nanosatèl·lit

Que consti que hi vaig anar de bon humor: havia dormit bé, feia un sol primaveral i vaig agafar una bicicleta després de moltes setmanes. Tenia la data de la cita desada amb lletres d’or a l’agenda, que actualment aconseguir-ne una per a fer un tràmit burocràtic és molt més difícil que trobar mitja taronja a Tinder. Quan va sentir la meva queixa, exposada de manera educada, mirant de no oblidar que ella no en tenia cap culpa, la noia que m’atenia em va dir: “Tens tota la raó. Queixa’t. Hi ha moltes coses de la burocràcia digital que no s’entenen.”

Això faré en aquest article, doncs. Miraré que la queixa vagi més enllà de l’anècdota personal, és clar. Fa temps que detecto molts missatges a les xarxes socials de persones cultes i viatjades que protesten per les dificultats de relacionar-se digitalment amb l’administració. Sé que no estic sol. Webs desastroses, tràmits laberíntics, navegadors incompatibles, Adobes i altres programaris que no estan mai prou actualitzats, certificats digitals que cal anar a validar presencialment, formularis que no reconeixen números de mòbil internacionals, respostes genèriques i inútils en lloc d’algú a qui demanar ajuda… La llista de greuges és interminable.

I això, governants i governantes, actuals i futurs, és incomprensible i inadmissible. Si som capaços d’enviar un nanosatèl·lit a l’espai, també hem d’aconseguir que els ciutadans puguin fer els tràmits a què els obliga la bonica societat del coneixement actual de manera senzilla, àgil i eficaç. Si fa més d’un any que una maleïda pandèmia ens obliga a evitar desplaçaments inútils i tràmits presencials, hem d’aconseguir que fer-los des de casa sigui això, un tràmit, com el seu nom indica, i no una gimcana, com passa massa sovint.

Exposaré el meu cas, sabent que és un entre tants. Un entre tants i, en el fons, fútil: no voldria estar en la pell d’un estranger que ha de sol·licitar o renovar el permís de residència o de treball. Més per atzars de la vida que per influència pujoliana, tinc tres fills i, per tant, dret a carnet de família nombrosa i els no tan nombrosos avantatges que aquest comporta. Aconseguir-lo el primer cop ja va ser una odissea que us estalvio. Ara “només” em cal renovar-lo cada dos anys.

Primera pregunta: per què cal renovar-lo cada dos anys? Per si canvien les circumstàncies familiars, és clar. Per si hi ha hagut alguna nova incorporació o per si, Déu no ho vulgui, algú ha faltat, que diuen a València. O per si algun dels petits fa vint-i-un anys, que ja ho diuen les àvies que creixen molt de pressa. Tot això, però, és comunicable o previsible. Quan s’escaigui, doncs, renovem els carnets, i si no, tot això que ens estalviem. Sigui com sigui, a la meva Ítaca digital de la renovació del carnet de família nombrosa hi visualitzo un botó que digui “tot continua igual” i al cap d’una setmana jo rebent els carnets a casa.

Però no, aquesta Ítaca tampoc no existeix. Hi ha una pàgina de la web del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies que en teoria explica què cal fer i quina documentació cal aportar. Copio textualment, per als casos en què el carnet ha caducat: “No caldrà aportar la documentació general a), detallat a l’apartat Documentació de la modalitat Sol·licitar el títol. Únicament s’haurà de presentar la documentació específica si es troba en algun dels supòsits indicats a l’apartat b) detallat també a l’apartat Documentació de la modalitat Sol·licitar el títol”. Aquest és el punt de partida. Òbviament, per afegir-hi emoció, no hi ha enllaços a cap dels apartats o modalitats referenciats.

Resumint-ho molt, per no allargar-ho gaire: després d’haver-hi donat voltes i més voltes, vaig omplir un formulari i vaig ser generós a l’hora d’adjuntar la documentació que creia que em demanaven. Quan ja ho tenia tot introduït i sorprès perquè no m’havia caducat la sessió, vaig procedir a signar-ho digitalment, amb la meva flamant targeta T-CAT expedida per l’Administració Oberta de Catalunya (AOC). La que faig servir per signar contractes menors i licitacions a la feina i per fer la declaració de la renda i pagar multes a la vida privada. Suposo que no us sorprendrà si us explico que la targeta, tatxan tatxan, no és vàlida per a renovar el carnet de família nombrosa! “El sistema no reconeix el mètode de certificació utilitzat”.

No passa res, només hi havia invertit catorze hores fins aleshores i m’havia aixecat seixanta-set vegades de la cadira per anar a consultar el CIP de les targetes sanitàries i la data de caducitat de cada document d’identitat. Ara troba un telèfon, aconsegueix parlar amb una persona humana, sorprèn-te que t’acabi recomanant fer el tràmit presencialment perquè així t’enduràs els carnets a la mà, mentre que si ho fas per internet “pot trigar fins a sis mesos”, truca a un altre telèfon, demana hora, vés-hi de bon humor, descobreix que sí que calia dur un formulari signat per la parella que per telèfon no t’havien dit, vés a aconseguir la signatura i torna a l’oficina a cercar els preuats carnets.

Només afegiré dues coses més a la meva aventura personal. La primera, que el tracte que vaig rebre a l’Oficina de Benestar i Família de Barcelona on vaig anar va ser exquisit. Hi vaig veure uns professionals de primera, que tenen la desagraïda tasca de ser cada dia a primera línia atenent les persones més vulnerables i sovint desesperades. Ho recomano a tothom i sobretot als polítics: aneu a una d’aquestes oficines i passeu-hi unes hores. La segona és poesia pura: a veure si sabeu quina targeta emprava la noia que em va gestionar els meus nous carnets de família nombrosa. Sí, ho heu endevinat: una T-CAT de l’AOC!

Segur que digitalitzar una administració com la Generalitat, que té el dubtós mèrit d’haver copiat els molts vicis i les poques virtuts de l’administració espanyola, és molt complex. I cal protegir les dades i gestionar-les amb cura. Segurament és més complicat que enviar un nanosatèl·lit a l’espai. Però és que ens hi va la vida, metafòricament parlant, si mai volem ser l’ombra de l’anhelada Dinamarca del sud. Cal més educació digital, sí, però també cal que ens ho feu fàcil i no ens feu sentir més analfabets digitals del que potser som.

A casa som molt de Max Weber, i l’economista i sociòleg alemany va ser un dels qui va desenvolupar el concepte de burocràcia moderna. Weber va definir la burocràcia com la forma més eficient d’organització, tenint en compte la complexitat dels aparells estatals, les dependències governamentals i les necessitats d’una societat que canvia i evoluciona de manera constant. Acceptem, per tant, la burocràcia com a mal menor. Però condemnem la creixent burocràcia farragosa i inútil, estúpida al capdavall, que complica la vida en lloc de facilitar-la, que ahir et deia “torni demà” i avui et diu “no es reconeix el sistema de certificació utilitzat”.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.