Fotografia: Miquel Strubell i Prats

Miquel Strubell i Trueta és dels qui sempre hi és, quan es tracta del país. La seva és una presència discreta, sense afany de protagonisme i amb esperit constructiu, en què aporta coneixements, sentit comú i calma, que deu ser producte de la famosa i tòpica flegma britànica. A l’hora de repartir seny i rauxa, és clar que a ell li va tocar més seny i que la rauxa va anar a parar al seu germà Toni. Aquest ser-hi sempre fa que el trobem implicat en nombrosos organismes i entitats relacionats amb la cultura i la llengua catalanes, a la presidència de la Fundació Congrés de Cultura Catalana o entre els quatre fundadors de l’ANC.

Nascut a Oxford el 1949, és nét de l’eminent metge i cirurgià Josep Trueta, que es va exiliar a Londres el 1939, va ser membre del Consell Nacional Català i és autor del llibre The Spirit of Catalonia (1949). Strubell és llicenciat en Psicologia i Fisiologia per la Universitat d’Oxford, màster en Psicologia de l’Educació per la Universitat de Londres, i llicenciat en Psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha fet recerques en temes de bilingüisme escolar i familiar, és especialista en política i planificació lingüístiques i va ser cap del Servei de Normalització Lingüística de la Generalitat de Catalunya durant la dècada dels vuitanta.

Autor de nombrosos llibres, ara acaba de publicar Lying for unity: How Spain uses fake news and disinformation to block Catalonia’s independence, sobre les mentides i la desinformació que l’estat espanyol fa servir per desacreditar el moviment independentista català. I ja en té un altre rondant-li pel cap, amb els mateixos protagonistes, sobre l’actual guerra judicial. Aprofitem la publicació del llibre com a excusa per a entrevistar-lo per via telemàtica.

Com heu passat i passeu la pandèmia?
—Doncs confinat a Palamós, amb escapades a Barcelona per a atendre la mare, que té 96 anys, i des del mes d’agost seguint les pautes establertes per l’equip d’oncòlegs de l’Hospital Vall d’Hebron.

Equip d’oncòlegs no sona bé. Com esteu?
—No em puc queixar. No tinc símptomes derivats del càncer en si, però sí efectes secundaris del tractament. Després de cada sessió de quimioteràpia, estic dos dies o tres aixafat, dormo més i tinc poca energia. Com que ha fet metàstasi, estic en mans dels marcadors tumorals, dels quals un està perfecte i l’altre va baixant més lentament.

Sou nét d’un metge il·lustre, Josep Trueta. Com us ha influït la família?
—Els avis materns, catalans, els vaig conèixer en un país que per a ells era d’exili: Anglaterra. Els avis paterns es van morir abans que els meus pares es coneguessin. La llar catalana a Oxford va ser tot un caldo de cultiu catalanista. Dec als avis, especialment a l’avi, uns primers coneixements de la història de Catalunya, com per exemple els treballs d’Ulloa sobre Colom. A la meva mare també li dec l’entrada en la llengua i cultura catalanes. I al meu pare li dec, per damunt de tot, els valors democràtics i el valor de la feina ben feta.

El vostre avi tenia un mètode per a combatre les infeccions òssies que durant la guerra del 1936-39 va ser molt utilitzat. El va descobrir ell?
—Ell el va desenvolupar molt a partir d’experiències d’accidents laborals amb ferides obertes i, després, sobretot durant la guerra espanyola, on es va reduir dràsticament la incidència de la gangrena. El cirurgià nord-americà Winnett Orr potser va ser el primer a idear el mètode, que es basa en la convicció que el cos té una gran capacitat de guarir les ferides, sempre que es compleixin certes condicions, és clar.

Per què vau estudiar Psicologia?
—Va ser un impuls just abans d’examinar-me per entrar a la universitat. No volia ser comparat contínuament amb el meu avi, i vaig triar una carrera també experimental, amb fisiologia, bioquímica, psicofisiologia, etc., compatible amb el meu batxillerat de ciències.

Us ajuda a entendre millor el món, o aquest racó de món que és Catalunya, el fet d’haver estudiat Psicologia?
—Molt! Catalunya i Espanya, també! Els prejudicis, les actituds, la tolerància i la intolerància, la conducta social i els hàbits, l’estudi d’estadística i del mètode científic… Tot això m’ha donat una visió diferent de la que té el filòleg, per exemple.

Finalment, tenim pacte de govern, president i consellers. N’esteu satisfet?
—Sí. Jo sóc dels qui a les xarxes socials intentava contrarestar la desesperació evident de molts. Entenia, des de fora, la complexitat de les negociacions entre els partits, tot i que hi ha hagut errors i canvis bruscos d’estratègia evidents, que potser ens podríem haver estalviat. Un no-acord i unes noves eleccions haurien representat un daltabaix electoral per a l’independentisme i, per tant, estava segur que jugaven al brinkmanship, com en diem en anglès, en què una part intenta que l’altra cedeixi abans que hi hagi un desastre, com quan Buzz, a Rebelde sin causa, queda atrapat al cotxe i cau pel precipici.

Més enllà de jocs arriscats, és evident que no hi ha hagut capacitat entre els partits independentistes d’anar mínimament a l’una després de l’octubre del 2017. Ho trobeu comprensible?
—Penseu que fem una cosa inaudita dins l’Europa occidental del segle XXI i bona part del XX! Estem exercint un dret com a poble, reconegut en diferents tractats de l’ONU ratificats per l’estat espanyol, en contra de la voluntat de l’estat espanyol. Allò que diferencia els partits en la dimensió nacional, entenc, és la creença d’alguns que Espanya ens permetrà exercir aquest dret, o que ens reconeixerà la nostra contundent victòria del Primer d’Octubre. Però Espanya continuarà perseguint els nostres dirigents als tribunals de justícia i d’injustícia, com ara el Tribunal de Comptes. Per altra banda, tenir els principals agents fora de combat, a la presó o a l’exili, condiciona molt. En definitiva, els partits no deixen de ser conjunts de persones, amb els seus anhels i pors…

Què us agradaria que fes el nou govern?
—M’agradaria que fessin la segona reunió a Waterloo. Seria un gran gest i un anunci inequívoc al món de la nostra voluntat, al marge d’haver de fer de govern autonòmic, tutelat i sempre a punt de fer fallida.

Creieu que hi ha capacitat política per a fer gestos com aquests? O voluntat?
—Més enllà de la gestió del dia a dia i dels recursos que té la Generalitat, espero que les cúpules, més que no els membres del govern, entenguin la necessitat que els partits, i no el govern, es posin d’acord amb els principals agents socials en el full de ruta que ens ha de conduir a la independència que vam votar.

Aquest full de ruta implica aconseguir que altres països pressionin prou Espanya perquè hagi d’acceptar un referèndum?
—La “causa justa” per a defensar el dret de declarar-se independent requereix un bon dossier de mostres de repressió, violenta o no, sigui econòmica, política, policial, judicial, cultural o social. Hem de defensar, dades en mà, que la nostra supervivència com a poble corre un greu perill, i des de fa temps. Amb això ben redactat, estarem en posició de demanar que altres organismes, segurament supranacionals més que no pas estatals, forcin l’estat a reconèixer el resultat del Primer d’Octubre o a admetre un referèndum vinculant i amb una forta supervisió internacional.

Fins el 2017, una entitat que vau ajudar a fundar, l’ANC, va fer el paper de marcar horitzons i empènyer el govern. Per què ho va deixar de fer?
—La coalició Junts pel Sí, en la meva opinió, té un lloc a la història al costat de la Solidaritat Catalana de 1906-1909. Sense l’Assemblea, i Òmnium, no crec que hagués estat possible.

Aleshores és el fracàs posterior de la coalició, que fa que l’ANC deixi d’empènyer en aquesta direcció?
—No, crec que és més aviat l’efecte immediat de la repressió de l’estat. El Llibre blanc sobre la transició nacional ja preveia que l’estat no hi estigués d’acord, però no preveia ni de lluny el nivell de repressió que hi ha hagut. Això fa que els plantejaments pròpiament democràtics passin a segon terme, i això és molt complicat de gestionar per part d’una entitat que té dos ex-presidents a la presó. En tot cas, el desconcert d’uns i altres és públic i notori.

De fet, en un article del novembre del 2020 us mostràveu molt crític amb el paper de l’ANC i, fins i tot, en vaticinàveu el final. Com la veieu mig any després, aquests dies que es presenta el nou full de ruta?
Aquell article era un toc d’alerta d’un grup considerable d’antics membres del secretariat nacional. Esperàvem un full de ruta per al 2021 molt més ambiciós que els anteriors. Crec que en bona part s’ha aconseguit.

Fa poc heu publicat el llibre Lying for unity: How Spain uses fake news and disinformation to block Catalonia’s independence. Em podeu dir a grans trets què hi expliqueu?
—Tinc molts amics i coneguts de fora que no m’acaben de creure quan els explico què ha fet l’estat espanyol, i què fa encara, amb l’ajuda gairebé unànime dels mitjans de comunicació, per intentar reprimir i posar fi al moviment independentista. Sovint els he vist dubtosos de les meves afirmacions per ser incompatibles amb l’actuació d’un país democràtic, en què un problema polític es resol políticament i no intentant ensorrar l’adversari, ben bé com hom voldria fer amb un enemic en una guerra internacional. Per altra banda, l’estat ha intoxicat tant com ha pogut en tots els entorns diplomàtics, a Europa i més enllà. I no ens enganyem, és un estat poderós que gasta milions en vaixelles i jardins a les ambaixades, però també compra el silenci de països com els estats bàltics. En el llibre intento explicar, amb multitud d’exemples concrets, com han actuat els diferents agents per demonitzar el nostre moviment, per fer veure que l’independentisme es regeix per criteris no democràtics, que discriminem o marginem part de la població de Catalunya…

És allò d’anar repetint una mentida fins que sembla veritat, oi?
—De fet, la idea del llibre surt d’una conferència, posteriorment publicada, que va fer un espanyol que viu a Londres, que deia que la pandèmia ajudaria el moviment independentista! L’estat ha dedicat considerables recursos públics a editar i difondre, en diferents llengües, allò que entén que són mentides i errors del discurs independentista, a banda de mirar d’impedir que el nostre relat arribés a universitats i think tanks d’arreu d’Europa. Si calia prohibir la presentació als Països Baixos d’una novel·la històrica escrita en castellà i situada al segle XVIII, es prohibia i avall. Al llibre evito sempre els rumors més o menys paranoics, com ara si l’estat va fer retardar l’avió que portava el president Mas als Estats Units el 2014. Jo no amago que sóc independentista, però miro d’exposar els fets sense adjectius, que és una cosa que als catalans ens costa.

El llibre és en anglès. A qui s’adreça?
—Pretenc que sigui llegit per gent de fora que ens coneix. A més, el professor Henry Ettinghausen, catedràtic anglès ja jubilat, ha fet una llarga i detallada introducció en què explica la nostra història de manera succinta però clara i ajuda molt a contextualitzar la resta del llibre. Espero que el comprin departaments universitaris, de catalanística, hispanística, periodisme o ciències polítiques. Costa d’arribar-hi i m’agradaria molt que m’hi ajudessin els casals catalans i les assemblees exteriors de l’ANC.

Es publicarà en català, també?
—De moment, l’edició en anglès és una autoedició que ha comptat amb el generós suport de Cookwood Press, però la promoció costa molt. Hi ha gent que em pregunta per una versió en català o en castellà i jo dic que si hi ha alguna editorial interessada, encantat. De fet, molts textos són originalment en català.

Tornem al tema del llibre: controlar el relat en l’àmbit internacional és clau?
—Quan ratifiquem la declaració d’independència, ens serà encara més important el reconeixement immediat d’un primer grup de països, petits o grans, que no pas segons quines estructures d’estat. En aquest sentit, l’estat espanyol ens ha fet “favors” impagables, com les agressions de la policia el Primer d’Octubre, que van fer la volta al món, o els seus fracassats intents d’aconseguir l’extradició del president Puigdemont i els altres membres del govern exiliats.

És evident que amb les eines del hard power, Catalunya no hi té res a pelar, en un hipotètic enfrontament amb Espanya. Amb les eines del soft power, com la informació o fins i tot la propaganda, hauríem de tenir més opcions, no trobeu?
—En efecte. Però hem d’anar amb compte amb el llenguatge que fem servir. No s’hi val a afirmar que “Spain is a fascist state” de manera simplista. Cal anar cercant aliats tant a l’estat espanyol com a la resta del món. Tinguem present que no estem sols: els espanyols també es faran pesats amb els seus contactes en aquests països, institucions i persones.

Com definiríeu Espanya a un estranger?
—Li diria que la transició democràtica postfranquista no va ser tan idíl·lica com s’ha explicat durant molts anys i que sectors crucials per a una democràcia com el poder judicial i les forces d’ordre públic no s’han reformat per adequar-se a un estat plurinacional i democràtic modern.

I la cantarella de la democràcia plena?
—En la mesura que hi ha poders de l’estat fora del control polític, evidentment, no podem dir que Espanya sigui un estat plenament democràtic. Alhora, no crec que els índexs internacionals de democràcia i justícia incloguin els nostres exiliats i presos polítics en els seus còmputs.

Sense rebre el mateix tracte per part de la Unió Europea, a vegades Espanya es comporta com Polònia o Turquia, per posar dos exemples.
—Això s’hauria de dir més i el relat català ho hauria de subratllar. Justament, pensava a fer un segon llibre sobre la guerra judicial a l’estat espanyol, la famosa lawfare. És un altre aspecte de la repressió, aquest mal ús d’eines jurídiques per intentar resoldre un problema polític. La web de We Report descriu una trentena de casos flagrants, però caldria focalitzar-ho en els òrgans judicials i cossos de policia que són responsables d’aquests casos. Explicar què ha fet l’Audiència Nacional i quins orígens té, què ha fet la secció tal del Tribunal Suprem, el Tribunal Superior de Justícia, el Constitucional, el tribunal que no és Tribunal de Comptes, i anar repassant les institucions de l’estat que reprimeixen la causa catalana. Aquí també, si hi ha alguna editorial interessada, que aixequi el dit!

Canviem de tema. Vau ser cap del Servei de Normalització Lingüística de la Generalitat. Us han ofert mai ser conseller?
—[Riu.] Hi ha hagut centenars de caps de serveis, passats i presents, i molt pocs han esdevingut consellers! No, no m’ho van proposar mai! A part, com que era funcionari vaig tenir, com a rèmora anglesa, la convicció que no havia de militar o “pertànyer” a cap partit.

Com a especialista en polítiques lingüístiques i veient la disparitat de diagnòstics, no em puc estar de demanar-vos per la situació del català.
—És una situació molt delicada. Com explico en un interessant llibre que ha liderat la professora Carme Junyent, la qüestió demogràfica és el problema principal, al meu entendre. La natalitat entre els catalanoparlants és baixíssima i, per tant, per no minoritzar-nos demogràficament –que també vol dir electoralment!– cal “reclutar” no-catalanoparlants cap a l’ús actiu i quotidià de la llengua. De fet, n’hi ha molts, de neoparlants, però en general el seu esforç no és a causa de la conducta lingüística de la gran majoria de catalanoparlants, que canvia tot sovint al castellà sense cap necessitat, sinó malgrat aquesta conducta, que desmotiva l’aprenent potencial. A la vegada, cal dir que hi ha moltíssimes iniciatives excel·lents, com ara els voluntaris lingüístics i les parelles lingüístiques, o la feina magnífica que fa gent com la Rosario Palomino i la iniciativa “No em canviïs la llengua”.

Sou dels qui parleu en català sempre i amb tothom d’entrada?
—Sí. En general, aquesta conducta s’accepta amb tota naturalitat, si no ets a la comissaria de la policia espanyola de Sant Feliu de Guíxols, per exemple. Però hi ha pocs casos de bloqueig lingüístic. Òbviament, amb un turista miraré de comunicar-m’hi en altres llengües. Per la resta, el més difícil és agafar i mantenir l’hàbit, perquè els hàbits són inconscients i, per tant, costa. Fa anys, en una conferència a Vic al final d’uns cursos de català, els aprenents de català em van agrair molt la meva insistència a situar el problema en el terreny dels catalanoparlants. Els qui són més foscos o més grocs o més verds es troben que els catalans contínuament els canvien de llengua. Tenim poca sensibilitat per la llengua, parlem més de les segadores que d’aquest tema, que és molt important.

Hi va haver un moment del procés en què hi havia una idea, no sé si majoritària però sí força estesa, d’equiparar el català i el castellà en una futura Catalunya independent per protegir els drets lingüístics dels castellanoparlants. Què en penseu?
—S’ha d’anar repetint que el castellà no és oficial a Catalunya per “protegir els drets lingüístics dels castellanoparlants”, ni pel seu nombre, sinó per imposició de la constitució espanyola. El castellà és igualment oficial en un poble perdut de l’alta Garrotxa, on no hi ha ni un sol castellanoparlant. Sóc partidari, com el grup de Cercle 21, que no es parli d’oficialitat a la Catalunya independent, que a més és un concepte importat. Caldrà deixar-ho en llengua nacional, o pròpia, i punt. Cal fer molta pedagogia per a fer entendre que és incongruent que es reconeguin a un nouvingut panamenc uns drets lingüístics que es neguen a un nouvingut portuguès o francès. I potser caldrà proposar un article transitori que faci referència únicament als ciutadans residents a Catalunya el dia que la norma entri en vigor.

Darrera qüestió. Fa molts anys que feu feina i activisme pel país. N’esteu cansat? Alguna vegada us vénen ganes de deixar-ho córrer?
—Això mai, encara que en aquests moments estigui distret per unes sessions quinzenals de quimioteràpia! La independència la vull veure i dedicar-la als membres de la meva família que han traspassat abans d’haver-la vist.

 

Podeu comprar Lying for Unity a la Botiga de VilaWeb

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.