Mentir

Quan érem petits i ens havíem de confessar de vés a saber què sempre teníem el recurs del quart manament (no he cregut el pare i la mare) i del vuitè (he dit mentides). Tot i això, la mentida no és un pecat venial i competeix amb coses tan grosses com matar i robar, per no parlar dels actes impurs o emprar el nom de Déu en va. La mentida té mala premsa i els mentiders encara més i, en canvi, tots mentim contínuament i sort en tenim.

La capacitat de mentir és inherent al llenguatge humà. És fascinant que l’espècie s’hagi dotat d’aquest recurs que, en principi, ens podria anar a la contra i, en canvi, generalment ens afavoreix. Ens podem imaginar una abella despistant les seves companyes i, en lloc d’adreçar-les a la font d’aliment, fer-les anar a un altre lloc? Aquesta és la gran diferència, a elles el codi no els ho permet, a nosaltres, sí.

Mentir és una paraula molt polisèmica que cobreix moltes accepcions: des del simple “engany” fins a tota mena de fabulacions que contribueixen a millorar la nostra vida. Quan anem al teatre, tots acceptem la mentida: algú representa un paper que un altre ha creat. Potser perquè entrem en el joc de la mentida, més de quatre vegades ens trobem amb experiències que ens porten al fons de la veritat. O en la literatura. Sovint trobem més veritat en una novel·la que en unes memòries.

Recordo el debat que hi va haver quan Lillian Hellman va publicar Pentimento –bé, de fet, quan va sortir la pel·lícula Júlia– sobre qui era la dona en què es basava el personatge de Júlia. Però la part més interessant no era tant si s’havia inspirat en la vida de Muriel Gardiner com el fet que la mateixa Hellmann formava part de la història en tant que presentava la Júlia com si fos amiga seva. Això que el narrador s’involucri en la història que explica ja sigui com a testimoni o com a coparticipant em sembla un recurs sensacional. De cop i volta, el lector/espectador es veu immers en un joc de mentides (o veritats) on, tot i acceptar el joc, no sap ben bé on és.

Quan es va morir la seva mare, Pedro Almodóvar va publicar un article molt bonic on explicava que la seva mare llegia i escrivia les cartes que els seus veïns intercanviaven amb els familiars que havien emigrat a Alemanya. Quan les llegia o escrivia, hi afegia coses. Ell, que veia el que feia la seva mare, li demanava després per què llegia coses que ningú no havia escrit i ella li responia que, encara que no ho haguessin fet, segur que tenien la intenció de fer-ho. En tot cas, ell va comprendre així la importància de la ficció.

I més enllà de la voluntat de mentir hi ha els paranys de la memòria. No és rar que la nostra veritat es perdi en la memòria dels altres, i viceversa. Quantes vegades no ens trobem que diferents persones recorden de maneres ben diverses el mateix fet. Potser perquè en la memòria hi intervé també la voluntat de canviar el passat, voler que les coses fossin d’una altra manera. O també que la nostra mentalitat o la nostra ideologia ens faci interpretar els mateixos fets de manera diferent. Fa uns anys, vaig fer un programa a Ràdio Masquefa que es deia Masquefines. Eren entrevistes a dones de Masquefa que explicaven la seva vida i els seus records. Un dels fets que es van comentar va ser una història tràgica de la guerra civil, un masover va matar un pagès. La història me la van explicar independentment –les entrevistes eren individuals– una filla, una neboda i una néta (filla d’una altra filla) del pagès. I cadascuna va explicar una versió diferent del fet. Jo vaig viure la versió inversa d’aquest fenomen. Quan el meu pare em va explicar el motiu de l’empresonament del meu avi després de la guerra, no me’l vaig creure. Més aviat em va semblar una història novel·lesca, un relat que s’havia fet ell mateix per poder suportar una història que, al final, ens va marcar tots. Quan el meu pare ja era mort i la llei de la memòria històrica ho va permetre, el meu germà va tenir accés al sumari i jo també el vaig poder llegir. Allà estava escrit, amb noms i cognoms, el mateix que el meu pare m’havia explicat.

No sé si que el meu pare no afegís noms i cognoms al seu relat era això que se’n diu una mentida pietosa. En general, però, les mentides pietoses em semblen realment perverses. Hi ha molts casos en què, si no vols mentir, en tens prou de callar. Això és més pietós que embolcallar-te la realitat –o la veritat– amb un mur del qual no podràs sortir. Penso sobretot en els pronòstics de malalties terminals. Naturalment, aquí intervé sempre allò que el malalt està disposat a sentir. Però, quantes vegades a un malalt terminal li amaguem la veritat i el condemnem així a la soledat més absoluta? Perquè si nosaltres no volem abordar la qüestió, ell es queda amb totes les seves incerteses i sense poder compartir el dolor, el neguit o la por. Aquí sí que fem un mal ús d’aquesta possibilitat que ens permet el llenguatge humà. Mentim no per crear una ficció que ens ajudi sinó per no haver-nos de comprometre amb el sofriment de l’altre. I el deixem sol.

I una reflexió sobre la mentida no es pot acabar sense una menció als mitjans de comunicació. Per resumir la meva posició, diria: informació a la ràdio, opinió a la premsa i ficció a la televisió. Per bé que ens diuen allò de “veure per creure” i que “una imatge val més que mil paraules”, etc., jo sempre he tingut la sensació que és amb les imatges que es pot mentir més. Amb les imatges no tens la sensació que la mentida és només una manera d’explicar la realitat, amb les imatges et volen fer creure que allò que veus és veritat i aquesta segurament és la mentida més gran perquè no és una fabulació sinó un engany. O una falsificació, o una ocultació, o una disfressa, o…

En tot cas, feu cas de la cultura popular i recordeu que, si voleu mentir, heu de tenir memòria.