de Balmes. Allà és on s’havia de fer el miracle.

Dijous 7, la trobada de l’aparcament
Aquelles hores frenètiques que havien de desembocar en l’acord havien començat, de fet, el dia abans, dijous 7 de gener. L’ANC havia dissenyat per a aquella trobada un operatiu molt especial. Convençuda que era imprescindible el silenci i la discreció màximes, l’Assemblea va preparar una reunió secreta, de manera que tots els participants foren recollits amb cotxe, sense saber ni on es trobarien. La cita era a l’Hotel Ayre del carrer de Rosselló.

Els negociadors no tenien cap pista, ni sabien –abans d’enfilar-se a l’automòbil– on anirien. I eren molts. De Junts pel Sí hi havia Raül Romeva, Jordi Turull, Marta Rovira i Josep Rull. De la CUP, Anna Gabriel, Eulàlia Reguant, Albert Botran i Hugo Alvira, un personatge molt discret, però clau per a entendre tot això que ha passat aquests dies. Amb ells, representants de l’ANC, Òmnium i l’AMI. En total, una vintena d’assistents. Es tractava d’evitar filtracions, si més no abans que els negociadors arribassen al local on s’havien de trobar. La consigna va fallar perquè un dels negociadors va demanar d’eixir del parlament i un fotògraf d’El País el va seguir. Com que aquell cotxe fou dels últims d’arribar, el reporter gràfic no va poder obtenir fotos de l’entrada, però sí de l’eixida.

Sobre la taula, s’exposaren tot d’idees durant prop de cinc hores. L’inici va ser especialment dur, ple de retrets per part de la CUP. L’ambient semblava carregat, en una sala a la qual la majoria d’assistents havien accedit de l’aparcament estant, com era la consigna. Hi havia una entrada directa que facilitava l’anonimat. Raül Romeva és l’únic que va entrar per la porta principal.

En aquesta reunió de dijous es va parlar de la idea que el jurista Amadeu Abril havia formulat al seu bloc. I també es va sospesar una proposta insòlita que hauria pogut desencallar la situació: convocar una assemblea d’electes que s’encarregàs de proclamar el president de la Generalitat. El propòsit era reunir aquesta assemblea dissabte al matí i fer el ple d’investidura a la vesprada. Membres de l’ANC, discretament, van temptejar locals on poguessen aplegar-se batlles, regidors, diputats de tots els parlaments, presidents de diputacions…: tots els càrrecs electes independentistes. Al capdavall, les gestions foren debades, perquè la possibilitat no reeixí.

Una cosa semblant va passar amb la proposta d’Amadeu Abril. Consistia a investir provisionalment Artur Mas i després convocar unes primàries, en què es decidís qui seria el president definitiu. La proposta tampoc no fou viable, perquè la CUP va demanar que el president investit provisionalment no es pogués presentar a les primàries i perquè algun sector de Junts pel Sí tampoc no la veia prou clara.

La sensació final va ser que no hi havia res a fer. A palau, Mas va donar ordres d’enllestir-ho tot per a signar el decret de convocatòria de les eleccions dilluns. Malgrat que l’ANC va insistir en una darrera reunió divendres, la sensació era que allò no es podria resoldre.

Divendres 8, una reunió pública i una de privada
Divendres, però, encara havia d’haver-hi una última reunió pública, a la seu de l’ANC i sense la presència de la majoria de les organitzacions civils. Oficialment, es va donar per acabada la reunió sense acord i Jordi Sànchez va comparèixer per anunciar que allò era el final del camí.

Mentre ell parlava, però, els negociadors de Junts pel Sí i la CUP anaven aplegant-se en un altre hotel, aquesta vegada un de la part alta del carrer de Balmes.

Prenien precaucions com el dia abans, però ja no tantes. Tothom confiava que el missatge emès per l’ANC faria efecte. Cap periodista no esperava cap reunió immediatament després del fracàs de la reunió pública i cap no estava preparat per a res de nou. Les molt poques persones que n’estaven al corrent feien un mutis absolut i s’escarrassaven a amagar la veritat a qui preguntava.

Aquesta vegada la reunió va tenir un to molt diferent. A la reunió de dijous Marta Rovira havia preguntat a la CUP si estaria disposada a acceptar Mas com a conseller en cap. Però en aquesta de divendres va ser Josep Rull qui va prendre la paraula ben aviat per a anunciar que el president estava disposat a fer un pas cap al costat. I va anunciar-ne les condicions: que ell –i ningú més– triaria el substitut, que calia garantir ‘estabilitat i operativitat’ i que la CUP havia de fer autocrítica.

Al voltant de la taula hi havia sis negociadors de Junts pel Sí –quatre dels quals eren els habituals: Romeva, Rull, Turull i Rovira– més Lluís Coromines i Josep Maria Jové i quatre de la CUP –entre els quals Eulàlia Reguant, Gabriela Sierra i Hugo Alvira. Va ser Gabriela Serra qui prengué la paraula per dir que sí. I, amb una gran sorpresa de l’altre costat, ho va argumentar relatant una llarga conversa amb l’equip del conseller Andreu Mas-Colell, de la qual es deduïa que la CUP era molt conscient de les (dramàtiques) interioritats i patiments de la Generalitat.

Passada la mitjanit, el primer esbós de pacte ja s’havia redactat i totes dues parts es van comprometre a ‘passar-se papers’ dissabte al matí, abans de les onze.

Un dissabte d’infart
Dissabte a les vuit del matí hi va haver a la seu de la CUP una reunió clau. Tanmateix, sorprenentment, alguns dels noms més importants dels darrers dies i més contraris a l’acord n’eren absents. Anna Gabriel i David Fernàndez se n’havien anat a Bilbao, per participar en la manifestació de suport als presoners bascs. Benet Salellas era al Matarranya… Junts pel Sí també es va reunir ben d’hora per a polir els detalls i poc després els documents van començar a transitar de banda a banda.

Hom volia un redactat curt, satisfactori per a totes dues parts però sense ni una línia sobrera. Una bona ‘pista d’aterratge’, com la van definir. Els nervis eren impossibles de controlar perquè inevitablement, entre els seus partits, s’escampava la sensació que passava alguna cosa. ERC va enviar un comunicat intern als seus militants reclamant silenci absolut a les xarxes. ‘Tens Telegram?’, era la pregunta més habitual. Hi ha qui creu que Telegram és més segur que no WhatsApp, cosa que no és certa, i la discreció havia de ser total. Ni una paraula per telèfon.

A la redacció de VilaWeb el primer missatge, de Telegram, confirmant l’acord va arribar a les 12.12. ‘Estigues atent (si no hi estàs ja). Una abraçada molt forta.’ Provenia d’una persona discreta però sempre ben informada. En aquell moment tot començava a estar decidit i la bola començava a rodar. Només calia no fer ni una passa en fals.

Els negociadors tenien instruccions molt concretes de les coses que, fos com fos, havien de constar al text. Una volta pactat i signat, Artur Mas els esperava al seu despatx per a certificar allò que el periodista Francesco Olivo, de La Stampa, definí més tard, amb molt d’encert, com ‘una acrobàcia política’. Carles Puigdemont era cridat a palau en una indicació gairebé definitiva. Una piulada indiscreta el va situar a la Rambla passejant. No és segur si hi va anar o no, però si hi era molt segurament va gaudir de la seua darrera passejada tranquil·la en molt de temps.

A les tres i dos minuts un dels principals negociadors reconeixia en privat i per primera vegada que el document ja era a palau, que el president Mas el tenia a les mans i que per tant ja no hi havia marxa enrere. Els operaris de la casa començaven a instal·lar un micròfon i una tarima a la sala Torres Garcia del Palau de la Generalitat i l’impossible es feia realitat.

A les sis i dos minuts un Artur Mas relaxat però solemne ensems compareixeria, entrant per la porta que prové del Saló Daurat. ‘No es pot pujar a l’Everest amb espardenyes’, va dir el 129è president de Catalunya per explicar tot allò que havia passat. I en aquell moment totes les televisions del món, en un gest que palesa com ha canviat la realitat catalana, ja feien avisos urgents: Catalunya tenia un govern independentista. Finalment.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]