Després de l’èxit obtingut la temporada passada, La presència, l’obra de Carmen Marfà i Yago Alonso torna als escenaris. Aquesta vegada al Teatre Borràs de Barcelona, on serà fins a final d’abril. A Anna Sahun, Pau Roca i Marc Rodríguez, ara se suma l’actriu Mar Ulldemolins, que substitueix Nausicaa Bonnín en aquesta nova temporada. Tots plegats transporten l’espectador a un lloc ple d’intriga i suspens. No és habitual de veure obres de teatre que juguen amb la por i la comèdia alhora, però aquesta té la dosi justa de totes dues coses. També hi suma reflexions importants relacionades amb la mort, la família i el fet de tenir fills. Encara que el més important gira al voltant de les creences i la racionalitat.

L’Ernest i la Sandra es troben a la masia del seu pare per acompanyar-lo durant les últimes hores de vida. La sorpresa és que uns minuts més tard de la seva mort, la campana que utilitzava per cridar-los torna a sonar. Si el pare és mort, qui l’ha tocada? A partir d’aquest moment, l’escepticisme i la fe xoquen i els fenòmens inexplicables aniran en augment, així com la tensió entre els protagonistes. Es tracta d’un fenomen paranormal o simplement és la tempesta?

Com que podem parlar poc de l’obra, perquè, si no, perd el factor sorpresa, aprofitem l’avinentesa per parlar amb l’actriu Mar Ulldemolins sobre la vida i la professió.

—Aquesta és d’aquelles entrevistes en què puc fer poques preguntes sobre l’obra, perquè si explico molt, l’obra ja no té gràcia. Què podem explicar? Que el pare dels protagonistes és mort?
—Sí. Els protagonistes, dos fills, comencen a esbrinar coses del passat del pare mitjançant la mort i un personatge nou. Algunes de les coses són traumàtiques per a un dels germans. Però en realitat, durant l’obra surten temes com ara la por i la presència. Però també uns altres com ara la família, fer-se gran i tenir fills o no tenir-ne.

—Per tant, aquells a qui no els agraden les obres de por, poden venir-la a veure?
—I tant! És una comèdia. La gent riu! Vull dir que pots passar por, però també fem uns diàlegs molt graciosos. Els personatges estan molt ben definits, de manera que el contrast fa que es jugui molt amb la comèdia. Encara que, és clar, és un thriller.

—La discussió fonamental de l’obra és una lluita entre la creença i la racionalitat. Si hi ha presències o no…
—Jo no hi crec, però fa poc la meva filla em va preguntar què volia dir “la presència”. I li vaig dir que era justament el que li havia passat a ella un matí en què m’havia dit que sentia passes i jo no en sentia. Però, és clar, el fet que t’ho digui, fa que de sobte pensis: “A veure si…” A mi em passa això. No t’ho creus, fins que creus en alguna cosa que no saps ben bé què és. Aquesta és la cosa bonica de l’obra, veus personatges molt tancats en alguna cosa, però també tenen por en certs moments. El que passa és que ens hem creat cuirasses.

—Imagino que havent fet aquesta obra, ara mateix esteu més oberta a veure coses?
—[Riu] No m’ho he plantejat. Normalment, acostumo a separar força la feina, és a dir, l’obra, de la vida. Si ho apliqués tot, ens tornaríem bojos. Però sí que és veritat que coincideixen moltes vegades les coses que interpretem, sigui a la televisió o al teatre, amb la vida. I de cop hi volta, trobes la ficció en la teva realitat. I penses: “Com pot ser que hagi passat això justament en aquest moment?”

—Recordo que l’any passat, els actors que la van fer deien que hi havien passat coses estranyes.
—Sí, es veu que un dia les llums van començar a fer pampallugues en un moment de l’obra en què no tocava. Era un efecte que passava després, però no en aquell moment. De sobte, l’efecte ja no feia efecte. “Què passa aquí?”, es preguntaven.

—Com dèiem abans, la mort és molt present en l’obra. I no tots els fills la viuen de la mateixa manera.
—És el que passa a la vida real, no? He vist la gent viure-ho de maneres molt diferents. Jo tinc la meva. Personalment, necessito treure-ho molt al principi, i així després tinc més tranquil·litat. Però he vist gent que ho fa al revés, que primer tenen una mena de bloqueig i només pensa a tirar endavant. És una manera d’evitar enfrontar-te a moltes coses que en aquell moment no n’ets capaç. També crec que la mort dels pares és especial. Jo tinc la sort de tenir-los tots dos. Però a l’obra es diu que quan falten els pares et falta algú a dalt. Sempre tenim aquella figura allà que ens sosté. I de cop i volta, quan això desapareix, es veu que el buit és heavy.

—L’obra va tenir molt d’èxit la temporada passada. Però en el vostre paper hi havia Nausicaa Bonnín. Com ha anat això d’incorporar-se en un grup que ja havia fet l’obra?
—Molt bé, perquè els coneixia tots. Fins i tot a la Nausicaa. Tot ha estat fluid i fàcil. Pesa més la pressió d’haver-ho de fer amb pocs dies d’assaig, perquè jo no he assajat un mes i mig com ells. M’ho he après mirant el vídeo de l’obra. Hem fet pocs assajos. Cal anar més a resoldre.

—Es dóna la casualitat que substituïu Nausicaa Bonnín, amb qui enguany compartíeu la trama de Com si fos ahir.
—Exacte, és la meva parella a la sèrie. Com si fos ahir té una cosa molt bonica, coincidir amb actrius de la mateixa edat, cosa que no passa normalment al teatre. Perquè el paper el fan elles o el fas tu. Però la sèrie et permet de cop i volta connectar amb aquestes persones, i això és molt bonic. M’ha passat amb la Nausicaa i amb la Carlota Olcina. És un gust poder treballar amb elles.

—Una de les coses interessants de la història que protagonitzeu a la sèrie amb la Nausicaa Bonnín és que sou una parella homosexual, però això no és el fet important de la història. Fa uns anys això semblava impossible…
—Sí, jo també ho trobo interessant. Des del minut u, el guió estava enfocat així. L’orientació sexual mai no ha estat el tema. La gent que m’atura pel carrer i que em reconeix no em parla d’això. Hem aconseguit que això no sigui el tema, i és molt bonic. Importa la relació de la parella, no la seva orientació sexual.

—És la teva segona temporada a la sèrie, i han anunciat que n’hi haurà una desena. Es convertirà en la sèrie més llarga de TV3.
—Ja enxampem El cor de la ciutat!

—Us veieu molts anys a la sèrie?
—La veritat és que sí. Per als actors, poder fer televisió, fer una sèrie com aquesta, són anys de tranquil·litat. És complicat viure només del teatre. Com si fos ahir és una sèrie molt quotidiana que treballa molt els conflictes que et poden passar a la vida. La gent s’hi sent molt identificada. Aquesta és la clau perquè funcioni.

—Vau començar molt jove, a Ventdelplà, no sé fins a quin punt pensàveu que això era normal a la professió. Recordeu quan vau ser conscient d’aquesta inestabilitat que ara dèieu?
—Confesso que ara tinc la sensació que abans era més fàcil. Encara que en aquell moment ho veia molt difícil. Els joves avui dia també tenen molta més gent que es vol dedicar a això. A la meva època no érem tantes com les que hi pot haver ara, d’actrius. I sí que és veritat que va ser sortir la primera obra de teatre i després tot va anar molt rodat. Vaig anar encadenant coses. Llavors penses que allò és normal. Però, és clar, jo també vinc d’una família d’autònoms que ha pujat un negoci. He vist treballar els meus pares de dilluns a diumenge, no fer vacances i el que convingués. Tinc molt aquesta cosa de vigilar i guardar. Al final, els moments que m’ha anat bé, he guardat pels que no m’ha anat tan bé. Has de saber com gestionar-ho. També et diré que quan vaig acabar els estudis, me’n vaig anar a fer de caixera. Sabia que havia de treballar fins que em sortís la primera feina com a actriu. Per sort, al cap de sis mesos ja tenia la primera oportunitat.