Manuel Pedrolo per a després del procés

Tothom sap que Manuel de Pedrolo és l’autor de l’arxiconeguda novel·la Mecanoscrit del segon origen, un dels grans best-sellers de la literatura catalana, porta d’entrada juvenil a la lectura i obra capdavantera en la nostra tradició del gènere distòpic, publicada el 1974. Potser molts també saben que ha estat un dels autors més prolífics i llegits de la literatura catalana, membre de la generació de postguerra que va haver de fer tota mena de feines –es pot dir, en el seu cas, que abans de publicar novel·la negra a la col·lecció la Cua de Palla, va ser ell mateix detectiu privat, entre molts altres oficis– per mantenir el seu compromís insubornable amb la literatura, la llengua i el país. També es pot fer esment del seu combat amb la censura, en el qual no va defallir mai, malgrat ser l’autor amb més obres vetades o escandalitzar amb obres com Un amor fora ciutat, una història homosexual per la qual fou processat l’any 1970.

Sense uns estudis literaris que s’hi hagin aproximat a partir del seu pensament nacional, la seva figura s’ha anat despolititzant. Sorprenentment, allò que s’ha deixat més de banda ­–coincidint paradoxalment amb els anys culminants del procés d’independència– és la seva veu, sovint solitària, a favor d’uns Països Catalans independents. De fet, durant anys va ser l’únic articulista obertament partidari de la independència a la premsa barcelonina, tal com li feia veure en una entrevista la periodista Assumpció Maresma. I ell ho assumia amb resignació, però també amb la consciència que si no ho feia es perdia un espai. Malgrat tot, no és negligible la difusió de les seves Cròniques colonials i Cròniques d’una ocupació entre els sectors més militants de l’independentisme d’esquerres, que l’ha tingut sempre per un dels seus grans referents teòrics, a diferència del corrent majoritari de l’independentisme, que neix arran de la sentència de l’estatut; és a dir, d’una cultura política, per dir-ho així, que ja havia arraconat Pedrolo molts anys abans. Per a acabar-ho d’adobar, el seu centenari es va celebrar el 2018, en plena repressió després del Primer d’Octubre. Mal moment per al Pedrolo sense concessions.

Prosa de combat, prosa política

De tota manera, potser calia un nou context, com el d’un postprocés d’aparent normalització que ha deixat atuïda tota una estratègia i una retòrica, perquè el pensament polític de Manuel de Pedrolo tornés a emergir amb força. Això explica el primer lloc a les llistes dels més venuts que ha ocupat aquests dies Prosa de combat, el volum que aplega la seva producció assagística de caràcter polític, editat per Comanegra, l’editorial que de fa anys malda per tornar a acostar als lectors l’obra inabastable de Pedrolo. El recull aplega col·laboracions de premsa de mitjan seixanta a final dels vuitanta, en què sovint Pedrolo pren posicions incòmodes –fins i tot, antipàtiques– respecte de la cultura de l’antifranquisme i la normalització, la del catalanisme que va del PSUC al pujolisme. Potser, com diu la investigadora i crítica literària Júlia Ojeda, encarregada de la selecció i el pròleg del volum, “calia arribar al punt on som ara per poder recuperar-lo”. Ella va ser la impulsora d’aquesta compilació, a la qual va engrescar de seguida l’editor Jordi Puig, per publicar un volum en què hi ha també un epíleg de l’arxivera i escriptora Teresa Ibars.

Després de llegir-lo i estudiar-lo per al volum, i sense poder aprofundir a la llum dels referents internacionals tal com li agradaria, Ojeda defineix Pedrolo com a intel·lectual més d’intuïcions que de tesis, que, tanmateix, estava al dia de l’actualitat tant del moviment negre dels Estats Units, com del moviment d’alliberament nacional Algèria, com de tot allò que escrivia el psiquiatre Frantz Fanon, deixeble del català Francesc Tosquelles i autor dels Condemnats de la terra. “Pedrolo llegeix el món políticament, i situa les bases del pensament descolonial marxista a casa nostra”, assegura l’antòloga. Malgrat estar afectat generacionalment i humana per la guerra –on va combatre i perdre un germà–, mira el país de cara i té clar el que passa: els Països Catalans són ocupats pels estats espanyols i francès. El fet que, en bona part, el nacionalisme català no hagi encarat la qüestió dins els paràmetres colonials, a diferència del País Basc o Galícia, fins a les Canàries i Andalusia, potser ha causat l’oblit de què parlàvem abans. “Tot un símptoma de la nostra cultura, que ha deixat de banda tot allò que era incòmode”, diu Ojeda. “Però, si no som un país ocupat, què és Via Laietana o els policies que van venir el Primer d’Octubre?”

Censurat pel franquisme, incòmode en democràcia

Remuntant l’origen de tot plegat al compromís de Casp, a la unió matrimonial d‘Isabel i Ferran o al decret de Nova Planta, la qüestió era clara: “Castella no podia proposar als catalans que, de grat o per força, fossin diferents del que eren, perquè en proposar-ho conquista uns quilòmetres quadrats de terra amb les seves riqueses materials i unes quantes bèsties de càrrega més, gent que treballa i fa número, però no gent lliure; simplement persones que són al costat d’altres persones.” Ho escriu a “Cartes de Catalunya”, un inèdit de l’agost del 1966 que fou tombat per la censura franquista, tres vegades. En aquest text, Pedrolo ja observa un fenomen que va ser decisiu: l’arribada de diverses onades migratòries. Per a ell la qüestió era clara: calia reconèixer-los tots els drets, en canvi que ells no s’imposessin al país on eren acollits ni es consideressin nacionalitzats per molt que uns i altres tinguessin un mateix estat en comú. La clau de la integració era la llengua, però, tot i això, observava un fet, estranyat: “El problema, doncs, ja ho veiem, s’ha complicat amb tot d’elements que no n’haurien de formar part, car allò que es discuteix, si es discuteix de bona fe, no són els drets dels castellans o de qui sigui a Catalunya, el dret de les persones a ser fidels a una manera de ser mentre no perjudiquin el poble on s’estableixen; es discuteix tot el contrari: el dret dels catalans de ser catalans a casa seva.” Per a Pedrolo, idees com la dels “altres catalans” –polemitzant directament amb el concepte de Paco Candel– o del bilingüisme natural de Catalunya –el castellà, com recordava, havia estat imposat– havien desenfocat la qüestió de la dominació colonial de què era víctima Catalunya i l’opressió sobre la llengua –no ho deia així, però se li entenia tot. Se’n feia creus, també, que es pogués escriure literatura catalana en castellà.

Si, durant el franquisme, reflexions com aquesta eren inconcebibles per al règim que negava l’existència d’un problema català, però també per a una oposició espantada pel fantasma del lerrouxisme, que reflexionava sobre un concepte de catalanitat difusa –és català qui viu i treballa a Catalunya–, el corcó independentista que no veia de bon grat la constitució espanyola, ni l’estatut ni la Generalitat autonòmica tampoc no el va fer de bon pair. En plena hegemonia del pujolisme, tan sols els escriptors de l’entorn del PSAN, com Isabel-Clara Simó, Maria-Antònia Oliver i Jaume Fuster, se’n reconeixien hereus. I, malgrat rebre –i respondre– una abundosa correspondència, s’anà tancant en si mateix, frustrat pel fet que el país que imaginava després del franquisme no s’havia fet realitat, i el seu independentisme no era ni tan sols una opció política normalitzada. Ojeda recorda que hom li deia que sempre escrivia el mateix article, en què la defensa del català com a llengua no subordinada ni amenaçada pel bilingüisme –aspectes de gran actualitat– i d’uns Països Catalans lliures per als quals només podia desitjar la independència, eren constants; a l’Avui, on va escriure ja de bon començament, el 1976, va tenir períodes de silenci. Va morir poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, quan Catalunya semblava més que mai inserida en l’estat espanyol i qüestions sobre què era o no era la literatura catalana semblaven tancades.

Passada la dècada del procés, en un moment de reformulació d’estratègies, per a Ojeda “rescatar el Pedrolo polític és una urgència de país”. De fet, assegura que si no es va recuperar Pedrolo en aquell moment, o bé es va fer malament, va ser perquè si s’hagués assumit la seva radicalitat hauria calgut revisar aspectes fonamentals de la cultura de la normalització, teixida durant la transició i la presidència de Jordi Pujol, amb qui no es va estar de confrontar-se –tot i que Ojeda no el qualificaria d’antipujolista. “Qui sap, si haguéssim assumit les tesis de Pedrolo, si tot hauria anat diferent. En aquest sentit, ell tenia clar que no s’hi valia a cedir ni evitar el conflicte”, reflexiona, sobre alguns dels discursos més ingenus dels líders del procés. “El que no pot ser que els independentistes sempre hàgim de començar de zero”, afegeix Ojeda. Pedrolo és com si li respongués, quan escriu: “No els hem de permetre que continuïn aquesta obra. Jo no sé si aquesta és la darrera oportunitat que Catalunya té de salvar la seva experiència com a poble. És possible. Cada cop costa més de refer-se de les garrotades que ens estaborneixen i que un dia ens poden matar. No durarem sempre; cap poble no pot endurar pels segles dels segles les escomeses de què és víctima. Cada vegada pot ser la darrera vegada. Ens cal actuar, doncs, com si ho fos.”