La tertúlia proscrita

Modest homenatge a Blanca Serra

  • Ha calgut que transcorregués mig segle perquè l’independentisme d’esquerres veiés reeixir un independentisme hegemònic de masses

VilaWeb

En aquesta part de la nació, l’únic independentisme que no s’ha avergonyit de ser-ho i demostrar-ho ha estat el d’esquerres per la senzilla raó que el de dretes va adoptar la fesomia vergonyant de l’autonomisme pujolista, on va quedar dissolt sense escarafalls dins un projecte d’administració sotmesa als avatars del joc dels partits majoritaris, del repartiment del botí institucional (“sociovergència” en parlament, ajuntaments i diputacions), i dels pactes subalterns amb els gonsales i els asnars de torn. La diferència amb la situació actual, on el govern és en mans d’un independentisme que es dóna vergonya de practicar una política no menys autonomista que la del pujolisme, rau en el fet que la visió del poder d’aquest no depenia de Madrid més que per a transaccions i traspassos, mentre que, actualment, des de l’últim racó de Palau fins al primer rengle del pavelló núm. 4 de la fira de Lleida, depèn del dominador estranger als nivells més elementals de la política administrativa, car la colònia ni tan sols disposa d’una carta atorgada (i.e. estatut) que li garanteixi cap dret. (Les veus que pretenen que l’independentisme necessita la dreta extrema al govern de Madrid per a cobrar nou alè semblen ignorar que ERC és, justament, el partit que més el necessitaria per a fugir del no-lloc on l’ha col·locat la petulància contumaç de la seva direcció.)

L’independentisme de dretes sempre va menystenir l’independentisme d’esquerres per raons de classe, tarannà paternalista i guanyar-se el respecte dels alts poders socials i polítics com a garant de l’ordre normal de les coses. Els tractes de l’independentisme de dretes (o vergonyant) amb els sectors intel·lectualment respectables de l’independentisme d’esquerres (o desvergonyit) era un afer particular, benèvolament comprensiu amb els “revoltats” (Max Cahner podia rebre al seu despatx una delegació que li demanava un compromís del govern sobre un afer d’abusos policials i el “president” hi era esmentat amb el discret tribut a un poder majestàtic), o paternalment còmplice, en qüestions de compromís polític a calendes gregues (Països Catalans, per exemple). Però, quan arribaven les campanyes de carrer, i s’hi produïen detencions, tortures, empresonaments o qualque mort en una Diada “transicional” per a donar exemple als “arrauxats”, l’independentisme de dretes es feia l’orni, guardava un silenci sepulcral, o potser feia una trucada clandestina al delegat de govern de torn a fi de “estalviar-se” mals majors. La culminació d’aquest procés, èticament sostenible amb l’agulla al nas i políticament cec a la realitat viva del país, va ser la ràtzia del jutge Garzón, arran dels Jocs Olímpics de Barcelona, i la (in)còmoda viu-viu sociovergent que la va contemplar enmig d’un silenci escandalós, incloent-hi els saltirons de Pasqual Maragall a Montjuïc i els corredors de Freedom for Catalonia.

Tot això va significar, en la pràctica, que l’independentisme d’esquerres pagués el gasto dels anys sagnants del final de la dictadura, el dels pitjors anys de la transició monàrquica i el del  col·laboracionisme autonomista enmig d’una soledat que només va poder ser superada mercès a la consciència crítica, la voluntat de lluita i la capacitat organitzativa de la seva militància i dels activistes que l’envoltaven. La millor herència republicana, catalanista i popular era a la base del seu ideal patriòtic. L’oposició a la reforma Suárez de 1976 (amb bustiades clandestines als barris populars), la denúncia dels assassinats de laboralistes a Madrid i la campanya d’abstenció a les tramposes eleccions espanyoles de 1977 (amb míting inclòs als universitaris de Madrid), la creació del Comitè Català contra la Constitució Espanyola de 1978 (amb manifestos i manifestacions), la denúncia i oposició a l’estatut de Sau i l’abstenció a les autonòmiques de 1980 anaven lligats, entre molts d’altres, a la lluita contra la repressió, per les llibertats sindicals, en defensa de la llengua, per l’alliberament de les dones, o en defensa de la terra contra la depredació capitalista; i, en fi, a l’exhibició sense concessions de la lluita política en clau d’independència. Lluita carregada de perseverança amb el passat i d’esperança en el futur, de fraternitat i de solidaritat, asprament castigada per torturadors, condemnada per jutges franquistes, ignorada per la bona gent… Minoritàries, certament, però constants, irreductibles, aquelles lluitadores i somiadores: Blanca, Eva, Mait, Teresa, Dolors, Olga, Anna, Llum, “Petita”…

He dit consciència crítica per a entendre el passat i no oblidar-lo, analitzar el present i entendre’l, crear programes d’intervenció de futur. He dit voluntat de lluita per a sostenir el llegat, canviar el present, obrir pas al futur. I he dit capacitat organitzativa a l’escala del desafiament de cada situació històrica concreta, amb les corresponents hipoteques a pagar, necessàriament, per demostrar en tots els terrenys que la nació no es rendia: PSAN, PSAN-provisional, Independentistes dels Països Catalans, Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, Moviment de Defensa de la Terra… Per als qui considerin que els grans esdeveniments històrics són producte de l’atzar capritxós, de la rauxa sense criteri, o de l’oposició sense designi, replicarem que aquella consciència crítica, aquella voluntat de lluita i aquella capacitat organitzativa van fer-se cos, justament, en el bo i millor que ha succeït en el transcurs del procés de lluita obert fa setze anys amb la irrupció política de les masses aplegades per a la independència. Què representa, si no, la Plataforma pel Dret de Decidir, sorgida de la crítica conscient de l’enèsim joc de mans de l’autonomisme amb l’estatut de 2006, de la voluntat de lluita i de la capacitat organitzativa que va trencar els timpans de l’autonomisme autocomplaent amb la manifestació de 80.000 persones un 18 de febrer de 2006? Què representen, si no, les consultes per a la independència, sota la iniciativa dels hereus i continuadors d’aquell independentisme d’esquerres menystingut i perseguit? Què representa la manifestació d’Òmnium del juliol del 2010 contra la sentència de l’estatut, convertida conscientment i organitzadament en un clam per la independència que va escombrar dels carrers els manaires institucionals? Què representa la fundació de l’ANC i la mobilització de la Diada del 2012 per a ensenyar al govern i al parlament la cara autèntica del poder real de la gent sense coartades ni autojustificacions?

Tots aquells moments i moviments aboquen al Primer d’Octubre del 2017, gràcies a una consciència crítica (aquell arraconament del jou autonomista!), una voluntat de lluita (aquella defensa dels col·legis!) i una capacitat organitzativa (aquelles urnes!) que, discorrent sota els plecs de la història, perseguides pels poders dominants i bescantades pels mitjans al seu servei, sorgeixen per obrir un nou temps al país i a la nació sencera. Perquè sense consciència crítica, la lluita és com voler treure aigua amb un cabàs; sense lluita, el pensament s’entotsola i esdevé estèrilment circular; sense organització, la lluita és com buscar papallones blanques damunt la neu, segons cantava el poeta. Ha calgut que transcorregués mig segle perquè l’independentisme d’esquerres veiés reeixir un independentisme hegemònic de masses que, precisament, per aquella conjuminació feliç d’idealisme i realisme, ara es pot permetre ser inclusiu sense procedències de classe, origen, raça o mentalitat. I aquesta amalgama feliç només ha pogut ser temporalment refrenada, fins a nou avís, per la ferocitat antidemocràtica de l’estat franquista mai extint, pel retorn de les classes dominants catalanes al mesellisme del 39, i per la quinta columna de la subcultura espanyolista (ahir del PSC, després de Ciudadanos, avui del PSOE), arrecerada en el DNI i estabulada amb les pensions, per reduir els malsons dels Illa, Iceta o Granados al nivell del “regionalismo bien entendido”, si no a l’extermini sense contemplacions a càrrec del lumpen politico-policial de les Arrimadas, Rivera o Carrizosa.

Les mancances, preguntareu? Aquí n’hem parlat a bastament: ens ha faltat una concepció precisa del poder com a producte i prova material de la reunió íntima de consciència, lluita i organització. No pas el poder en termes logístics, sinó com a visió del món en el moment històric que patim. Un poder d’estat de nova planta. Volíem una federació de comarques i una capital d’on no emanés el poder, sinó que l’acollís i el recollís? Volíem un poder comarcal federal, compost de consells de treballadors, d’ensenyants, de sanitaris, de dones, de gent gran, de joves, de pagesos, d’empleats, d’intel·lectuals…? Volíem un trenat cenyit i flexible entre poder directe i poder indirecte? Volíem delegar el poder per escrupolosa discussió, decisió i elecció final des de la base a tots els nivells i racons del país? Volíem un poder amb prou contrapesos per a evitar la burocràcia autosuficient i el desgavell sectorial…? Volíem un poder amb la força necessària per a aixecar-lo i conservar-lo? Per no saber-ho del cert, no vam ser capaços d’imposar el poder guanyat al carrer, un torrent que demanava una llera ben construïda i defensada per a fertilitzar el país.

Que no ens torni a passar, Blanca, Eva, Mait, Teresa, Dolors, Olga, Anna, Llum, “Petita”…

 

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any