Movistar ha estrenat la continuació de ‘Merlí’ en forma d’una seqüela desfigurada, que es copia malament a si mateixa i que agreuja tots els errors de la sèrie mare sense salvar-ne ni un sol mèrit. Hi han substituït l’institut per la universitat, el català pel castellà, l’antic repartiment per un de nou i el magnetisme del professor per una corrua de trames forçades sense fons ni rumb. I la filosofia, que abans, en forma de capítols-paràbola, compensava la superficialitat, ara ja sembla només una nosa que impedeix la conversió total de la sèrie en un espectacle de pura morbositat i telenovel·la.

La ruptura és radical. Pertanyo a la generació que va començar primer de batxillerat amb els personatges de ‘Merlí’, i amb certa distància molts vam gaudir-ne, i una mica amb sorna, també, com dient: mira, TV3 vol fer una sèrie sobre nosaltres i encara se’n surt prou, i rellisca aquí i rellisca allà però la seguim, va. Amb la nova, en canvi, és absoluta i fins i tot vergonyant la sensació patètica de consumir una mentida que s’endevina pertot arreu, que no s’esforça ni a convèncer-te que no ho és, ni a agradar l’original, que ja no és feta per a tu.

Per què el públic inicial s’ha trobat forçat a desconnectar-se d’un producte que, d’entrada, era pensat per a explicar la seva realitat? Hi ha tres respostes que són alhora tres escàndols que s’encreuen, i que parlen més d’uns altres afers que no de la sèrie en si. La primera és la menys greu, perquè és només un símptoma: els creadors i els guionistes de la sèrie han entès que, per eixamplar l’èxit i el mercat, no calia escarrassar-se a igualar la qualitat de la sèrie original, perquè ja podia viure de ser-ne la filla. Això els ha permès de renunciar a la filosofia com a fil conductor, per exemple, i ara tot es resol amb frases buides, i ha fet que una sèrie que es destacava per provar de fer pensar naufragui entre frivolitat. Només hi ha sobreviscut la matèria rosa.

La segona resposta, en canvi, és força més seriosa, perquè és un símptoma que té molt més a veure amb la solució. Un dia haurem de passar comptes amb la negligència imperdonable de TV3, que ha cregut que la cosa més raonable, un cop trobat el model de sèrie a seguir, era vendre-se’l per diners, malgrat que fos molt més valuós que no els diners, perquè feia no tan sols nous espectadors, sinó també, a llarg termini i per efecte dòmino, nous catalanoparlants.

S’han desempallegat de la gallina dels ous d’or i l’han deixada en mans de l’audiovisual espanyol, sabent que la missió de TV3 era, justament, fer de dic de contenció contra tentacles d’aquest monstre que, si TV3 no existís, tindria prou incentius per a fer en direcció contrària tota la seva feina a efectes culturals i demogràfics; o que els tindrà per a revertir-la si TV3 li continua regalant èxits. Se’n ressent la llengua, sobretot: s’hi inverteix el 80% de català i 20% de castellà, a ull, que es parlaven a la sèrie original, i no hi ha cap problema lingüístic perquè el català té una salut de ferro i l’actitud educada és que canviem al castellà si l’interlocutor és castellanoparlant, encara que ens entengui en català.

I això entronca amb la tercera resposta, la que revela l’escàndol més greu i fondo. ‘Merlí: Sapere Aude’ és una sèrie en què no hi ha mai cap conflicte perquè ha de fer veure que la política no existeix i, per tant, la societat que emmarca la trama és una pura invenció. Tota literatura realista s’ha d’estructurar d’acord amb la realitat, i només pot florir a partir d’aquí. Altrament, o bé deixa de ser realista per a ser una sèrie de ciència-ficció, de fantasia o d’humor absurd, o bé deixa de ser creïble i esdevé un teatre, una farsa, perquè resta surant a la terra de ningú que hi ha entremig de l’una cosa i l’altra. Una sèrie realista que no és creïble per raons no creatives és un insult.

A l’arrel de la continuació de ‘Merlí’ hi ha la negació de la realitat que pretén retratar i, per tant, dibuixa una Barcelona fictícia, edificada sobre una mentida, com la Catalunya autonòmica. Si tota la trama es mudés a la Universitat Carlos III de Madrid, no caldria retocar ni una sola coma del guió. Ni una. El prototip que representa cada personatge es mantindria intacte, també el seu dia a dia, les coses que li passen, la feina, les relacions socials que té, el suc que en treu, els interessos. Tot. L’única cosa que canviaria és que el reducte que encara parla català deixaria definitivament de fer-ho. Per això, encara que se’n saldés qualsevol de les altres pegues, el producte continuaria essent una estafa.

Això, que dit així pot semblar una exageració banal, és una barbaritat. És una conseqüència molt severa de l’opressió contra la cultura catalana i, alhora, una prova forense que la injustícia no tan sols existeix: té conseqüències palpables i materials sobre la realitat i sobre la ficció que ens envolten. Movistar no vol tenir problemes, i TV3 encara menys. El cost és obrir una ferida en la versemblança del relat que fila la sèrie i obstruir-ne la sinceritat i l’acostament més íntim amb l’espectador. Però els qui fan la sèrie el poden assumir, aquest cost, sense destorb. Els antics ja no ens hi hem d’emmirallar, perquè ja hi ha un públic nou, i per tant la sèrie ja no tracta sobre nosaltres.

És aquí que ressona més el desastre que assola el país, on quasi cada actor social i cultural (els autors de ‘Merlí’, TV3, els escriptors, el govern) o bé ha delegat en Madrid les seves funcions o bé les ha deixades perquè és massa segur que se’n va tot en orris, i a mig gas, o a un quart de gas, tothom se’n surt, de tan instal·lats com vivim en la mentida, de tan poc poder com tenim per a incidir en la nostra realitat, de tan baix com tenen el preu les coses que el podrien tenir altíssim.

És tan pesat el cost que tindria fer una seqüela de ‘Merlí’ ambiciosa, que aspirés a mirar tothom als ulls, a reinventar-se artísticament, que gosés aprofundir de debò en els problemes reals que tenim els joves d’aquest país, és tan pesat el cost d’això i tantes vegades més barat i fàcil fer un producte de plàstic però que et dóna públic i et fa ric, que només pot significar una societat emmalaltida. El cas és que el drama no s’atura aquí. Com ha acabat ‘Merlí’ és un mer exemple que escarmenta pel grau de deformitat, però el mal autèntic crema molt més enllà.

Si mai aspirem que el nostre art travessi fronteres en la nostra llengua, per exemple, és per això. Per això Plats bruts s’ha repetit durant vint anys cada estiu a TV3. Per això som un país tancat i pagat de si mateix, per això els programes de televisió sempre són sopars amb un famós, excursions amb el mateix famós del sopar, caps de setmana amb el mateix famós de l’excursió, trobades amb els pares del mateix famós que ja va sortir al programa anterior. Per això, tot i tenir el talent, no en recollim el fruit. Per això, en definitiva, Catalunya no solament necessita com l’aire un canvi de poder institucional: necessita una revolució cultural.

Ni la nostra generació ni cap altra que creixi en aquest mateix cau d’opressió i petitesa no tindrà mai referents culturals propis que siguin transgressors, creïbles, valents, seriosos i alhora dignes, ni tampoc que duguin implícites les veritats sobre la nostra realitat social, política i cultural. Mai no tindrem referents sencers si no vénen d’algú que se sacrifica i els genera marginalment, quasi en clandestinitat, perquè la competència del mercat intel·lectual és esterilitzada, perquè pots comprar una plaça al món de la cultura catalana sense jugar-t’hi res, perquè és un món edificat sobre mentides i cinisme, i en un món així tant se val la variable de la lògica.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.