01.07.2023 - 21:40
A la llibreria Obaga que em serveix sempre hi és Aldous Huxley (1894-1963) i Brave New World, Un món feliç (Eds. 62, traducció de Ramon Folch i Camarasa, introducció d’Antoni Munné-Jordà), un veritable llibre de fons que fins les petites llibreries que no en tenen gaire, de fons, reposen. Sempre surt, els lectors el demanen, bastants són joves. Això m’alegra el dia, tenia una urgència; el volia tornar a llegir i no sabia en quina casa en què em moc podia estar. Rellegir-lo per efecte d’haver visitat fa poc l’occitana població de Sant Nari, i veure la casa on aquesta obra essencial fou escrita en quatre mesos, el 1931. Un llibre urgent, per a Huxley, que em traspassava la seva urgència.
No sabia ni un borrall de Sant Nari quan l’escriptor i bon amic Jordi Bonells m’hi va portar i me’n va parlar, davant l’hotel de la Tour. Sabem del port de Marsella bullint d’exiliats del nazisme de tota condició a l’espera de salpar cap on sigui, contat de manera noble i brillant per Anna Seghers a Trànsit (la Magrana, traducció de Joan Fontcuberta), una de les novel·les que més vegades he llegit. Sant Nari no té l’aura marsellesa però en té, discreta, potser massa, tal vegada perquè els escriptors i pintors que s’hi van exiliar, una bona colla en tots els sentits, han perdut l’aura de l’exili? No ho sabria dir, per mi en tenen.
Hi van arribar i s’hi van establir entre el 1933 i el 1944, una bona temporada, dies i dies a l’hotel de la Tour abans de poder deixar Europa, a diferents ritmes. Sant Nari fou entre el 1933 i el 1939 “la capital de la literatura alemanya”, en va dir el filòsof Marcuse, que hi era. Ací, algunes mostres també dels pintors.
Un altre refugiat dels nazis, el cèlebre oceanògraf Costeau. Sí, Sant Nari té una història interessant. És a les terres del Var, on durant aquells anys es van aixoplugar uns cinc-cents alemanys i austríacs, aquí i a les poblacions de Bandòu i Lo Lavandor. Huxley hi va arribar abans del desastre nazi, el 1930.
No fugia, era un viatger incansable i un treballador encara més infatigable, que bregava amb problemes greus a la vista i no parava d’escriure. Dels coneixements proveïts pel clima intel·lectual en què es va criar a casa, entre biòlegs evolucionistes, i de l’observació en diferents països on va viure i viatjar de l’anul·lació de la consciència política dels individus per dictadors totalitaris com Mussolini o Salazar va construir aquesta “obra de reflexió més que de ficció”, en paraules justes de Munné-Jordà en la seva recomanable introducció. La va escriure anys abans d’una de les obres significatives en la mateixa direcció, però potser no tan universal, el 1984 del seu deixeble universitari George Orwell (que el va visitar a Sant Nari), publicada el 1948. La va situar a Londres, any 2540.
Es va estar a Sant Nari amb la seva esposa Marie Nys i el fill fins el 1937, que van partir cap a Amèrica. El 1946 escriu un pròleg per a una nova edició revisada, el 1958 va més a fons amb Brave New World revisited (El món feliç tornat a visitar): en la novel·la havia pecat d’optimisme, el món anava encara pitjor. Llegir-la i rellegir-la és pertinent perquè les distopies (si és que aquesta obra ho és) parlen sempre del present, un present que va esdevenint.
Huxley no ha perdut gota d’aura i d’impacte, no n’ha perdut Un món feliç. Ben al contrari. Els temes essencials –la genètica i la producció d’éssers en sèrie que van de pet a la sala de Predestinació Social, el sexe i el plaer induïts des de les guarderies de les sales d’Incubació i Condicionament (el pre-porno d’internet), les drogues (el soma) que substitueixen l’alimentació i la consciència, el règim polític basat en l’anomia i l’alienació– són amb les variants pertinents els nostres companys.
Pensava il·lustrar aquestes ratlles amb una foto dels Huxley que vaig fer al defora de la seva casa de Sant Nari, una senyora casa, en reconstrucció, foto que podeu trobar aquí. Però en tornar i trobar-me de cap amb el mural a la paret d’una escola (!) de la Travessera de Gràcia de Barcelona que teniu amunt i el jove que hi passava com una il·lustració viva de la punyent al·legoria del mural, aquesta era la foto. Una foto del nostre món feliç.
