16.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 17.11.2023 - 07:41
Pedro Sánchez ja és president del govern espanyol, cosa que significa que ara, inevitablement, hauran de començar a passar coses. Coses que posaran en qüestió els partits que li han lliurat els vots o bé que els donaran la raó. Hem superat el moment de les promeses i ara toquen els fets.
Si fos per ell i prou, i en vista del seu passat, la credibilitat és nul·la. No en podem esperar sinó paranys, dilacions i enganys. Ara, cal reconèixer que la situació en què es troba Sánchez a partir d’avui és ben diferent de tot allò que ha hagut de viure fins ara.
Ell té sobretot una “obsessió fisiològica” personal pel poder –la definició és d’algú que sap molt bé de què parla– i amb una sola guia moral: mantenir-se a la cadira. Però en política molt poques coses acaben depenent només de tu, exclusivament de tu. I els condicionants –en aquest cas, tot allò que hi ha més enllà de Pedro Sánchez– compten.
En remarcaré uns quants. En primer lloc, que Sánchez s’ha quedat sense opcions parlamentàries per a fer la puta i la Ramoneta. Simplement, ja no té cap majoria alternativa on agafar-se per a fer un dels seus famosos volantins. Necessita en tot moment, per a qualsevol votació, els partits que li han donat suport en la investidura, perquè té un coixí de seguretat ínfim, de tan sols vuit vots.
I més important que això és el fet que els ponts amb el PP s’han esfondrat definitivament. O per una bona colla d’anys. Amb l’agreujant que poca cosa pot fer-hi ell, perquè els qui estan enfadats i en peu de guerra són els altres. Així doncs, la sempre temuda entesa patriòtica en les qüestions d’estat entre els dos grans partits espanyols aquesta legislatura sembla improbable. Cosa que redueix el marge de maniobra del dirigent socialista al mínim. O atén els seus compromisos o es pot trobar amb una sorpresa el dia més inesperat.
En aquest rang de condicionants hi ha el pacte del seu partit amb Junts. Perquè cada dia és més evident que, efectivament, tenim davant un procés negociador impulsat de fora de l’estat, amb el ja famós “mecanisme internacional de verificació”.
I això es va veure clarament en la seua reacció al malestar de Junts durant la sessió d’investidura. Li va canviar la cara, el to, la manera de parlar, tot. I va respondre sense embuts ni dilacions, i favorablement, a les preguntes ben directes que li feia Míriam Nogueras. En un procés de pau l’autoritat no la tenen les dues parts, sinó els negociadors. I la sensació que va fer despús-ahir fou que, quan es va trobar forçat a reaccionar després de les seues frivolitats inicials, Sánchez no responia tan sols a Nogueras i al parlament espanyol.
Tot plegat s’emmarca, a més, en una crisi nacional a Espanya d’una dimensió descomunal, que pot tenir derivacions polítiques molt fortes. De les accions judicials que ara apuntaran i poden afectar els socialistes –pretendran ficar-lo a la presó, segur– fins a un augment de la violència on no es pot descartar res. La reacció de l’estat profund contra la llei d’amnistia i, molt significativament, contra l’acord de Junts per la lawfare i pel mecanisme internacional de verificació, és molt forta i aquesta gent està acostumada a manar. Tant se val qui hi haja a la Moncloa.
No li serà fàcil, per tant, a Pedro Sánchez de fer allò que li plaga, com fins ara. Però hi ha un factor que em sembla fins i tot més important que els anteriors: que bona part de la seua supervivència dependrà de la gent. Particularment dels catalans.
Els set vots de Junts són els més imprescindibles de tots els que té i necessita. I l’opció que ha pres el partit del president Carles Puigdemont és molt radical, un tomb complet en la seua política, que ja veurem si la gent del carrer entén. De manera que la reacció de l’independentisme de base, sempre actiu, en la pressió que puga fer a Junts serà molt determinant també per al futur de Pedro Sánchez. Recordeu, si no, de quina manera aquest partit va abandonar el pacte de govern amb ERC, després de les protestes al carrer.
PS1. Ahir era dijous i per tant hi va haver La tertúlia proscrita. Josep Costa, Albano-Dante Fachin, Ot Bou i Txell Partal hi parlen, com no podia ser altrament, de la investidura de Pedro Sánchez. I arriben a conclusions ben interessants.
PS2. El periodisme independent dóna forma a un món més just i ajuda a crear un país nou, deslliurat de les rèmores del passat. A VilaWeb no tenim cap propietari multimilionari, no depenem del govern, ni restem condicionats per cap empresa ni cap grup de pressió. Per això som lliures d’informar rigorosament sobre els esdeveniments nacionals i mundials. I per això també podem mantenir el periodisme que fem, d’accés obert i gratuït per a tothom. Perquè creiem que tothom ha de poder accedir a informació de confiança. Per això us demanem als qui encara no sou subscriptors que us en feu i ens ajudeu a avançar.
La gent del carrer entendrà, en funció dels resultats. Fins ara, estàvem a la fase del bla-bla-bla. Quan puguem veure els fets, sabrem si estem o no, davant d’una altra jugada mestra, del campió de les jugades mestres. Per part meva, el seu crèdit és més aviat escàs.