El dia 15, fa gairebé dues setmanes, Jordi Goula escrivia ací a VilaWeb una de les seues píndoles d’economia on ja deixava per escrit totes les claus d’una decisió que, dissortadament, es va confirmar ahir: el tancament de la planta de Nissan a Barcelona. (I avui en publica una altra, amb la decisió ja presa, de lectura obligatòria també.)

Goula, sempre tan afinat amb les dades i tan rigorós amb l’anàlisi, ja apuntava que l’adeu de l’empresa era gairebé previsible i que el coronavirus no havia fet sinó agreujar els problemes que s’arrossegaven de lluny. Ara ho pagarà tota la societat, car parlem de 3.000 llocs de feina directes i 20.000 d’indirectes, segons dades sindicals, que tots sols farien créixer d’un 5% la xifra de desocupats actual. Les institucions, totes, han posat el crit al cel i intenten maniobres que no sé si és que encara no saben que seran inútils o si les fan perquè no siga dit que no fan res. Però la decisió ja ha estat presa i val més que reconeguem que té més a veure amb el model econòmic de la globalització que no pas amb cap detall local concret. S’haurien pogut fer coses abans per a frenar-ho, segurament. Hi ha hagut dimissions i absències clamoroses, sens dubte. Però no ens enganyem: ara ja és massa tard.

Perquè la clau d’aquest daltabaix és la caiguda de les vendes de cotxes al món i, més en concret, l’excés de producció –Nissan a Barcelona, ho recordava Goula també, treballava al 30% de la capacitat i així es difícil que des de la central, situada a milers de quilòmetres, et puguen veure com un actiu imprescindible. Sobretot enmig d’una reestructuració radical del negoci com la que es duu a terme.

Aquesta reestructuració mundial del mercat de l’automòbil ha pres la forma de la concentració, i en aquest cas s’han agrupat Nissan, Renault i Mitsubishi en una gran empresa internacional, l’objectiu de la qual, ara mateix, és simplement sobreviure. I en què han pensat per sobreviure? A abaixar despesa, bàsicament. Racionalitzar, que en diuen. I si aquesta és la decisió, a Europa Renault té les de guanyar. La pressió del govern francès a favor seu i la crisi derivada del coronavirus han acabat fent esclatar el problema. Però l’explicació més racional és que la globalització ens ha passat pel damunt com un tren a tota velocitat. Podem discutir, i és important, si fa deu anys s’havien d’haver fet inversions per canviar el model, si els governs havien d’haver cercat alternatives o si el model de subvenció permanent sense cap garantia d’estabilitat era sensat o no. Però els fets ara són els que són i, per tant, s’imposa la reflexió entorn del model industrial i la globalització.

També perquè tan sols fa unes setmanes, enmig de l’angoixa pels subministraments mèdics necessaris per a lluitar contra el coronavirus, molta gent ja va posar en relleu fins a quin punt és perillós socialment aquest model econòmic en què cada vegada menys empreses acumulen més actius mundialment, cosa que mata la producció local i ens fa dependents de cadenes de distribució que no controlem. Que un país com en el nostre, que havia estat capdavanter en el tèxtil, no tinga capacitat de produir bates o màscares i acabe depenent de les fàbriques de la Xina ho diu tot.

Això, o el tancament de la Nissan, són conseqüències evidents d’aquesta fase de paroxisme de la globalització, en què la diversitat i la pluralitat d’oferta perd terreny de dia en dia i on el contacte amb la realitat més pròxima s’evapora en el magma dels interessos globalitzats de les grans corporacions. Diversos intel·lectuals i professionals que vam entrevistar en la sèrie ‘Entendre el nou món‘ incideixen clarament en aquest factor i tenen raó. No es pot continuar així, simplement no podem continuar així.

Però passa que l’alternativa no és senzilla, vol poca demagògia i demana temps, diners i solidaritat. I una inversió pública molt gran, enorme. No es tracta, evidentment, de tornar al temps de l’autarquia, ni de bon tros –aquest camí és fals, no existeix ni tornarà a existir mai. Però sí que cal, per exemple, decidir un catàleg de productes bàsics que s’han de poder fabricar al país de manera regular, amb el suport que siga necessari per a sostenir aquesta producció i estar preparats en cas de crisi, i una complicitat molt audaç entre empreses, governs i universitats, per a cercar i explotar indústries innovadores. Indústries que segurament no seran mai comparables, quant a ocupació, amb aquestes grans factories que ara veiem tancar, però que poden compensar amb el temps aquest colp enorme que rebem ara. El combat és entre la vella industrialització i la nova, no contra la industrialització com un tot.

I, evidentment, no cal ni dir que ara cal fer tant com es puga i més per protegir els treballadors que seran acomiadats, les seues famílies i les empreses auxiliars que, si no es poden reconvertir de pressa, també acabaran tancant. Pel seu bé, però també –les xifres canten– pel bé de tota la societat. I encara més. Els treballadors de Nissan han lluitat durant anys, conscients de la situació, per millorar les condicions de la planta i acumulen, per tant, un coneixement molt gran que, de cap manera, no s’hauria de desaprofitar ara. Al contrari.

 

PS. El ‘Debat en confinament’ d’ahir, el vàrem fer amb Valtònyc. El vídeo del debat, durant el qual va respondre les preguntes dels subscriptors de VilaWeb, el podeu trobar ací. Si encara no sou subscriptors us demanem que aneu a aquesta pàgina i us en feu o feu un donatiu sense cap més compromís. La crisi del coronavirus ha originat una caiguda publicitària que té un gran impacte en l’economia del nostre diari i de la majoria de mitjans del món. Per això ens és més necessari que mai augmentar la xifra dels 19.000 subscriptors que ja formen la comunitat de VilaWeb.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.