Nicolas Garcia: “No em penso rendir en la defensa del català”

El Tribunal Administratiu de Montpeller ha prohibit l’ús del català als plens municipals dels ajuntaments nord-catalans. Els Banys i Palaldà (Vallespir), Elna (Rosselló), Portvendres (Rosselló), Sant Andreu de Sureda (Rosselló) i Tarerac (Conflent) havien modificat sengles reglaments municipals per permetre l’ús del català als plens amb la condició de traduir les intervencions al francès. El tribunal ha conclòs que aquest reglament és inconstitucional i els dóna un termini de tres mesos, a tot estirar, per a canviar-lo. Elna va ser el primer municipi a introduir el català als plens, ara fa prop d’un any. Ha estat un dels municipis més bel·ligerants contra la imposició de l’administració francesa i ha convertit l’afer en una qüestió de país. En parlem amb el batlle, Nicolas Garcia. Tot i el cop que significa la sentència, Garcia no perd l’esperança: “No em penso rendir en la defensa del català.”

—Com valoreu la sentència del tribunal de Montpeller?
—No és negativa del tot. S’ha de valorar que hi ha punts positius… La decisió del jutge diu dues coses importants. Primer, s’interpreta que el que hem fet els batlles no vulnera el dret de ningú, no hi ha cap problema democràtic. Segon, per primera vegada, autoritza la traducció en català, i doncs, en bretó, en cors i totes les llengües que ells anomenen regionals. No s’havia fet mai. Això vol dir que, com ja ha anunciat el batlle de Portvendres, ell parlarà en francès i després ho traduirà al català. La batllessa dels Banys s’ha negat a fer-ho i nosaltres, ara per ara, no ho farem, però això ens obre la possibilitat d’intentar una trampa. No ho farem perquè no som així i ho volem fer clar i català, però podríem fer això: canviar el reglament i dir que el català serà la llengua que traduirà al francès, i no a l’inrevés. Canviar l’ordre.

—Us donen tres mesos per a canviar el reglament. Ho fareu?
—De moment, no. Encara no he parlat amb tots els regidors, però de moment sembla que anirem al recurs d’apel·lació.

—Interpreto que desobeireu la sentència, doncs.
—Desobeir una decisió de la justícia és un acte del qual hem de mesurar les conseqüències. Si no modifiquem el reglament, ens el poden anul·lar de facto. Ens han donat tres mesos. Doncs ara valorem què fem. Tot i que el reglament no ho permeti, volem continuar parlant en català. Jo diria que seguirem parlant català als plens, però potser amb un reglament que ja no existirà. Com a ciutadà, tinc ganes de parlar català. He de poder-lo parlar quan em dóna la gana. Ara, he de mesurar les conseqüències.

—Quines podrien ser les conseqüències?
—No les sé pas. Ja veurem què ens diu l’advocat. Potser ens multaran o fins i tot ens poden destituir. A l’estat francès hi ha un decret ministerial pel qual el Ministeri d’Interior pot destituir un batlle. No sé pas si això ens amenaça, però hem de mesurar l’impacte que pot tenir. Si per culpa d’això em poden destituir, quin és l’interès? Pot passar que el dia de demà no hi hagi batlle a Elna, que jo no en sigui el batlle. Què val més la pena? Ja valorarem amb l’advocat tot això.

—Sobre el fet de desobeir, el vostre tinent de batlle, Pere Manzanares, ha dit que “continua el combat” pel català a l’estat francès.
—Evidentment. Jo no penso rendir-me ni doblegar-me en la defensa del català. El combat continua. El recurs d’apel·lació, el presentarem. El dubte és què farem mentrestant. Perquè el recurs no suspèn la sentència i ens interposen un període de tres mesos per a derogar el reglament.

—L’argument que utilitza el tribunal és que l’ús del català fa perillar la “primacia” del francès com a llengua de l’estat. Què en penseu?
—La república francesa, i, en tot cas, la seva administració i la seva justícia, dóna una imatge de debilitat espantosa. Aquesta sentència vol dir que la república se sent amenaçada perquè es parla primer català que francès. Això, en un lloc de l’estat francès on la llengua històrica és el català, encara que sigui la menys parlada avui. Ens hi anem acostumant, també amb això de la llei de la jubilació, que Macron ja no pot ni sortir al carrer. La república francesa es mostra fràgil. Si nosaltres podem fer perillar la gran república francesa, que en serà, d’ella, d’ací a poc?