Míriam Tirado: “No fem mai cas de les emocions, però és bàsic aturar-se i escoltar-les”

Míriam Tirado, consultora de criança conscient, escriptora i periodista acaba de publicar un nou llibre. Aquesta vegada va adreçat als adults. Sentir vol ser la millor guia perquè els pares puguin ajudar els fills a entendre les emocions i a gestionar-les millor. Però per aconseguir-ho primer cal fer una feina individual. La societat actual no ha donat mai importància a les emocions. Per això ara Tirado diu que cal un canvi. Ho explica amb una bona metàfora: “Oi que a casa vostra no us agrada tenir merda sota la catifa? És millor viure en una casa neta, no? Doncs a casa nostra igual, perquè casa nostra és el nostre cos. També hi hem de passar l’escombra i fer una mica de net.” Per això Tirado ens recomana d’escoltar més les nostres emocions. Defensa que cal posar-los nom. I per assolir-ho, cal trobar un moment per a aturar-nos i escoltar-nos a nosaltres mateixos.

—Una de les primeres coses que dieu en el llibre i que d’alguna manera et relaxa quan el llegeixes és que tots som analfabets emocionalment.
—Aquí no hi ha ningú que pugui sentir-se gaire orgullós del seu bagatge emocional, tots venim bastant en bolquers en aquest aspecte. Durant moltes generacions no s’ha fet cas de l’aspecte emocional de l’ésser humà i això passa factura. I ara que som al segle XXI i ja hi ha unes necessitats una mica cobertes, ens podem fixar en més coses. És un bon moment per a aprendre’n. Jo mateixa n’he hagut d’aprendre, també era analfabeta emocional. I cada dia en continuo aprenent. Es tracta de reconèixer quines són les nostres mancances i que podem desaprendre i aprendre noves maneres de fer per ser més feliços.

—Això va canviant? Els nens del futur seran més intel·ligents emocionalment?
—Falta molt de camí i suposo que també per això som aquí. Però sens dubte els nens d’avui, quan siguin els adults de demà, tindran moltes més eines emocionals que no vam tenir nosaltres en el nostre moment. Per posar-ne un exemple, a la gent de la meva generació a l’escola no es feia res per tractar d’aquest àmbit emocional. Avui dia, a la gran majoria d’escoles es treballa en aspectes emocionals i es té en compte el vessant emocional de l’infant. Es parla de les emocions i es llegeixen contes que en parlen. Tot això s’ha guanyat. A més, la majoria de les famílies també en parlen. Sens dubte tot això genera un pòsit que després els farà tenir més intel·ligència emocional.

—Expliqueu que per poder acompanyar els nens en aquest procés és important conèixer-se a un mateix.
—Sempre he pensat que tot passa per un mateix. Costa molt donar consells, parlar, dir a l’altre –al teu fill en aquest cas– quan això no ha estat una experiència viscuda, quan no és real. Un nen capta perfectament quan allò que dius no és el que fas. Allò que educa els infants no és què diem sinó què fem. Per tant, primer som nosaltres els qui hem de fer tot això que ens agradaria que fessin els nostres fills. Implica autoregular-nos, si volem que els nostres fills també sàpiguen regular-se emocionalment. Demana escoltar-nos, si volem que els nostres fills escoltin. Implica fer tot un treball personal.

—Ens costa fer això, no? Estem més acostumats a escoltar els altres que a nosaltres mateixos.
—És difícil perquè implica arromangar-se. Històricament, se’ns fa més fàcil dir als altres què han de fer que aplicar-nos-ho. I aquí hi ha tota la feina a fer. Si tu vols ajudar el teu fill, has de pensar en tot el que t’agradaria que el teu fill fes i analitzar si tu ho fas. Has de desaprendre i aprendre. Perquè potser a casa vam aprendre que les emocions que ens feien sentir incòmodes s’havien de negar o rebutjar. I ara hem de desaprendre això i aprendre una altra manera de relacionar-nos amb aquestes emocions que es fan incòmodes.

—Expliqueu que no hi ha emocions bones i dolentes.
—Cert, totes tenen una funció, que és ajudar-nos a veure coses que necessiten ser vistes. Hem de poder reconèixer com ens sentim, per després prendre decisions responsables sobre aquestes emocions. Què en fem d’això que sentim? Normalment, sentim coses, sobretot, que ens fan adonar de necessitats o mancances que tenim. Però no puc fer res, si abans no he fet un exercici per a saber com estic i com en sento. Hem d’aturar-nos i escoltar-nos.

—Aquelles emocions que ens remouen, moltes vegades ens acaben blocant.
—Ho reprimim, ho bloquegem perquè ens fan por. I ens fan por per dues coses. Per una banda, els nostres referents adults, de quan érem petits, no els hem vist fer-ho d’una altra manera. Hem vist que reprimien, rebutjaven o negaven allò que sentien. I després també hem vist que quan nosaltres, essent infants, sentíem aquelles emocions tan incòmodes i tan potents que els nens senten sense filtres, com ara la ràbia, els adults rebutjaven la nostra manera de sentir. I per això ara sempre explico que una cosa és sentir i una altra és el comportament. El comportament pot ser incorrecte, però l’emoció no és mai incorrecta, l’emoció sempre és vàlida. Durant molt de temps, hem vist que aquelles emocions que ens feien sentir incòmodes i remoguts, els adults les rebutjaven, fins i tot ens castigaven. I això ha fet que nosaltres aprenguéssim que és incorrecte. Ens han fet creure que sentir allò no estava bé. Per tant, un cop som adults, quan sentim allò, d’una manera inconscient pensem que no està bé. Ens diem que això no ho hauríem de sentir i busquem formes de no sentir-ho. A vegades ho neguem, però també ens podem evadir, agafant el mòbil, mirant una sèrie o bevent. Fem el que sigui perquè ens treguin allò que sentim. Però no som conscients que en realitat tot allò no ens ho treu, simplement ho deixa en un punt mort, però continua a casa nostra, al nostre cos. I al cap d’un temps tornarà a sortir. No podrem fugir-ne mai.

—Llavors què cal fer?
—No en podrem fugir mai, d’això. El camí és sentir-ho, permetre’ns de sentir-ho sense por. Quan ens adonem que les emocions van i vénen, que són com onades del mar, que res no es queda permanentment amb nosaltres, veurem que no havíem de tenir por de res. Simplement ho sents i es dissipa. El mateix fet de sentir-ho plenament fa que l’emoció es dissipi. Tot és transitori, les emocions són molt canviants. Al cap del dia sentim un pilot d’emocions. En ve una, després se’n va, en acabat alguna es queda més estona, alguna altra no. El problema és quan alguna es queda dins nostre i va apareixent. No per coses que passen en el present, sinó perquè en el passat no l’hem viscut com necessitàvem viure-la.

—Què en fem d’aquestes emocions que ens fan mal?
—Primer reconèixer-les. Entendre-les i saber que les sento. Perquè moltes vegades no som ni conscients de què sentim. Sentim malestar, però no sabem identificar-ho com una emoció. És important que fem aquest aprenentatge d’anar desxifrant-nos. I amb aquest treball d’investigació de nosaltres mateixos anirem entenent també coses. I sabent el perquè de les coses. Descobrirem que si sentim aquella emoció, necessitem allò. Per exemple, estar sola o, ben al contrari, tenir companyia i parlar amb algú. L’emoció mateixa ens diu què necessitem. Però passa que no hem fet mai cas de les emocions. Històricament, s’ha fet moltes més cas de fer i de pensar, que no de ser i sentir. Per tant, cal aprendre’n de nou.

—I un sentiment pot originar coses diferents segons la persona que el visqui?
—Cadascú ho sent a la seva manera. I llavors tu no pots dir-li a una altra persona que no t’hauries de sentir així. Tu no ets en la seva pell. Ella sent com sent per moltes circumstàncies. Pel que ha viscut en un passat, per les seves vivències, pel que ha mamat de la seva família, del seu entorn i del context. Però també de les experiències que ha anat tenint tant en l’aspecte laboral com el relacional. Per tant, cadascú ho sent a la seva manera. I allò que a tu et sembla exagerat per ell és absolutament equilibrat. Una altra cosa és el comportament que aquestes emocions ens facin o que se’n derivin. Pot haver-hi comportaments incorrectes i fora de lloc, però cadascú ho sent a la seva manera. Si tenim clar això no invalidarem les emocions dels altres. I això és molt important, perquè la desconnexió amb un mateix comença quan et comencen a invalidar. Quan a tu, de petit, et diuen que no t’hauries de sentir així, per exemple, et diuen que ets un exagerat pel fet de plorar perquè t’han donat un plàtan pelat i tu el volies sencer. Tu comences a pensar que allò que sents no és correcte. I creixem intentant sentir coses no pas d’acord amb com ens sentim realment, autènticament, sinó d’acord amb allò que s’espera de nosaltres, allò que els altres esperen de nosaltres. I això ens allunya de nosaltres mateixos i ens dóna una feinada de por quan som adults.

—El llibre té una part teòrica, però en cada capítol proposeu uns quants exercicis…
—Per mi és bàsic. Per això al final de cada capítol hi ha tota una part pràctica en què suggereixo de fer exercicis i activitats que es poden fer individualment però també en família. La teoria l’entenem molt fàcilment, però si no es tradueix en pràctica no serveix. És molt bonica, però no ens fa la vida més fàcil. Allò que ens la fa més fàcil és la pràctica. Hem d’entendre la teoria, però després l’hem de portar a la terra i fer-la pràctica. Si no és una idealització del que hauria de ser; tanmateix, ens queda lluny. Vull que la gent vegi resultats, que el llibre es tradueixi en una millor qualitat de vida.

—Ens ajuden a conèixer-nos millor.
—Aquests exercicis que hem posat en àudio són per a integrar la pràctica de l’autoescolta. És per a aturar-se, mirar què sents corporalment, quines sensacions tens, què pensa la teva ment. Si ho vas fent, hi haurà un dia que ja no necessitaràs l’exercici. Rentaràs els plats i ho faràs. Això és molt important que ho fem nosaltres, però que també ensenyem els nostres fills a escoltar-se, perquè si ens escoltem sabem què necessitem. Allò que més il·lusió em fa dels llibres que faig per a adults és que vinguin amb el llibre ple de post-its, etiquetes i fragment subratllats. I em diuen que el tenen a la tauleta, i que el van reobrint segons les necessitats. Això és fantàstic, perquè vol dir que el porten a la pràctica.

—El llibre és per a adults, però pensat per a acompanyar els infants. Ara, aquells que no tenim nens també ens el podem llegir i aprendre’n coses.
—De tots els llibres de no-ficció que he fet, aquest és el que la gent sense fills pot llegir. Perquè al final, quan parlo d’acompanyar emocions no només acompanyem els nostres fills. També acompanyem la nostra parella, els nostres amics, els nostres pares… I és important que sapiguem acompanyar emocions. Penso que és una cosa que hauríem de saber tots, que ens haurien d’ensenyar a l’escola i que n’hauríem de parlar amb les famílies. Perquè el fet de sentir-nos acompanyats quan estem malament ens impedeix de sentir-nos sols. Quan no et sents sol et sents capaç de transitar qualsevol cosa. La cosa difícil és transitar-ho sentint que ningú no t’entén, o que la gent creu que és incorrecte allò que transites o com ho sents. Però quan et sents acompanyat tot és molt més fàcil. La realitat serà la mateixa, però si et sents acompanyat la podràs transitar millor. I aquí és on vull anar. No podem canviar la realitat, però podem canviar la manera com la vivim. I per canviar-ho és bàsic que tinguem un bon acompanyament emocional.

—Hi ha un moment que expliqueu que moltes vegades allò que ens costa més és trobar paraules per al que sentim.
—Això és el més habitual en els adults de certes generacions. La pregunta més resposta amb un “no sé” és “com et sents?”. Hi ha molta gent que no sap identificar-ho. Saben que no estan bé, però no saben què els passa. No et sabrien dir si és que estan enfadats, o tristos o tenen por. I aquesta feina d’identificació per a anar desxifrant i anar encaixant les peces del trencaclosques és essencial. I per poder-la fer és bàsic aturar-se i escoltar. Estem molt acostumats a anar molt de pressa. Vivim en una societat que va de pressa i sense espai ni temps per a un mateix. És com si aturar-se i no fer res no fos vàlid. I, en canvi, es dóna molt més valor a fer sense aturar-se. Si fem sense aturar-nos, no ens escoltem. I quan no ens escoltem, comencem a actuar d’una manera molt automàtica i ens surten comportaments automàtics. Llavors diem: he cridat i no sé per què; m’he posat a plorar i no sé per què… I això passa perquè no hi ha aquest espai per a un mateix, per a escoltar-nos i conèixer-nos. Estem molt preocupats per a conèixer els altres, però i nosaltres? Nosaltres som els primers que ens hauríem de conèixer.

—I com es dóna aquest espai a les emocions?
—És una feina d’autoestima, de sentir-nos mereixedors de donar-nos aquesta escolta i aquesta cura. Quan jo m’escolto em cuido. Pot ser donar-te cinc, deu o vint minuts al matí, només de llevar-te. Jo medito, per exemple. La primera cosa que faig és llevar-me i meditar. Això és autocura. I això és donar-me espai per a escoltar-me. Però a vegades ho faig conduint també. No meditar. Però respirar profundament i pensar com em sento. Hi ha alguna cosa que se m’ha posat malament emocionalment del dia d’avui? Em pregunto. O quan anem a dormir. O fins i tot quan estem aturats en un semàfor. Hi ha mil moments en què podem integrar-ho. Però no ho puc integrar si no em sento mereixedora d’aquesta escolta i d’aquesta cura cap a mi. A vegades reclamem que els altres ens cuidin, però som els primers que no ens cuidem. I és molt important que vegem d’on ve això. Moltes vegades hi ha una falta d’autoestima molt gran. Creiem que primer de tot són els altres. I ens oblidem que aquí hi ha una peça clau, amb la qual estem vint-i-quatre hores el dia, que som nosaltres. Tot comença per un mateix.

—Quan comences un procés com aquest has d’estar molt convençut que el vols fer, no?
—Hi ha una valentia. Les persones que diuen: sí, vull conèixer-me i vull saber per què em passa això que em passa i vull evolucionar com a persona, són molt valentes. Perquè implica obrir la capsa de Pandora i a vegades no és gaire agradable. Hi ha emocions que tenim per aquí dins, que són de fa molt de temps, que es remouran i que es manifestaran perquè s’han de manifestar i s’han de dissipar i, per tant, han de sortir a la llum. I això a vegades implica dolor, però aquest dolor és transformador i ens farà estar millor després. En conseqüència, totes les persones que estiguin en aquest punt de pensar que fer això és una murga, els diria que ho fessin, i que no pensessin tant en la murga d’ara, sinó que bé que estarà en acabat. Quan s’hagi netejat. A les parelles, quan hi treballo, els dic: a casa vostra us agrada tenir merda sota la catifa? Eh que no? Oi que és més ben parit viure en una casa neta, agradable? Doncs això mateix és casa nostra i casa nostra és dins el nostre cos, amb les nostres experiències. Hi hem de passar també l’escombra i fer una mica de net i tenint la casa neta podem anar construint més i viure sobretot més plenament. Si anem tapant i deixant merda dins de casa arriba un punt que serà insostenible viure-hi, i llavors ens surten atacs d’ansietat, dolors físics i coses que ens impedeixen la vida que tant ens agrada viure.