El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Costa escriure. Cada vegada més. Costa molt contenir les barbaritats que cauen, patapam, sobre el teclat tan bon punt obres l’ordinador i sents ‘sin novedad en el frente’. Banderes i medalles i estultícia tanta; aquells personatges ridículs com un insult, uniforme de camuflatge, banderota reflectant i fent com que cusen màscares per a un enregistrament de propaganda en vídeo. No sé si l’heu vist. És la cosa més delirant i més indignant que us pugueu imaginar. Perquè, a sobre, és que només ho fan veure: tres paios en un recambró, cadascun davant d’una màquina de cosir, i simulant (simulant!) en silenci (en silenci ells i en silenci les màquines de cosir) que confegeixen màscares. Soldats tapats amb plàstic de cap a peus (ells, sí) i fent flup-flup amb sulfatadores en un aeroport per a la foto, representant penosament el paper de benefactors cosidors per a un vídeo, l’individu de les medalles que passa el comunicat de guerra: ara podria fer veure que cito aquells tres versos famosos d’Estellés a ‘Oratori per Marilyn Monroe’ i quedar tan ampla.

Però no.

Perquè no n’hi hauria prou i perquè algú em va dir, l’altre dia, que ja és hora de fixar-nos seriosament en l’altra cara de la lluna, la que val la pena, la que interroga el món i ens l’explica, la que ens ajuda, veritablement, a sobreviure, en la mesura que això sigui possible, tant en temps d’aparent tranquil·litat com en temps de pandèmia. I tenia raó. Per això parlaré d’en Juli Peretó.

No sé si vau llegir l’entrevista que publicava VilaWeb mateix ara fa cosa de quinze dies i on aquest professor de bioquímica i biologia molecular de la Universitat de València ens explicava, clarament i didàcticament, la importància de la investigació evolutiva en la lluita contra el coronavirus que se’ns ha fet sinistra pandèmia. Si pel que sigui us va passar per alt, podeu fer perfectament una pausa en la lectura d’aquest article i llegir-la, ara, aquí.

Us espero, mentrestant.

Tot el que explica té interès, ja ho heu vist, i fa pensar. Avui volia recalcar la darrera resposta, però. Per escrit no s’acaba de notar, però el fet més esfereïdor és la rapidesa, la certesa amb què va respondre quan va sentir que li preguntava si d’aquesta s’aprendrà la lliçó i s’invertirà més en recursos de tota mena per a la investigació i la pràctica científica.

La rapidesa i la certesa amb què va respondre que no.

És cert que ens recordem de santa Bàrbara quan trona, i que aquests dies constatem fins a quin punt és important que pugui funcionar, i funcionar amb mitjans, el sistema públic de sanitat; fins a quin punt és intolerable de totes passades aquesta precarietat amb la qual han d’encarar-se diàriament les persones que ens atenen i que ens acompanyen i que proven de guarir-nos i que molt sovint ho aconsegueixen, als hospitals i centres de salut (i no, no ens oblidem pas de les retallades que van perpetrar PP i CiU ni de la gentota que les va justificar). És cert, sí, i tant de bo que, aquesta vegada, brutalment encarats a les conseqüències de la precarietat, exigim que hi hagi diners per a la sanitat, els diners que li han negat i que es mereix tenir, que ens mereixem que tingui (els diners que es dediquen, per exemple a les galindaines per a distracció de militars, avionets supersònics, submarins que no s’enfonsen i imbecil·litats per l’estil).

Tant de bo i no només.

Perquè és una qüestió de màscares, sí (les màscares que no tenim com a metàfora del conjunt: dels llits, dels metges, del tot), però també és una qüestió de mitjans per a la investigació. Per a aquesta investigació que massa sovint avança sense que hi parem esment, a la corda fluixa, havent de pidolar un finançament que no sempre obté, la mateixa que ens permet de seqüenciar ràpidament el genoma d’aquest nou virus, que ens ajuda a comprendre com és i com actua i què en podem esperar i com hi podem plantar cara, la mateixa que treballa a tota màquina per oferir-nos vacunes i que ens explica que, malgrat tot, amb els virus sempre hi tindrem mala peça al teler (perquè no són com els bacteris sinó que aprofiten les nostres cèl·lules per a reproduir-se i, per tant, fan de mal atacar).

La que ens va avisar que això podia passar.

Juli Peretó mateix reproduïa fa poc un fragment del llibre Les grans epidèmies modernes (la Campana), del metge i investigador Salvador Macip, escrit l’any 2010, on diu: ‘Quan vaig presentar aquest projecte als meus editors els va sorprendre que en el resum d’un dels capítols afirmés amb tota seguretat que no tardaríem a veure una pandèmia de grip. […] Van creure que potser era una mica exagerat.’

És que tenim la memòria curta i pensem que això ja no passa, o que, a nosaltres, no, o jo què sé. I oblidem ràpidament, no tan sols la grip espanyola del 1918, amb els seus quaranta-cinquanta milions de morts, sinó també la grip de l’any 1952 (H2N2, 1.100.000 morts), la del 1968 (H3N2, pràcticament un milió de morts), la grip A del 2009 (cosa de 200.000 morts), etcètera. Oblidem les evidències i els coneixements i els avisos dels qui en saben, que ens diuen que això ha passat i que tornarà a passar, que els virus muten contínuament i que cíclicament n’hi ha algun que esdevé pandèmia perillosa per als humans. I que ens hauríem de preparar. Amb personal mèdic i amb hospitals i amb material suficient per a no haver de córrer i lamentar-se en aquesta precarietat intolerable en què hem de viure ara, pendents d’evitar un col·lapse sanitari que no hauria de ser (o, si més no, que no hauria de ser tan ràpid d’assolir). Amb laboratoris de recerca, també. Els que podran tenir, per la feina prèvia, els coneixements necessaris per a saber les característiques del nou virus, els que podran trobar-hi remeis.

És clar que els científics ens expliquen que, en el cas de la grip, les pandèmies compareixen en escena cada vint anys o trenta. I que aquest és un termini poc rendible electoralment. Tal com resumia Peretó en aquella resposta final, ‘els polítics tenen interessos molt a curt termini. El que puga ocórrer en els anys a venir, si torna a haver-hi una pandèmia, ja no els agafarà a ells en el càrrec’. És curiós, però, de contrastar-ho amb l’estratosfèrica despesa militar, que mai no reca a aquesta mateixos polítics per bé que no prevegin cap guerra durant el seu mandat.

En fi. Que vivim temps difícils i que ja és hora que assumim que això forma part de la contingència humana. Que comencem a escoltar els qui en saben i que ens avisen de les coses que cal fer per prevenir-ho. Sabem que no podem evitar que els virus mutin i que ho facin encara més perillosament. Doncs assumim-ho d’una vegada. I preparem-nos, dimoni, preparem-nos com cal, amb els mitjans que ens mereixem.

Volem hospitals i volem laboratoris? Doncs exigim-ho.

(Tinc un bonus track, encara, per a aquest article. És del llibre del Salvador Macip. Podeu deixar-ho aquí o continuar. No hi canviarà el sentit. Si de cas, hi afegirà una mica de basarda. Però diria que són coses que s’han de saber: ‘Si un dia sorgeix un virus que es transmeti tan ràpid com la grip i sigui tan mortal com l’Ebola, una possibilitat que no és tan remota com ens agradaria pensar, haurem de lluitar amb totes les nostres forces per poder sobreviure com a espècie. Més val que ens preparem.’)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.