El tombant de mil·lenni va tenyir el Pirineu de tragèdia. Entre el 30 de desembre de 2000 i el 20 de gener de 2001, el torb i les allaus van llevar la vida a més d’una desena de persones. La gran majoria als pendents del Balandrau, però també hi va haver víctimes al coll de Coma de l’Orri –a tocar del Gra de Fajol–, al Costabona i a Port Ainé.

“El salvament que m’ha marcat més a la vida és el del Balandrau”, explicava Francesc Carola a VilaWeb. Va ser l’encarregat de coordinar l’operació de salvament, que va començar el 30 de desembre –arran de l’avís del refugi d’Ulldeter sobre una parella que no hi havia tornat–, tot plegat abans de saber que hi havia vuit esquiadors perduts al Balandrau.

Aquell dia semblava radiant, però es va convertir en una trampa mortal amb un torb que es va aferrar a les muntanyes del Ripollès –carregades de neu sense compactar d’una llevantada prèvia– durant dotze hores. La visibilitat era pèssima, les ventades superaven els 100 quilòmetres i la sensació tèrmica va caure a 30 graus sota zero.

Els bombers van rescatar els primers cadàvers al coll de Coma de l’Orri, a uns 2.500 metres d’altitud. Eren Àngela Roch i Javier Guerrero de Molins de Rei. Tots dos van morir congelats. “Després de viure aquella nit, tot el que va venir després ja intuíem que seria un xafastre“, continuava Carola. No anava errat.

Als pendents del Balandrau (2.585 metres), a molt pocs quilòmetres del coll de Coma de l’Orri, hi havia vuit persones més lluitant contra el torb. Eren un grup de cinc –Josep Artigas, Josep Maria Vilà, Mònica Gudayol, Oriol i Elena Fernández– i un grup de tres –Josep Marí, Josep Maria Miralles i Maria Àngels Belsa.

Ara, els equips d’emergència no van saber de la seva existència fins el vespre del 31 de desembre, quan feia un dia que eren perduts. Dels vuit, només va sobreviure Vilà. El Balandrau, que en condicions normals es considera un cim de vaques –una zona de pastura–, va esdevenir una tomba de neu i gel.

En l’operació de rescat, hi van participar pel cap baix una seixantena de bombers i una trentena de voluntaris. Entre els efectius n’hi havia també d’andorrans, madrilenys i de la Gendarmeria. “Aquells dies la vall de Camprodon semblava Apocalypse Now, amb els helicòpters pujant i baixant”, recordava Carola.

“Va ser un torb extraordinari, segurament el més important que hem tingut. L’helicòpter, aparcat a la base del camp de futbol, va fer una volta de noranta graus a causa del vent”, afegia.

El parany de Fontlletera

Els grups d’esquiadors van pujar al Balandrau des de la zona de la Creu de Fusta. De fet, cap a les 14.00, Maria Àngels Belsa va trucar al seu fill des del cim i li va explicar que el dia havia estat magnífic. N’havien de baixar de pressa perquè tenien una reserva per a dinar a Tregurà. El torb ho va escapçar tot.

“Era molt estrany. Com si fóssim dins un núvol molt dens. El vent ens empenyia i els trossos de gel impactaven contra tot el cos. Quan quèiem, era pitjor, perquè per terra encara circulaven trossos de gel molt més grossos”, explicava Vilà a VilaWeb arran de la publicació del llibre 3 nits de torb i 1 Cap d’Any, de Jordi Cruz.

“Ens havíem d’aixecar de pressa perquè feien molt de mal. I, sobretot, no vèiem res i estàvem completament desorientats”, afegia. El seu grup es va desfer entre una allau i el mur blanc que va alçar el torb. Desorientats, els excursionistes es van encaminar erròniament cap al torrent de Fontlletera, on el vent empenyia i entaforava la neu.

Vilà va romandre amb la seva parella, Mònica Gudayol, molt afectada pel fred. “Veia que no se’n sortiria, que anava empitjorant. De primer, li costava de caminar, després va perdre la vista i al final em demanava qui era. Va ser molt ràpid. Sabia que no podria arrossegar-la”, explicava. Va fer un forat a la neu, rere una pedra, i van passar la nit abraçats al ras, provant de mantenir l’escalfor. Gudayol va morir d’hipotèrmia, com la resta dels seus companys.

Vilà, atrapat al torrent, va continuar baixant fins que va arribar a un salt d’aigua que no podia saltar. Era massa perillós. Així, va passar una segona nit al ras, amagat dins una escletxa de pedra. L’endemà –1 de gener–, amb les forces sota mínims i rosegat pel fred, va pensar que tot s’havia acabat.

“Em vaig deixar anar, no tenia por d’allò que podia venir. Em vaig ficar dins l’escletxa de dues pedres, em vaig cobrir amb el tapaboques i la caputxa de gore-tex. Ja no em preocupava ser visible per als operatius de rescat”, explicava. Ara, tot va canviar quan del no-res va aparèixer l’helicòpter de rescat. Estava salvat.

L’operació de rescat es va allargar fins el 7 de gener, és a dir, nou dies. Els bombers van trobar tots els cossos, excepte el de la Maria Àngels, que va romandre al parany de Fontlletera fins els primers dies de la primavera. “No la vam trobar fins el 24 de març, tres mesos després, perquè a la zona on es va morir hi havia sis metres de neu. I quan la vam trobar encara hi havia més d’un metre i mig de neu: la vam trobar per casualitat”, deia Carola.

“Vam començar a fer forats i rases per accelerar la fosa de la neu i veure si la trobàvem. Per casualitat, un dels mossos d’esquadra de muntanya, a qui li agrada l’espeleologia, es va posar dins un dels forats i allà va veure dos peus. Era enganxada a la neu i en fer el forat, amb l’escalfor, es va desenganxar i la van trobar dins el riu”, afegia.

Tres víctimes més

La tragèdia va anar més enllà de les faldes del Balandrau. El 30 de desembre també va morir un professor d’esquí a Port Ainé. Era Enrique Obando. Ell i dos companys van sortir a buscar persones perdudes a les pistes de l’estació i, enmig de la tempesta, es van perdre. Una allau els va arrossegar. Dos monitors en van poder sortir, però no pas Obando.

El 20 de gener, la tragèdia va culminar amb la mort de dos esquiadors més, Jordi Arteaga i Joan Soley, que van quedar colgats per una allau durant el descens del Costabona (2.465 metres). Els cossos no es van recuperar fins al cap de dos dies. Els bombers van rescatar una altra persona, Gabriel Grau, que va sobreviure a l’incident i a dues nits al ras. Tenia hipotèrmia i una cama trencada.

La tragèdia a la cultura popular

L’escriptor i meteoròleg Jordi Cruz va ser el primer a deixar testimoniatge de la tragèdia amb 3 nits de torb i 1 Cap d’Any (Símbol Editors), que va inspirar el documentari Balandrau, infern glaçat, que va dirigir Guille Cascante, coproduït per Goroka i Lastor Media amb Televisió de Catalunya.

A més, el 20 febrer arribarà als cinemes el film Balandrau, vent salvatge, dirigit per Fernando Trullols i amb guió de Danielle Schleif (Mediterráneo). El repartiment el formen, entre més, Álvaro Cervantes, Bruna Cusí i Marc Martínez.

Finalment, la tragèdia també ocupa un lloc central al llibre biogràfic de Francesc Carola, Afirmatiu, Siscu, d’Ivan Pulido (Editorial Oliveras).