13.11.2025 - 21:40
Peralada no és pas la més poblada ni la més extensa de les viles alt-empordaneses, però poques poden lluir més galons d’història, cultura i natura. Situada a la intersecció de la Muga i el seu afluent, el Llobregat d’Empordà, i regada també per l’Orlina, que s’agermana amb aquest darrer, en un petit turó als peus de l’Albera, a la intersecció del secà de vinya i olivera i el regadiu d’horta, els seus orígens es remunten a l’anomenat pagus de Peralada, origen del comtat homònim de la Marca Hispànica carolíngia, i del senyoriu que el comte Ponç d’Empúries atorgà al seu fill Berenguer, origen del llinatge dels Rocabertí, estretament relacionat amb Peralada fins a la mort de la darrera descendent de la família, Joana-Adelaida de Rocabertí-Boixadors Dameto i de Verí, el 1899. Entre els atractius de Peralada, destaca el castell per sobre de tota la resta, al voltant del qual s’han anat sumant tota mena d’atractius. L’antic palau va desaparèixer en l’incendi del 1285, quan, arran de l’avenç del rei francès Felip l’Ardit, el vescomte Dalmau III de Rocabertí va calar foc a la població… Si més no, això en diu Bernat Desclot a la seva crònica; el fill més il·lustre de la població, el també cronista Ramon Muntaner, atribueix l’incendi als almogàvers.
La llarga història d’un castell empordanès
Al segle XIV els Rocabertí n’alçaren un de nou, fora de la muralla, i cediren als frares carmelitans uns terrenys per a la construcció del monestir del Carme. El castell s’acabà de construir al segle XVI, però llavors els Rocabertí, grans cortesans, ja no residien a la població. No hi tornaren fins al segle XIX, quan els tres germans Rocabertí decidiren de traslladar-se de París al lloc que dóna nom al seu títol comtal. La desamortització de Mendizábal havia fet que –gràcies al contracte establert al segle XIII amb els frares– el Carme tornés a la seva propietat, i amb el palau-casalot van somniar un projecte fastuós, però alhora filantròpic. Van alçar les torres neomedievals amb merlets que avui són inseparables de la imatge del castell, i el paisatgista François Duvillers els va dissenyar uns jardins com els més refinats de França, mentre creaven una escola per al poble on els aristòcrates mateixos feien classe a la canalla. De fet, l’educació musical que oferien contribuí notablement al renaixement de la sardana. Però el final de l’estirp familiar, sense hereus directes, portà a la decadència, i l’any 1923 l’empresari Miquel Mateu i Pla, de “can Mateu dels ferros”, propietari de la Hispano-Suiza, i avi dels actuals propietaris, el comprà com a regal de noces i el convertí en residència i seu de les seves col·leccions, i també en seu de la producció vinícola que fou l’embrió de l’actual celler Perelada. La següent generació, l’hereva Carme Mateu i el seu marit Artur Suqué, hi aportaren respectivament el festival musical i el casino. Només hi faltava el vincle amb la gastronomia, per arrodonir-ho.
“De vegades hi haig d’acompanyar amics turistes –cosa que no m’agrada gaire–, però l’amic Costa, el vell, que fou cap del servei dels darrers comtes i ara ho és –sense haver abandonat mai la casa– dels senyors Mateu, és molt amable, cosa que li agreixo. Costa és un empordanès xerraire, aparentment erudit –poc erudit–, però coneixedor de les anècdotes, sempre truculentes i sovint eròtiques, de les famílies antigues, com és el cas de la d’aquest castell –que fou bàsicament una bona casa de pagès. Després de la projecció que la senyora Julita Mateu ha fet sobre la casa –amb l’ajuda de Joaquim Folch i de l’arquitecte Florensa– ha quedat molt bé i, segons diuen, és la primera casa particular de la Península Ibèrica –després, sobretot, de la destrucció del Palau de Llíria, del duc d’Alba, a Madrid. […] Fa l’efecte que darrere els tapissos magnífics de les parets hi ha d’haver una petita porta per la qual ha de sortir –mentre hom passa per les habitacions– un poeta o una actriu de la Comèdia Francesa, a recitar uns versos amb pinyol esllanguit o estrident.” Ho escriu un murri Josep Pla a Notes per a Sílvia. El cas és que avui, després de visitar el novíssim i impressionant celler subterrani dissenyat per RCR Arquitectes a l’antiga granja projectada als anys quaranta per Adolf Florensa, podem acabar la jornada dinant en tot un restaurant d’estrella Michelin, pensant com devia ser seure a taula amb els vescomtes medievals del temps de Muntaner, amb els comtes decimonònics afrancesats o amb el senyor Mateu, home fort del franquisme a Catalunya –batlle de Barcelona, ambaixador a París i president de la Caixa de Pensions–, acostumat a celebrar recepcions i banquets al seu castell.
Un menú ben pensat i servit
Va ser l’any 2017 quan la família Suqué-Mateu va tenir la visió de donar un cop de timó al castell, convertir la sala principal del casal, fins llavors part del casino, en un restaurant d’alta gastronomia, i encarregar-ne el dia a dia a la parella professional formada pel xef Xavier Sagristà i el cap de sala Toni Gerez, provinents del desaparegut Mas Pau. La decisió fou recompensada amb una estrella Michelin. Tot i el trasbals de la mort de Sagistrà, la cuina va ser heretada per la seva mà dreta durant tres lustres, Javier Martínez, i la sala continua essent magistralment dirigida per un veterà com Gerez, format al Bulli i deixeble de Juli Soler. “Nosaltres confiem en el receptari tradicional, des del medieval fins al més contemporani”, comenta Martínez, que voldria definir la seva cuina com a “honesta”. Format en l’ofici des de baix –en aquest cas, rentant olles i plats—, el menú que proposa té en compte tres factors que determinen la seva cuina, com el gran tapís que presideix la sala: paisatge, història i tradició. Essent un castell del segle XIV, seria difícil fer una altra cosa.
Després d’una degustació d’olis i sals, acompanyats de pa fet al mateix restaurant, Martínez ens proposa de fer una volta per l’horta de Peralada. Deia la dita que “a Capmany es fan els naps, a Peralada, carabasses, i a Vilabertran, pebrots, albergínies i tomàtecs” –i Pla, que l’havia sentida a la taverna de Gervasi Isern, li semblava que s’estenia davant seu un bodegó d’estiu. La casa té tres horts, l’un dedicat exclusivament a l’hortalissa, i la resta, a herbes remeieres i aromàtiques i flors. La terra és qui mana, i ella decideix si aquell dia hi haurà carabassons o tomàquets, encara que sigui per a fer-ne conserves. Les tres elaboracions del menú no es poden posar a la carta, perquè pot canviar d’un dia per l’altre. “Nosaltres fem cuina tradicional i realment intentem de fer-ho de la manera més fidel possible, encara que després a taula no ho sembli, però en el sabor i profunditat sí que és cuina tradicional. El fons és tradicional, sempre”, explica Martínez sobre el següent pas, en què es presenta la coca de pasta de full amb mantega d’ovella, anxova de l’Escala i tòfona, el caneló fred de carxofa, bolets i vieires i la flaona –una pasta tradicional figuerenca, normalment dolça– amb llebre guisada i pera. Iniciat amb el Llibre de Sent Soví, el restaurant vol anar recuperant els segles d’història al llarg dels diferents canvis de carta, i aquesta tardor ha tocat el torn del segle XVII, quan els Rocabertí van obtenir el títol de comtes de Peralada. Així, imaginant-nos que el coc palauenc ens deixa tastar les menges comtals, endrapem làmines de serviola curada en greix de porc ibèric, consomé del mateix pernil i emulsió de picada marina i crispetes de cotna de porc.
No hi falta ni el bacallà amb espinacs ni els fideus a la cassola amb tendons i gamba vermella, dos plats potser no gaire habituals a les llargues degustacions dels restaurants estelats, i que, en aquest cas, tenen més gustos i més elaboracions que no sembla a primera vista, i que ens endurem en el record. El mar i muntanya, en aquest centre neuràlgic de l’Empordà, flueix de manera natural, sense forçar-lo ni anar massa lluny. És una conseqüència lògica de la geografia. Encara faltarà la llotja –llobarro en suquet– i la caça –filet de cérvol madurat amb tubercles en pil-pil de rovellons i salsa al whisky Ardbeg i tòfona, abans no arribi l’apoteosi: el celebèrrim carro de formatge, amb el bo i millor del làctic del país i de fora, triat i servit per Toni Gerez, al qual Javi Martínez assegura que adapta el menú, i no pas a la inversa. Un pas imprescindible i esperat per a tots els comensals, que saben que quan el carro s’acosta a la seva taula, arribarà l’alegria que passa, tot just abans de les postres. Per beure, no cal dir-ho, els vins de la casa. Mai en cap altre lloc no estarà més justificat aquest nom, sobretot quan aquests D.O. Empordà, blancs i negres, porten noms com Finca la Garriga o Malaveïna. Amfitrió és un altre dels vins peraladencs, i a fe de Déu que en aquest castell saben com ser-ho. El record que en queda és dolç i reconfortant com una copa de garnatxa de dotze anys, que porta el pòsit del pas del temps i la geografia.
