Negrers catalans: com feien el tràfic il·legal d’éssers humans

És un aspecte infame de la història que incomoda i que potser per això ha trigat molt a sortir a la llum. Els que s’hi dedicaven no en parlaven gaire amb amics i familiars perquè era un negoci il·legal. Precisament en els anys de la il·legalitat és quan els mariners catalans van destacar més; van desafiar la llei, van navegar clandestinament, van esquivar els perseguidors, van mentir davant les autoritats i els tribunals i, fins i tot, van practicar alternativament la pirateria o qualsevol altre negoci legal o il·legal que els proporcionés beneficis. Tant a les costes africanes d’on obtenien els esclaus com a Cuba i el Brasil tenien contactes amb negociants i terratinents catalans o, també, portuguesos i espanyols, que col·laboraven en el negoci capturant, amagant, comprant o venent africans per esclavitzar-los.

És un capítol històric vergonyós que ens il·lumina el passat i, alhora, té connexions notables amb el present. Segons el Global Slavery Index, el 2016 al món hi havia 40,3 milions de persones esclavitzades. El darrer bon treball de recerca històrica sobre aquest tema a Catalunya, publicat fa poc, es titula Deu històries negreres. Expedicions transatlàntiques catalanes al segle XIX (Icària Editorial). L’autor és l’especialista Xavier Sust Fatjó (Barcelona, 1941), descendent d’una família de mariners establerts el segle XIX a Barcelona i el Maresme, dos indrets destacats de la història esclavista catalana. Tot i que els negrers es repartien per tota la costa catalana, la major part dels vaixells, comandants i mariners negrers estudiats en aquest llibre són de pobles com ara el Masnou, Vilassar de Mar, Mataró, Arenys de Mar i Sant Feliu de Guíxols.

La història dels grans esclavistes, com ara Antonio López, Josep Xifré i els Vidal-Quadras, és coneguda. Allò que no sabem és la petita història dels mariners i navegants que feien la feina bruta nit i dia, s’enfrontaven als perills i esquivaven les lleis. Aquest és l’encert de la recerca de Xavier Sust, un relat amè i documentat que s’afegeix a uns altres de publicats. Com ara el llibre col·lectiu Negreros y esclavos. Barcelona y la esclavitud atlántica (siglos XVI-XIX), editat per Martin Rodrigo i Alharilla i Lizbeth Chaviano Pérez, també publicat per Icària, el 2017, en què Sust va escruyre un capítol. La novel·la El mar dels traïdors (Proa, 2013), de l’antropòleg Jordi Tomàs. I Traficants d’ànimes. Els negrers espanyols a l’Àfrica (Pòrtic), de l’historiador i antropòleg Gustau Nerín, premi Carles Rahola d’assaig 2015, sovint citat en el llibre de Sust.

El conflictiu segle XIX transatlàntic

La història dels negrers catalans del XIX és lligada íntimament a l’evolució de les lleis antiesclavistes de la mar i, de retruc, a les estratègies de les màfies esclavistes per a esquivar i enganyar la justícia, escapolir-se dels seus perseguidors britànics i continuar enriquint-se amb el lucratiu negoci del tràfic d’éssers humans que, de fet, tractaven com mercaderies o éssers no humans. Sovint, en l’argot negrer català els africans captius eren anomenats “sacs de carbó” o “troncs”.

Els negrers catalans, com els portuguesos i els espanyols, es colaven per les escletxes que les lleis deixaven al descobert. La corona britànica va prohibir el tràfic d’esclaus l’any 1807, però per als espanyols la prohibició no va ser efectiva fins al 1820, a conseqüència del tractat signat tres anys abans entre la corona britànica i l’espanyola. De tota manera, el govern espanyol, a diferència de l’anglès, sembla que no va posar gaire entusiasme en la persecució d’aquest tràfic. Es va preocupar més dels drets dels negrers que no pas dels negres.

Durant tots aquests anys, els vaixells britànics perseguiren com a enemics els d’unes altres nacionalitats, entre els quals hi havia els catalans. Capturaven vaixells i tripulacions esclavistes que lliuraven al tribunal mixt anglo-espanyol de Sierra Leone o de l’Havana. A més, tenien dret de cobrar com a gratificació l’import del vaixell requisat i subhastat. En molts casos, quan hi havia una càrrega d’esclaus, aquests passaven també a mans de la justícia, que els lliurava a l’administració. Els polítics de torn teòricament els emancipaven, però molts d’ells en realitat van ser venuts, subhastats o condemnats a condicions de treball semblants o pitjors que no les dels esclaus. Eren un gran negoci i per a tothom.

Feta la llei, feta la trampa. Els primers anys, si no enxampaven els vaixells amb els africans captius a bord, no els podien detenir, per més evidència que hi hagués de l’activitat del vaixell. Els indicis solien ser: grans olles per a cuinar i dipòsits d’aigua o bodegues preparades per a empresonar els africans, amb taulons i cadenes. O, fins i tot, l’olor que es respirava d’humanitat concentrada. Però, amb els anys, la llei es va perfeccionar i es permeteren més evidències per actuar legalment contra comandants i tripulants encara que la prova del delicte no existís. Però les lleis no van aturar mai els negrers catalans que, amb més fortuna o menys, van provar d’empescar-se-les per continuar enriquint-se en la il·legalitat. Xavier Sust ens explica com.

Tothom tenia muntat el seu negoci legal, il·legal, o de corrupció per fer els ulls grossos. Els esclavistes catalans van ser protagonistes de tota mena d’aventures, més reeixides o menys, o absolutament fracassades. Van fer servir documents de propietat i d’immatriculació de vaixells estrangers o banderes de conveniència per esquivar els britànics. Van posar homes de palla, millor si eren estrangers, al capdavant de la nau, mentre els veritables comandants figuraven com a mers passatgers. Van corrompre autoritats d’ací i d’allà. S’hi van enfrontar. Van mentir, fugir i robar, i fins i tot van practicar la pirateria per sobreviure quan anaven mal dades.

Xavier Sust ha fet una recerca rigorosa en els arxius de la marina i la justícia britàniques, sobretot. També en arxius espanyols i cubans, hemeroteques, biblioteques i tota mena de dietaris i correspondència diplomàtica. De vegades, els litigis per esclavatge arribaven a afectar les instàncies més altes de les corones i dels governs, en què també hi havia interessos foscs, tant d’estat com personals.

És molt interessant el cas que dóna peu a investigar Maria Cristina de Borbó, la reina mare d’Espanya, investida reina regent quan va enviudar de Ferran VII, perquè Isabel II tan sols tenia tres anys. La regent es va casar amb el seu amant, Agustín Muñoz Sánchez, sergent de la guàrdia reial. El casament no va agradar a la cort. Ells es van haver d’exiliar i el general Espartero va ocupar la regència. Amb els anys, la parella va tornar a Madrid per regularitzar la seva situació. Eren els amos de l’empresa Agustín Sánchez i Cia., fundada a París, que tenia un delegat especial a Cuba que els administrava els negocis de les plantacions i del tràfic d’esclaus.

Deu històries de negrers catalans

Amb l’estudi minuciós de tota la documentació oficial existent, Sust ha pogut reconstruir deu històries d’esclavistes catalans, cadascuna de les quals ens aporta detalls diferents per anar reconstruint i imaginant el trencaclosques general del gran negoci negrer transoceànic. Són deu històries per a comprendre en detall com funcionava un negoci tan lucratiu i clandestí, arriscat i, fins i tot, mortal. Sobretot per als esclaus, que si no els matava la violència, es morien per malalties i desnutrició.

Sabem que entre l’any 1518, quan el rei de Castella Carles I va atorgar la primera llicència per a introduir quatre mil captius africans als seus dominis americans, fins a l’any 1867, quan va arribar el darrer esclau, més de 12,5 milions de persones (homes, dones, nens i nenes) van ser capturades a l’Àfrica i venudes contra la seva voluntat per fer d’esclaus al Nou Món.

En l’etapa final, quan ja era un negoci absolutament il·legal, del 1821 al 1867, es calcula que es van desembarcar a Cuba més de 550.000 africans captius. És en aquest període convuls quan s’identifiquen més mariners i homes de negocis catalans implicats en aquesta lucrativa pràctica inhumana, xenòfoba i criminal. És evident que l’enduriment i perfeccionament de les lleis no va desanimar en absolut els negrers locals. Ben al contrari. Com més dificultats, més guanys. Les dades són implacables. Del 1819 al 1837, els britànics van capturar una mitjana de set vaixells negrers espanyols per any. El 1838 en van capturar dinou; el 1839, trenta-cinc, i el 1840, vint-i-un.

Molts dels capítols del llibre podrien ser l’embrió d’una novel·la o d’una pel·lícula. El primer relat reconstrueix unes expedicions del 1812, quan el tràfic encara no era prohibit, de les goletes Carmen i Intrèpida, comandades per pilots de l’escola d’Arenys de Mar. L’últim relat del llibre és dedicat a la de l’any 1864, un any abans de la prohibició total de l’esclavitud als EUA, per Pere Mas “el Pigat” (1810-1866), de Vilassar de Mar, conegut popularment com l’últim capità negrer de la costa catalana. Era un paio temut i admirat per la gent del poble, tant que el seu mite perdura avui dia. L’any 1998, a la festa major de Vilassar de Mar es van estrenar amb aplaudiments dos nous gegants: el del Pigat i la seva dona.

El Pigat i els seus amics són protagonistes de part dels fets que el llibre relata, directament o indirectament. Era com una mena de petit cap de la màfia negrera catalana, enginyós, truculent i sense pietat. Un home que havia protagonitzat enganys, segrests de dones i escapades llegendàries. El seu nom i el dels seus germans figuren en infinitat de documents oficials com a propietaris o comandants de diversos vaixells amb noms ben diferents. Mai per a bé, és clar.

De navegants, també destaquen el vilassarenc Pere Sust i Cisa; Antonio Constantí, Joan Barba, Agustí Burcet, de Blanes; Gaspar Roig, els masnovins Pere Manau i Bartomeu Jaume Estaper; Domingo Mustich, Antonio Milán, de Mataró, i molts més. A terra tenien la complicitat d’amos de factories d’esclaus a la costa africana, com ara Pau Freixas Ribalta i el representant de Vidal Frêres Bonaventura Mas Calzada. I negociants establerts a Cuba, com ara Jaime Batey, José Rabasa, Felicià Roig, Juan Jover i Serra i Isidro Puig.

El darrere del tapís d’un segle de clandestinitat

En el llibre, hi ha deu històries sorprenents que en un article no cal sintetitzar. Els interessats que llegeixin el llibre les sabran apreciar. De l’immens tapís que es va teixint, narració a narració, n’extrec alguns detalls curiosos sobre la manera de funcionar d’aquells ambiciosos personatges sense escrúpols al marge de la llei que, malgrat tot, la coneixien fil per randa, com és d’esperar en qualsevol delinqüent internacional que vulgui destacar i sobreviure.

Hi havia negoci per a tothom. Un cas famós és el de Zachary Macaulay, un dirigent abolicionista molt actiu que havia defensat les seves tesis al parlament. Se sospitava que la prohibició del tràfic era molt beneficiosa per a ell, atès que obtenia molts diners de la persecució i captura de negrers clandestins.

Una altra qüestió important de les xarxes mafioses de negoci negrer és la dels amos de factories, que eren instal·lats a les costes africanes de Libèria, Sierra Leone, Ghana, Benín i Nigèria. Les factories es construïen en llocs estratègics en petites illes als deltes dels rius Gallinas i Níger, per exemple. Eren amagatalls d’accés difícil per als qui no eren mariners experts en els perills d’aquelles mars. Es tractava de carregar el nombre més gran d’esclaus en el menor temps possible, per a no ser localitzats pels britànics. Eren famosos el malagueny Pedro Blanco, el mulat brasiler Francisco Félix de Souza –àlies Cha-Cha, gran amic del rei Ghezo de Dahomey– i el català Pau Freixas Ribalta.

En els relats del llibre hi ha fets sorprenents, com ara els enganys que feien servir per esquivar els britànics. Per exemple, un dia a Cuba un vaixell català capitanejat pel Pigat, quan es va sentir localitzat, va descarregar els vint millors esclaus que duia per a vendre’ls al propietari d’un ingeni prop de la badia on eren ancorats. La resta, uns cent trenta, els van deixar en llibertat a la platja.

Tot seguit, van esquinçar les veles, van serrar els pals, van enfonsar el vaixell, i el Pigat i tota la tripulació es van fer fonedissos. No hi havia delicte, ni delinqüents, ni prova del delicte. L’autoritat espanyola va capturar els cent trenta falsos alliberats, desorientats i espantats, en els boscs dels voltants i els va regalar a dos negociants importants, Julián Zulueta, l’espanyol més ric de l’illa, i Antonio Parejo que, en realitat, era l’agent comercial de la reina mare, Maria Cristina.

Els esclaus alliberats eren una altra font d’enriquiment. Fins i tot l’Església se’n beneficiava. El comerciant i negrer català Bonaventura Mas, de Sant Feliu de Guíxols, va fer amistat amb el missioner catòlic italià Daniel Comboni. Tots dos es creien tan bons cristians que Mas embarcava cap a Itàlia esclaus comprats o alliberats perquè rebessin formació missionera. Després eren retornats a l’Àfrica perquè exercissin l’apostolat cristià. Els camins del senyor sempre han estat inescrutables.