L’escriptor el 2018, amb motiu del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (arxiu)

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Elogi de la gratitud. Res com el gust orgàsmic d’admirar i agrair, quan el coneixes i el practiques perquè n’has gaudit i en gaudeixes. Celebrar una literatura entre les millors d’Europa des de l’arrencada amb Llull i Ausiàs si no la que més per tantes dificultats que decididament ha superat. Fora llegir bestieses, quin gust de respiració. Uf, diu ella. Així doncs, per tancar aquests articles que el seu silenci periodístic ha motivat vaig al que importa, l’obra de Monzó. Curt i ras: com a hereu de Rodoreda.

He dedicat prou hores i ratlles a l’obra de la Rodoreda per admiració sense retop, em semblaria ridícul i nefast tanta dedicació si no fos així. No he destinat en canvi tantes hores ni ratlles a la de Monzó i potser no l’admiro tant com la de R, però sí que l’he llegit prou per a considerar-lo un dels seus iguals, potser el que més. En aquests dies, encara més.

També la R va renegar de les primeres novel·les, escrites fins a la guerra en un període de fervor creatiu, cinc novel·les en cinc anys. Aloma és datada el 1936, just abans de la guerra, i surt el 1938. Van caldre tots els oficis de les Edicions 62 de l’època, que li estaven publicant els contes però no tenien ni tindrien cap novel·la per fidelitat de l’autora al Club dels Novel·listes, perquè R acceptés de republicar Aloma. La va canviar de dalt a baix en qüestions literàries substancials com ara el registre lingüístic i l’històrico-cultural, el to i el ritme, demostrant a qui ho volgués comprendre que una novel·la no és la trama i prou. Que una novel·la, en la cita clàssica seva, ‘són paraules’. És un tema interessantíssim, la reescriptura d’aquesta novel·la, però aquí interessa subratllar que també QM s’ha negat a tornar a editar, com recordava en l’article de la setmana passada, la seva primera novel·la, publicada justament per Edicions 62, L’udol del griso al caire de les clavegueres (1977).

També QM ha reescrit els seus primers llibres a partir de llavors, revisant-hi l’idioma. Els contes, quan els reuneix a Vuitanta-sis contes (Quaderns Crema, la seva editorial des d’Uf, va dir ell el 1978; 1991). També ho ha fet en reedicions precises de les novel·les Benzina (1983, 2005) i La magnitud de la tragèdia (1989, 2005). Com Rodoreda, el treball constant de l’idioma en el registre més noble, modern i viu és rigorós i admirable. Un dia en vam parlar a la vella redacció del Magazine de La Vanguardia al carrer de Pelai. ‘Com volies que s’hi quedés, a Barcelona, quan va tornar, si sentia el que sentia pel carrer, el català que s’hi parlava, quan el sentia, està clar… Com pots escriure, així, si has de renunciar a l’orella, a com enraona la gent? Se’n va anar cap a Romanyà. Què volies que fes?’

Mirall trencat, la novel·la que R havia començat a Ginebra a finals dels 50 i que va acabar precisament a Romanyà, es tanca amb el monòleg ‘La rata’. Hi parla una rata, l’únic animal viu que resta a la torre enjardinada de Sant Gervasi després de la guerra. És un monòleg que podria formar part dels llibres de QM, feu-ne la prova. El món rodoredià es fa progressivament més i més fosc a partir de la guerra i el de QM també a partir ¿de quan? La liquació arrodonida i ferotge és El millor dels mons i, dintre, hi torno, la novel·la (100 pp) Davant del rei de Suècia que la crítica no ha llegit prou com a paràbola de la societat catalana igual que tampoc no s’ha detingut gaire en el monòleg de la rata que conclou una novel·la que quan R la va començar tenia per títol ‘Una casa abandonada’ i recorre el primer terç del segle XX a la capital de Catalunya.

MR ha hagut de suportar durant anys l’etiqueta de cursi, sensiblera, emocional, autora femenina per antonomàsia i prou. QM suporta encara una lectura crítica que, amb algunes notables excepcions, l’ha convertit, sobretot entre els crítics més joves ara, en un autor metaficcional de la pròpia condició d’escriptor i prou, una crítica que no el llegeix com el que també (i per a mi sobretot) és: un testimoni creatiu del seu temps, país i cultura en sentit ample europeu i per extensió americà. Per a la crítica jove la paràbola Davant del rei de Suècia no parla de la societat catalana sinó de la tribu literària catalana i basta. No, va més enllà. Direu que són matisos. Ho són, necessaris al meu entendre per a copsar-hi el sentit pregon. També per això QM em recorda MR: viure en la pròpia pell d’escriptor la decadència, la destrucció i tot, de la Catalunya de la pròpia joventut. Aquest és el sentit profund de la reescriptura d’Aloma: allò ja no existeix.

Encara hi ha més, per considerar QM el primer continuador de MR: voleu personatges masculins més rodoredians que els seus? Indecisos, falders, impotents en tantes ocasions fins quan no poden deixar de trempar…

Literatura, crítica, generacions, periodisme. La literatura i la crítica són també qüestió de generacions. Totes no hem viscut el mateix, totes no ens alimentem de la mateixa societat literària ni de la mateixa crítica. Totes no han tingut crítics com la Capmany i com Triadú. No totes les generacions actuals de la literatura catalana, no totes les tribus, han crescut en la mateixa Catalunya. Les converses que he tingut amb Monzó no són només les d’haver-lo entrevistat dues o tres vegades. L’última va ser al voltant del moment fluix de Quaderns Crema, on llavors publicàvem tots dos i on ha seguit fent-ho ell. Com sempre, vaig parlar més que no pas ell. Li vaig tornar a dir l’admiració per Davant del rei de Suècia. Sé així de primera mà què el model de l’Amargós no és pas Pere Gimferrer (com creia la meva generació, ara no sé si les més joves se’n recorden, d’en Pere). Vam parlar de les malvestats en les façanes i portes dels edificis de l’Eixample renovats pels veïns a la bona del déu del mal gust. I vam tornar a QC i a Vallcorba. Em vaig posar històrica sense remei. ‘La literatura catalana és una de les millors d’Europa.’ ‘Sí.’ ‘I si considerem tantes dificultats que ha travessat i superat, potser la millor d’Europa.’ ‘Sí.’ Vam fer un glop més, ell va atacar el lacón del Morryssom. Vam tornar a parlar dels desgraciats rendistes de l’Eixample que han liquidat tantes portes de fusta precioses o les han retirat cap a les segones residències i hi han deixat portals de vidre i alumini dels més tristos. I vam parlar una mica més de Vallcorba, devia ser cap al 2003.

L’últim llibre de QM no és l’aplec de contes Mil cretins (2007) sinó Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (2010), selecció d’articles de La Vanguardia entre el 2001 i el 2004. Fa deu anys llargs, doncs, que no publica cap títol nou. I mira que es venen com rosquilles. També per això té la meva admiració, per aquest silenci editorial que sens dubte va contra els seus interessos materials: un artista sap quan ha de callar. Sense silenci no hi ha música.

Analitzar el periodisme de M requereix també considerar el paisatge periodístic que l’ha aixoplugat des dels anys 70 fins a fer-lo un dels articulistes més llegits. Sense analitzar aquest periodisme i els seus canvis i l’actual, el d’aquesta pandèmia, discórrer alegrement sobre periodisme i literatura fa riure.

Sobre la ‘santificació líquida’. Un article recent ha continuat i argumentat el silenci de QM i si se n’ha de parlar o no, signat per Bernat Dédeu, que enllaço perquè els lectors interessats hi puguin veure per ells mateixos l’argument que ara diré. M’ha deixat parada que digui que en els dos articles dedicats a l’escriptor caic en ‘un procés de santificació líquida’. Home! La veritat és que desconec com va un procés de santificació: sóc laica, en tot. Tinc però encara prou referents eclesiàstics i més per a saber que sovint quan diem alguna cosa així correm el perill de fer una projecció pròpia. Per això m’ho penso bastant abans d’escriure segons què. De l’article de Dedéu cal agrair l’obertura a parlar i debatre qüestions culturals com aquesta que ara ens ocupa, QM, però poc que això es pot fer ni es podrà fer si els arguments de crítica literària i cultural de l’altre –els meus ací– són amagats, anul·lats i ridiculitzats per una censura així emmascarada que els converteix en informació i prou, i sobretot a base de dir-ne ‘santificació líquida’. Sort que no la faig sòlida, la tal santificació de QM. Per contra a mi em sorprèn que aquest enraonat article de BD no parli de Monzó en relació amb altres autors, catalans i internacionals, com ja feia Triadú el 1977 i he fet en aquests articles, i de tantes  relacions més que s’hi poden establir i se n’han de fer, unes quantes. Obviar-ho és una manera més de reduir-lo, d’empetitir-lo, i sobretot de no saber com a societat què tenim. És una altra de les bandes que acosten Monzó a Rodoreda: autors europeus en català extraordinàriament originals, àmpliament traduïts i llegits en altres contextos i experiències culturals variades, reduïts al propi país a estrelles d’un firmament únic, propi, identitari i prou, en què la crítica cultural no sempre creu amb convicció en l’abast de la pròpia cultura.

I aquí ho deixo, amigues i amics lectors. Que la covid ens sigui lleu aquestes setmanes, sobretot, sobretot, i ens permeti un bon retrobament al setembre.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.