Jean Leon, l’amic de Sinatra que va revolucionar el vi català

  • Entrevista al novel·lista Martí Gironell, que recupera la figura de Ceferino Carrión a 'La força del destí'

VilaWeb
Sebastià Bennasar
27.02.2018 - 22:00
Actualització: 28.02.2018 - 15:44

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ceferino Carrión és un nom bastant pitjor que el de Jean Leon si hom vol triomfar en els negocis als Estats Units. Això mateix ja bastaria per a justificar un canvi de nom, però és que al darrere de Jean Leon, o de Ceferino Carrión, com us estimeu més, s’hi amaga un singular personatge que, a la fi, ja té una novel·la. L’ha escrita en Martí Gironell (1971), que ha guanyat el premi Ramon Llull de narrativa, dotat amb seixanta mil euros. I quina és la vida de Leon? Doncs la d’un home fet a si mateix nascut el 1928 a Santander, traslladat a Barcelona el 1941 i desplaçat fins a Le Havre a peu el 1947. Des d’allà, de polissó en un vaixell fins als Estats Units, on va començar arreplegant plats al Rockefeller Center. El 1950 ja era a Hollywood, on va començar a treballar al restaurant de Frank Sinatra, i el 1956 va muntar el seu, La Scala, amb James Dean. Pel seu local hi passaren totes les estrelles de Hollywood del moment i es va fer ric. El darrer sopar que va ingerir Marilyn Monroe, per exemple, l’havia encarregat en aquest restaurant. Jean Leon va invertir en vinyes a l’Alt Penedès i va revolucionar el món del vi fins al punt que Ronald Reagan va servir ampolles seves quan va celebrar l’estrena de president. Martí Gironell ara en descobreix la història a La força d’un destí (Columna).

Com comença la història d’aquesta novel·la?
—Doncs mireu, en un dinar organitzat per uns periodistes d’un mitjà de comunicació que volien promoure un debat amb cinc escriptors sobre les adaptacions, és a dir, com ens adaptaven als altres mitjans, cinema, televisió, teatre, còmic… En aquell dinar ens van servir un vi de Jean Leon i ens en van explicar la història, dient que podia ser perfectament adaptable a qualsevol mitjà. Jo vaig retenir els detalls que ens havien explicat. Fins llavors ni havia tastat el vi ni coneixia el celler ni em sonava el nom de Ceferino Carrión. No en sabia res, però sí que vaig pensar de seguida com era que una història tan bona no l’havia escrita ningú. La vaig trobar de seguida molt novel·lesca. Sobre el personatge, només hi havia un documentari i una biografia de feia molts anys. I com que ningú no s’hi posava ho vaig fer jo. Durant tres anys m’he documentat i he escrit mogut per la curiositat que desperta aquest personatge, fins que al final hem arribat de bracet al lector.

Coberta de ‘La força d’un destí’, de Martí Gironell

Jean Leon va ser un visionari?
—No, simplement va ser algú que va aprofitar les seves oportunitats. Pel que fa al vi, va detectar una mancança i va intentar posar-hi remei complint a la vegada alguns dels seus somnis.

És curiós que després de fer la part més difícil, que és triomfar a Hollywood decidís d’emprendre aquesta aventura de la vinya aquí.
—Heu de pensar que el que va fer al Pla del Penedès va ser una plantació pionera, de les primeres a introduir varietats franceses a la contrada i a dedicar-se a produir vi de gran qualitat. Això va ser una gran innovació.

Tot aquest patrimoni ha desaparegut?
—El 1996 es van vendre els cellers i a can Torres els van comprar, ben de gust. Torres  en manté la marca i s’encarrega de descobrir-ne la història. En conserven moltes fotografies de l’abans i del després que a mi m’han anat molt bé per a incorporar la realitat a la meva ficció.

Li va costar de trobar el vi que volia fer? Era un home molt exigent?
—Efectivament, li va costar bastant. És una història de perseverança. Ell volia fer uns vins selectes per a un públic determinat. El 1962 va comprar els terrenys i el 1963 va començar a plantar, però no va obtenir-ne bons resultats fins el 1969. I el vi no el comercialitzà fins el 1973.  La cosa més impressionant de tot això és que en cap moment no defalleix. De fet, el vi que fa aquí pràcticament l’envia tot al seu restaurant i el difon entre tot de personatges, com ara Ronald Reagan, que quan arriba a ser el 40è president dels Estats Units l’ofereix a les seves recepcions presidencials, tal com li havia promès.

Aquí no és conegut fins llavors?
—Exactament.

Com ho fa, per saber-ne tant, de vins?
—Va fer molta feina, va anar a buscar els ceps a França, va escollir les varietats i sobretot va fitxar un enòleg molt bo, Jaume Rovira, que venia de les caves Nadal i que llavors estudiava enologia a Madrid, cosa que no es feia habitualment. Això li va donar una empenta important. Jean Leon era un emprenedor que tenia gent que el feia tocar de peus a terra. Gent com ell, ens en falta.

Jean Leon a La Scala, el 1956

Amic de Sinatra, Hollywood… segur que també va topar amb la màfia. En feu una petita insinuació.
—Sí, evidentment. La màfia també es va presentar al seu local, i ho féu el dia abans de la mort de Marilyn, de manera que vés a saber si hi ha casualitats o no. El cas és que aquestes topades amb la màfia Jean Leon no les explica gaire, però hi ha una connexió amb Sinatra, que com tots sabem tenia un peu en aquest costat fosc i li ensenya que hi ha coses que es veuen i no s’expliquen. Ell no s’hi va relacionar més i no hi va voler entrar.

És cert que heu parlat amb Tonny Bennet per fer el llibre?
—Sí, vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar Tony Bennett, un altre gran crooner, que em va explicar algunes de les anècdotes de Sinatra que hi apareixen.

I del restaurant, què se n’ha fet?
—El continua menant la filla des de fa anys. Amb ella, no hi he pogut parlar, però sí amb l’Eusebio Núñez, el cuiner, que forma part indestriable de l’èxit de l’Scala. Ell era el responsable del menjar del restaurant i també era el qui frenava els somnis de grandesa de Jean Leon. Formaven una espècie de Quixot i Sancho Panza i el Quixot quasi sempre guanyava, però per sort tenia algú que el feia tocar de peus a terra i li deia què era del tot impossible.

Us agradaria anar-hi?
—Home, és clar, però és a Los Ángeles.

Bé, amb el premi…
—Continua essent a Los Ángeles. A mi em faria gràcia de veritat poder tenir la màquina del temps i poder viatjar al restaurant dels anys cinquanta: veure com comença i a poc a poc es converteix en un lloc de culte, un restaurant imprescindible. Això sí que em faria il·lusió. En la major part de la nostra vida no som conscients del moment històric que vivim i crec que aquell moment degué ser realment especial en tots el sentits.

Amb quina actriu us hauria agradat d’anar-hi?
—Amb moltes. No són de cap manera tal com les hem imaginades o com ens les han pintades. Per exemple, Marilyn Monroe tenia una gran biblioteca, era molt bona lectora i amant de l’art. Era molt més interessant que no pas noia maca, però això no ha convingut destacar-ho. Ara, possiblement m’hauria decantat per poder parlar una bona estona amb Rita Hayworth.

I dels homes?
—Seria molt difícil triar perquè al seu restaurant hi anava Kennedy o Paul Newman o Warren Beatty. Em quedo amb Frank Sinatra, perquè la seva música m’ha acompanyat des de sempre.  Per a mi la música és clau per a entendre aquesta obra, perquè sempre hi ha una determinada melodia que hi plana.

Cal pensar que no soparíeu gaire…
—Sí, perquè parlarien ells tota l’estona. De fet, la novel·la gira entorn d’aquests personatges i d’algunes anècdotes seves.

Estau acostumat a escriure sobre personatges i èpoques molt més pretèrites. Ara us heu acostat en el temps, ha estat més complicat escriure sobre Jean Leon?
—No, al contrari, ha estat molt més senzill perquè quedaven persones vives amb qui poder parlar i anar a veure. Hi havia el fill i també gent meravellosa que se’t posa de cara i t’ho facilita tot, com en aquest cas ha estat la seva germana. Gràcies a ells dos vaig aconseguir molt de material que podia ser novel·lat sobre les estrelles de Hollywood que Jean Leon va conèixer i, com he dit, vaig poder entrevistar Jaume Rovira, el seu enòleg. Treballar amb fonts orals i amb materials contemporanis com ara fotografies ha estat un goig que en les altres novel·les era impossible.

Jean Leon el 1981

D’alguna manera ara també feu d’emprenedor de la vostra obra, vull dir que vau deixar la televisió per escriure…
—No ho he deixat de fer des d’El pont dels jueus, quan vaig començar. Però passa que arriba un moment que has d’optar i prioritzar què vols fer a la vida. Jo ara vull que la meva vida vagi per aquí, descobrir totes les possibilitats i tot allò que implica ser escriptor a temps complet.

Fa onze anys que us dediqueu a escriure. En aquest temps heu recorregut el país amunt i avall i us heu trobat molts lectors. Què penseu que ens fa falta com a literatura?
—Jo he reclamat sempre que ens ho hem de creure, ens hem de creure que tenim una literatura forta i potent i hem de creure en nosaltres i en el potencial que tenim entre tots. La novel·la històrica sempre ha estat malvista, però és una bona eina per a entendre el país. Hem de creure que es pot anar a tot el món en català amb una història d’aquí i amb una bona projecció cap enfora, malgrat les traves. La literatura és un bon mitjà per a explicar històries i jo tinc molt clar que no deixaré de fer-ho en català.

Quan vàreu prendre la decisió també vau explicar que ho fèieu per gaudir dels vostres fills. Ho heu aconseguit?
—És que veia que o bé ho feia així o no gaudiria de les criatures. I quan en vam tenir vam decidir que era per a poder estar amb elles. La societat és muntada d’aquesta manera i hi ha l’escola i la llar, però he guanyat temps del bo per a estar junts. I quan ens n’hem d’anar procurem anar a tot arreu tots quatre. El meu fill gran es coneix tots els racons infantils de les llibreries de Catalunya, hem de viure-ho intensament. És bonic que coneguis el país perquè el teu pare hi va a parlar de llibres. Jo intento anar-los a buscar a l’escola, jugar a futbol o descobrir la lletra lligada. Això fa que ho puguis combinar amb escriure, fer una peça d’opinió o un reportatge. Ets amo del teu temps i en tens de qualitat per a estar amb ells.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes