08.12.2021 - 21:50
|
Actualització: 09.12.2021 - 07:58
Arribem al pont de desembre i, una altra vegada, la covid-19 amenaça de complicar les festes nadalenques. Nadal no es compon del sopar del 24, els dinars del 25 i el 26 i el cotilló del 31. No són quatre dies i prou, sinó unes quantes setmanes de contactes amb família, amics, companys de feina o d’estudis. També amb gent que no coneixem i amb qui ens reunim en espais de culte, festes, actes i a qualsevol altre lloc.
Augmentem el contacte amb persones afins (paraula que va fer parlar força l’any passat), amb persones menys afins i amb desconeguts. Vaccinats i sortint d’una tardor amb escassa transmissió, estem ansiosos per recuperar allò a què vam renunciar l’any passat (que, tot sigui dit i malgrat la sensació subjectiva, no devia ser tant, ja que el desembre passat va donar origen a una de les pitjors onades que hem viscut).
Aquests contactes que tant enyorem són el combustible de la transmissió del SARS-CoV-2.
On som en aquest moment?
Aquesta pregunta no es pot contestar de manera simple ni sense una certa especulació. Però unes quantes dades ens ofereixen (en blanc, en negre i en molts tons de gris) diverses pistes:
1. Després d’una exitosa campanya de vaccinació, l’estat espanyol se situa entre els països amb una proporció més gran de persones amb la vacunació “completa” (més del 80% de la població total). Probablement la més gran entre els països de més de 10 milions d’habitants.
2. L’estat espanyol té percentatges pròxims al 100% de la població més gran de seixanta anys amb la vaccinació completa. Un aspecte crític perquè aquest grup és l’origen de la major part dels casos greus. Aquesta és una diferència essencial amb alguns països de la Unió Europea que tenen bosses de no vaccinats en aquests grups d’edat que els porten a taxes d’hospitalització altes.
3. Encara que la protecció que ofereixen els vaccins davant el risc de contraure la covid-19 greu es manté força alta, la protecció quant a la transmissió ha anat decaient amb el temps des de la vaccinació. No hauríem de menysprear la variant delta, que predomina arreu del món, malgrat l’aparició de l’òmicron.
4. Sembla que la tercera dosi (o dosi de reforç) ajuda a recuperar bona part de la protecció davant la infecció, fins i tot amb la variant delta. Però la campanya d’administració de dosis de reforç es desplega sense gaire pressa. A principi de desembre encara estan pendents de la tercera dosi un terç dels més grans de setanta anys i dos terços dels que van ser vaccinats amb la monodosi de Janssen. Per al grup entre seixanta anys i setanta ni tan sols s’ofereixen estatístiques.
5. L’estat espanyol mostra un creixement sostingut de la transmissió des de principi d’octubre que s’ha accelerat aquestes últimes setmanes. La incidència acumulada a 14 dies (IA14d) a principi de desembre se situa prop de 250 casos per 100.000 habitants (i s’acosta a 9.000 casos diaris). Tot i això, algunes comunitats superen en més del doble aquesta taxa. La incidència més gran es produeix en els menors de dotze anys (IA14d >400/100.000), però els més grans de seixanta també tenen taxes elevades (IA14d >100/100.000).
6. Tot i l’increment de la incidència de casos, l’estat espanyol és lluny –molt lluny– de les xifres d’incidència dels països de l’est d’Europa i el centre d’Europa. Però no podem ignorar que bona part dels nostres veïns tenen xifres de transmissió molt elevades i que hi tenim una gran interacció.
7. També som molt lluny de les onades prèvies. Gràcies a la vaccinació, les xifres d’hospitalitzats, ingressos a l’UCI i morts són molt menors que no fins ara. Sobretot en vaccinats, ja que al voltant de la meitat dels casos de covid-19 greu pertanyen a aquest 9% sense vaccinar.
8. La potencial amenaça d’òmicron també és aquí. Subratllem això de potencial. No sabem com més transmissible serà en un entorn molt més vaccinat que Sud-àfrica, ni la capacitat de produir reinfeccions en vaccinats o en persones que han passat la covid-19. O si les terceres dosis mantindran la protecció que ofereixen davant la variant delta. Tampoc si serà menys greu, com apunten alguns, en un entorn com l’europeu, amb una població molt més envellida que la de Sud-àfrica.
9. El moment actual, l’estat espanyol és un dels països amb menys restriccions. Pràcticament, es limiten a l’obligatorietat formal de l’ús de màscara en interiors (amb una interpretació més que relaxada del concepte d’obligatorietat a l’hostaleria i el lleure nocturn) i l’ús del certificat covid en unes quantes comunitats autònomes (una mesura que, encara que pot donar una empenteta a la vaccinació de reticents, tindrà poc impacte en la transmissió).
En conjunt, la situació suggereix que la taxa de transmissió, accelerada per ponts i mobilitat pre-nadalenca, continuarà augmentant. Amb aquest ascens sostingut, i fins i tot en menor mesura que en unes altres onades, també augmentaran els casos greus. La incògnita òmicron pot complicar fins i tot més aquesta situació, encara que en aquest moment sigui la delta, i el nostre comportament, allò que ens ha de preocupar.
Què cal fer?
En un context difícil d’interpretar i amb incògnites importants, recomanar solucions té també bona part d’especulació. Costa no sobreactuar, costa no quedar-se curt.
Potser per això convé estar oberts a aplicar qualsevol mesura que l’evolució real de la incidència d’hospitalitzacions indiqui com a necessària. Cal evitar basar les estratègies de salut pública en hipòtesis sobre si amb l’alta taxa de vaccinació n’hi haurà prou per a frenar l’onada actual o qualsevol altra idea pre-concebuda. Cal basar-se en les dades. Fonamentalment en la incidència en els més grans de seixanta anys i en la incidència de noves hospitalitzacions.
En tot cas, hi ha accions a prendre que semblen obvies:
1. Accelerar la tercera dosi, especialment entre la població més gran de seixanta anys. Com menys casos greus tinguem, millor. I aquest grup d’edat concentra la majoria de casos greus.
2. Reforçar l’atenció primària, que suporta la major part del pes del creixement de la transmissió (vaccinacions, proves, seguiment de casos, rastreigs i la càrrega de justificants i baixes laborals que comporta), incloent-hi l’increment d’infeccions respiratòries no-covid i moltes descompensacions de condicions cròniques. Reforçar-la, ampliar-la i mantenir-la operativa durant els períodes vacacionals que vénen.
3. Mantenir, i reforçar, les mesures preventives en tots els espais interiors. Especialment, si hi ha molta gent. La principal mesura, òbviament, és d’evitar aquests espais sempre que sigui possible (per exemple, reintroduint el teletreball). La ventilació, l’ús de màscares i la distància interpersonal són essencials quan no es pot evitar d’estar en interiors.
4. Reduir els contactes amb no convivents. Sobretot en espais tancats. Una cosa és un sopar la nit de Nadal, un dinar per Nadal (amb “afins” si es vol). I una altra molt diferent és un rosari de menjars, sopars, sobretaules i copes amb grups diferents durant tres setmanes. La regla: com menys, millor.
5. El certificat covid i les proves d’antígens poden reduir una mica la transmissió. Poden ajudar. Però no tant com per a oblidar la resta de les mesures en interiors. Els vaccinats poden encomanar-se i poden encomanar. I poden encomanar a vaccinats, incloent-hi gent gran (els pares, els avis, els dels coneguts i els dels desconeguts), que podrien desenvolupar covid greu. Per més que es repeteixi i per més certificats que s’expedeixin i es demanin, no hi ha interiors segurs. Fins i tot amb certificat, fins i tot amb antígens, cal mantenir la ventilació i les màscares en aquests espais.
6. Controlar l’evolució de l’òmicron i estar preparats per a adoptar noves mesures si algunes de les amenaces que més preocupen d’aquesta variant comencessin a materialitzar-se. Esperar la millor, sense sobre-reaccionar, però estar preparats per a la pitjor. I això implica que les mesures s’haurien de preparar ja per a ser aprovades aquests dies entrants.
Crec que va ser William H. Welch (no he aconseguit confirmar la cita, i que em perdoni l’autor si m’equivoco), primer degà de la llavors Johns Hopkins School of Hygiene and Public Health, qui va dir que en una epidèmia, més que conèixer la malaltia és important de conèixer la societat que la sofreix. D’ençà del març del 2020 hem après molt de pandèmies i molt de nosaltres. I ho hem fet a canvi de moltes pèrdues.
No som on érem i, probablement, no tornarem a situacions com les que hem passat. Tampoc no hem assolit aquesta “llum al final del túnel” que tantes vegades semblava ser a tocar.
I, ara, una altra vegada, Nadal. Un Nadal complicat. Amb noves incerteses. Més cansats. A vegades tan frustrats amb un pas enrere que menyspreem tot el camí que hem avançat. Però aquí i ara, com a societat, cal continuar avançant. Intentar que aquest Nadal les pèrdues siguin menors, molt menors, que l’any passat. Com en unes altres ocasions, depenem de nosaltres com a societat.
Salvador Peiró és llicenciat i doctor en Medicina i especialista en medicina preventiva i salut pública. Actualment, és investigador de l’àrea d’investigació biomèdica dependent de la Generalitat Valenciana i investigador col·laborador del Centre de Recerca en Economia i Salut de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
