Santa Ana, la merceria amb més d’un milió d’articles que ha sobreviscut d’ençà del 1935

  • Entrem en aquest comerç emblemàtic de Barcelona, referent d’estris i material per a cosir, brodar, tricotar i arranjar peces de roba

VilaWeb
Carme Escales
17.02.2023 - 21:40
Actualització: 19.02.2023 - 22:41

“Tenim més d’un milió d’articles al nostre catàleg, i tres-cents llibres de mostres classificades. Dos volums sencers són tots de cremalleres. Hi són de totes les mides i en tots els colors, visibles i invisibles, amb carro i doble carro, de metall i de plàstic, de sis centímetres a un metre i cinc centímetres. Ja ens ho diu, la clientela: ‘Si no ho trobo aquí, no ho trobaré enlloc’”, diu Kiku Carcassona, tercera generació al capdavant de l’emblemàtica Merceria Santa Ana. Durant vuitanta-un anys va estar oberta al número 26 del Portal de l’Àngel i d’ençà del 2016 continua servint de tot i més en merceria i labors molt a prop d’allà, al número 22 del carrer de les Moles. Són 230 metres, 3 minuts a peu d’on era abans, i han aconseguit de desplegar-hi tot el seu paradís de la costura i els treballs manuals conservant els centenars de calaixos de fusta en què s’endreça tot.

L’aparador ja és un convit a la inspiració. Hi ha una petita mostra de tot allò que trobarem a dins. Només entrar, la caixa i l’antiga politja amb què feien arribar a la caixera els paquets de les compres que preparaven en un pis superior a la botiga del Portal de l’Àngel, que tenia quatre pisos i magatzem. “Però a Barcelona cada cop és més difícil carregar i descarregar als carrers més cèntrics, com aquests del Gòtic”, explica Carcassona. La pujada del lloguer de locals ben situats als carrers per a vianants més transitats, com ara el Portal de l’Àngel, fan tancar o canviar de situació molts comerços. Així és com la ciutat a poc a poc va perdent botigues històriques. Tan sols grans multinacionals poden fer front a la pressió immobiliària. Això, afegit a les compres per internet, que fan arribar de qualsevol part del món articles grans i petits directament a les cases, van dificultant la vida dels petits botiguers.

La Merceria Santa Ana, després de gairebé un segle a l’ample carrer, tan comercial, fa set anys va decidir de traslladar-se al carrer de les Moles, on ja tenien un magatzem. I tota la venda a l’engròs l’organizen en una nau a Badalona. Kiku Carcassona i els seus dos germans, Marcel i Gemma, es reparteixen la feina d’encarregats.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

El seu avi patern, Marcel Carcassona, barceloní, era encara adolescent quan va sortir a cercar feina pel Portal de l’Àngel. Era un carrer ple de botigues. De merceries, n’hi havia set o vuit, en aquell temps. I va entrar a la Merceria Santa Ana, un negoci que era propietat de la Fabra i Coats, la fàbrica anglesa instaurada a Sant Andreu. En vista que la firma francesa de filatures DMC anava obrint merceries on venia el seu fil, la Fabra i Coats va voler fer igual amb el seu, que era fet a la ciutat, al barri de Sant Andreu.

Davant els magatzems Jorba Preciados, la Fabra i Coats va obrir la seva Merceria Santa Ana. “El nostre avi hi va entrar d’encarregat i soci del negoci i, a poc a poc, va anar adquirint més part de la propietat, fins que va ser tota seva”, explica el nét. L’avi Marcel va ampliar l’activitat fent també venda a l’engròs. Tenien vint-i-cinc marxants que anaven per tot el territori, per Catalunya i per tota la península ibèrica.

De tres fills que va tenir l’avi Marcel, tan sols en Marcel, el pare d’en Kiku, s’hi va dedicar. A setze anys ja hi va començar a treballar. Es va morir molt jove, a quaranta-quatre anys, i els fills, tots tres, varen agafar les regnes del negoci, a disset anys o divuit.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Mil colors, mil detalls

Quan som dins la Merceria Santa Ana, es fa difícil de mantenir la mirada fixa en un punt concret. L’assortit de productes és increïble. Cal moltíssima organització i ordre per a mantenir aquest bé de Déu de mercaderia, tot al seu lloc i que no falti res. És la garantia de trobar sempre, i de pressa, qualsevol agulla al paller.

No s’hi veuen parets. Són cobertes per mostraris de botons enganxats a l’exterior de les capses de cartó que els classifiquen per mides, colors i materials. En tenen de nacre, de fusta, de pedreria, de material ecològic, com ara coco recuperat, cotó orgànic, de banya i polièster, folrats i per a folrar amb la roba que es vulgui. Els calaixos de fusta originals de la botiga del Portal de l’Àngel guarden boixos per a fer puntes de coixí, fils per a fer punt de creu, de tot. “Cada calaix és un món”, diu Carcassona. “I coses de les quals en un any no n’has venuda cap, de cop i volta tornes a vendre’n”, afegeix. A banda dels materials bàsics de costura per a arranjar roba, és un negoci que viu més demanda de certs productes segons la temporada. Les mantellines les demanen sobretot per Setmana Santa, i ara ja comença la temporada de núvies.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Sobre un dels taulells també veiem tovalloles i draps de cuina, però són per a treballar-hi el punt de creu. Vénen de Sant Miquel de Balenyà. “El 70% dels nostres productes vénen de fàbriques pròximes, de Catalunya, del País Valencià, del País Basc i de França i d’Itàlia com a molt lluny”, diu. I com més va tenen més proveïdors que serveixen materials ecològics, com ara el fil reciclat de Gütermann, fet de plàstic reciclat de les ampolles d’aigua. “Els fabricants ja es van adequant a les normatives”, comenta.

A l’Instagram de la botiga, merceria_santa_ana, despleguen fotografies d’articles que ajuden a triar i inspirar-se abans d’anar-hi a comprar. “Cada dues o tres setmanes ens arriben novetats, perquè els fabricants i importadors no paren de treure coses”, explica Kiku Carcassona. Hi ha ben bé de tot: fil de cotó per a teixir jerseis per a nadons, imperdibles, tisores, cinta elàstica de totes mides, formes i colors, i vetes, fils, espatlleres, passamaneria, puntes de coixí fetes i també tot el material per a fer-les. De la Merceria Santa Ana es pot dir que és un lloc on, emprant l’expressió del poeta Miquel Martí i Pol, “tot està per fer i tot és possible”.

Homes, també

Tot i que la major part de clientes són dones, amb els anys han anat veient que com més va més homes hi van a comprar. “Cada vegada hi ha més homes que fan punt de creu”, diuen. I també n’és un exemple el cas d’un grup de Mossos d’Esquadra que hi anava a comprar material per a fer tapissos mentre feia les guàrdies. La teràpia de les labors és per a dones i homes. “Tenim un client amb Parkinson que li va molt bé fer puntes de coixí”, conten les dependentes.

De gent jove, també n’entra. “L’afició a les labors ha tornat, i la pandèmia hi va ajudar molt”, diuen. I Carcassona destaca que també hi tenen a veure “els tutorials a YouTube per a aprendre a fer qualsevol labor”. Abans a la botiga feien tallers de determinades labors, ara ja no en fan, però encara orienten la clientela que fa algun jersei o una altra peça de llana. Donen les coordenades dels punts i guien la feina. De teixits, no en tenen, perquè ocupen molt d’espai i ben a prop hi ha cases emblemàtiques, com ara Ribes & Casals. Ells són referents de merceria i labors. “Hem de tenir de tot, cada dia arriben paquets amb les faltes del dia anterior per anar reposant. I encara truquem a les clientes per dir que ja ha arribat allò que ens havien demanat”, exposa Kiku Carcassona. Aquest vincle amb cada client és el que fa més singular un comerç com aquesta merceria, que encara ho conserva. “La gent vol anar a una botiga on l’aconsellin i li facin cas.” Tenen clients de Barcelona, de Catalunya i també de fora.

Joves que estudien disseny tèxtil també es proveeixen en aquesta merceria per fer els prototips de roba. També diuen que tot i que l’antic hàbit de fer puntes de coixí sembla molt enrere, encara es fan trobades de puntaires.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Un davantal pràctic

Són gairebé noranta anys –vuitanta-vuit– d’un negoci en què has d’estar sempre al peu del canó i, sobretot, tenir molt d’ordre, per a saber on hi ha cada cosa i reposar, cada dia, tot allò que es ven. Un dels canvis que han arribat amb la nova ubicació de la botiga és que abans el personal duia uniforme –les dones, sempre amb faldilla. I ara, les dependentes duen un davantal fet de roba de texà. D’un dels tirants els penja una cinta llarga al final de la qual hi ha una tisora que, juntament amb la cinta mètrica que porten en una butxaca central, ben a mà, són eines imprescindibles per a mesurar i tallar vetes, gomes, puntes…

Joana Barceló va començar a treballar-hi a 14 anys i aviat en complirà 60; Joana Rodríguez hi fa feina d’ençà dels 17 i ara en té 52 i l’Amèlia Peidró aviat farà 40 anys que hi despatxa. Són les tres treballadores més veteranes de la merceria, de les 15 que hi ha ara com ara –2 homes i la resta dones. Joana Barceló explica que un Nadal abans d’entrar-hi de dependenta, hi va anar a cosir botons per a fer el mostrari. “Tenia una cosina que hi treballava i em va dir que buscaven gent per enganxar els botons a les capses, per poder fer el catàleg”, recorda. I l’any següent ja la varen agafar. “De seguida que entraves, ja començaves a despatxar. O eres espavilada, o allà t’espavilaven”, diu. En tants anys al taulell, ha sentit moltes històries, fins i tot un dia una clienta es va posar de part a la botiga. “Si vinguessis una estona i escoltessis… És el més nostre, del petit comerç, l’escolta, el consell, l’atenció a cada client.” Encara recorda el pare d’en Kiku: “Sempre volia dues cadires a cada taulell, perquè les senyores poguessin seure mentre eren ateses.” També rememora que tenien fins i tot un dibuixant que feia el dibuix de la roba de jocs de taula per després brodar. La gran venda de puntes per a fer estovalles i tovallons i roba de llit ha anat a menys perquè els aixovars per als casaments s’ha anat perdent.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Un carrer amb història

El trasllat de la merceria ha dut el negoci a aixecar les persianes en un carrer ple d’història, i on també s’han traslladat un parell més de botigues de tota la vida, la Casa del Bacallà i la botiga de fotografia Can Boada, que eren totes dues al carrer Comtal. Nous emplaçaments per a comerços que sobreviuen i, juntament amb ells, bona part de la història de Barcelona i els seus veïns. Com ho ha fet també el carrer de les Moles. Tal com llegim en un dels mosaics exposats sobre una paret del carrer, “Ja en el segle XIV el carrer prengué el nom actual de les Moles, perquè en aquest lloc de sota la muralla hi havia alguns picapedrers o molers, que obraven moles per moldre i també per esmolar”. En un altre, hi diu: “De la casa número 12 abans sortien les galeres que feien els viatges a Saragossa, al preu de quatre duros.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any