
Per: Vicent Partal


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

Fes-te subscriptor de VilaWeb
La gran manifestació independentista de dissabte a Madrid sembla que ha fet mal en moltes direccions. O això indiquen les reaccions extremes que ha despertat, no tan sols entre l’espanyolisme, sinó també en una part de l’independentisme.
La manifestació va dur a la capital espanyola moltíssima gent. Més que no se’n necessitava per a demostrar a l’estat que té un problema davant i que no se n’escaparà. Ja ho sé, que és llaminer això de posar-se a discutir quanta gent hi havia, però sincerament tant me fa. Per als sobiranistes i els independentistes, havent vist la manifestació, havent-la viscuda, ja n’hi ha prou. I discutir sobre xifres amb els espanyolistes és completament innecessari. Van amagar la manifestació els dies abans. Van parlar-ne tant poc com van poder el mateix dia, manipulant constantment la informació. I l’endemà, ahir, ja l’havien oblidada i l’amagaven fins i tot als mitjans. Hi ha una Espanya que viu en la negació de l’existència del problema, de manera que no cal perdre temps a provar de fer-los veure la realitat. Només cal mantenir el problema viu. I això ja es fa i es fa molt bé.
Avui vivim en un món on els mètodes de control social s’han relaxat molt. Un dels grans mètodes històrics de control de la societat, l’Església, avui no té gairebé gens d’importància. L’exèrcit tampoc. I l’educació, el tercer gran pilar de control de l’estat-nació clàssic, avui és una realitat molt complexa –que ja no està vinculada tan sola a l’escola, i que, per això però no només per això, no serveix ja als efectes casernaris. Els mitjans continuen essent poderosos, però fan, fem, aigües pertot arreu. Ni tan sols la política ja no és com era. La maquinària partidista, amb l’adhesió religiosa als aparells, es fa difícil de mantenir i els votants ja no creuen en el blanc i negre i compliquen els parlaments cada dia més. La societat ha assumit la complexitat com un valor i això dificulta molt la manera tradicional d’exercir el control social. En aquest panorama, la revolució democràtica catalana és un dels fenòmens més significatius d’aquesta nova etapa, cosa que no vol entendre l’estat espanyol, però que –ai– tampoc no agrada a bona part de l’independentisme partidari.
La manifestació de Madrid és un exercici de manual, una prova enorme. Ningú no hi va creure, al principi, en aquesta manifestació, tret de la gent. Des de baix. I el canvi va arribar el primer cap de setmana d’aquest mes. Els dies abans a tothom li feia mandra i tot eren cares d’escepticisme. Però el dilluns 4 ho vaig veure clar, quan fèiem l’Assemblea de Lectors de Lleida. Allà vaig constatar que alguna cosa havia esclatat i que no es podria aturar. Simplement escoltant la gent com explicava l’embranzida que hi havia hagut el cap de setmana en la inscripció de gent en els autobusos. M’ho explicaren amb detall la gent de Tàrrega, de Balaguer, d’Almacelles, d’Agramunt, de Bellpuig… Llocs on fins aquell cap de setmana només havien omplert dos autobusos, de sobte en tenien set de plens. Només calia parar l’orella i escoltar-los per entendre que la gran màquina del procés d’independència, la gent, s’havia tornat a activar. I el resultat es va veure dissabte als carrers de Madrid i només es pot qualificar d’impressionant.
La clau de tot plegat és l’activisme de base. Aquests darrers anys l’ANC i Òmnium han bastit una trama humana excepcional, que supera qualsevol altre projecte organitzatiu que hàgem conegut. També perquè són complementaris –on no arriben els uns arriben els altres– i perquè representen unes bases enormement actives que ni tan sols poden ser controlades per sengles direccions. Aquests últims temps Òmnium ha volgut imposar des de la seu central una important rigidesa centralista i sembla que ho va aconseguint, però l’ANC és el país viu, viu i intens fins i tot per damunt de la seua direcció, que sempre és difícil d’enquadrar. Quan tots dos es posen en funcionament, els partits o el govern, o qui siga, ja pot córrer darrere seu que no els atraparan.
Aquesta trama cívica, excepcionalment densa i activa, és impossible de decapitar. Haurien de tancar-los tots, i no se sap ni quants són ni això seria garantia de res. I aquesta trama cívica és molt difícil de controlar perquè en bona part és coordinada per gent ja gran, voluntària i lliure, d’una gran capacitat cultural i associativa, profundament empàtica, que professionalment ja ha fet tot allò que volia fer; gent a qui no pots enlluernar amb ofertes a curt termini, amb simples caramelets. Gent, a més, que és prou honrada per a adonar-se que els varen enganyar en la transició postfranquista i que és tan valenta per a conjurar-se a rectificar l’error ells mateixos. I que compta amb una rutinaa que Thomas Harrington va explicar en aquesta entrevista millor del que ho podria fer jo mai: sempre han sabut la diferència entre allò que es diu a taula i allò que et diuen les fonts públiques.
Per tot plegat el control de la informació serveix de ben poc davant aquest exèrcit del qual, a voltes, alguns inconscients es burlen per l’edat. Aquesta gent és un motor informatiu com no n’hi ha d’altre. D’una capil·laritat indestructible. Organitzen conferències de manera constant –i qualsevol, com jo, que en siga habitual aprèn de seguida a ser molt humil davant seu, quan constata quina diferència enorme hi ha si ho convoquen ells o si ho convoca un altre. Les seues armes preferides són totes socials –si mai ningú és capaç de dibuixar la gran cadena de WhatsApp que cada dia travessa el país de cap a cap quedarem esbalaïts. I tenen hiperdesenvolupada la capacitat crítica, l’escepticisme complet i absolut davant l’estat espanyol i les seues palanques tan variades. No s’apunten a tot i hi ha moltes coses que no les veuen clares, són exigents. Però quan decideixen d’encarar un objectiu són gairebé impossibles d’aturar. Els mecanismes de control social no els fan ni fred ni calor. Ni els de l’estat espanyol ni. tampoc –ep!– els d’aquesta part de l’independentisme que encara avui està convençuda que s’ha de dedicar a comprar diaris, controlar agències i posar tertulians.
I en aquest moviment hi ha una característica major: volen guanyar. Volen guanyar amb totes les seues forces, i no creuen de cap manera que guanyar siga impossible. Perquè saben que no ho és. Aquests dies, arran de declaracions com les del major Trapero, hi ha determinats personatges i sectors polítics a Madrid i a Barcelona que es fan creus d’allò que defineixen com la capacitat de l’independentisme d’autoenganyar-se. Tot això del llirisme i el processisme i aquesta mena de desqualificacions. Entenc, encara que no compartesc, algunes d’aquestes posicions, les d’aquells que creuen que la jugada s’hauria hagut de rematar l’octubre del 2017 i estan sincerament inquiets pensant que hem fet tard a tot. Però personalment no me’n sent gens, d’intranquil, ni crec que això siga cap engany. Jo hauria preferit, com tots!, que s’hagués aprofitat, que el president Puigdemont i el seu govern haguessen sabut aprofitar l’enorme oportunitat històrica que va ser el primer d’octubre i el 3 d’octubre de 2017. Tanmateix, constate que passada aquesta oportunitat els polítics han presentat una batalla insòlita i nova però que dóna fruits, constate que la gent no ha dimitit i constate que continua determinada a guanyar. I tot plegat fa que allà on un altre país qualsevol estaria desfet i destruït per les circumstàncies que hem hagut de passar nosaltres aquest darrer any i mig aquest país meu, en canvi, continua lluitant amb una intensitat enorme, dreça constants murs humans que són el malson més gran que ha tingut mai el règim i cerca amb insistència l’escletxa per a guanyar. Mentre eixampla tenaçment, i sense necessitat de recórrer a la violència, el divorci amb aquesta Espanya que, com hem vist aquest cap de setmana, encara es pensa que les coses deixaran de passar només perquè les amaguen.
24 comentaris dels subscriptors

Josep Usó
17.03.2019 | 22:23
Ja fa anys que és la gent, la què es mou. Els partits polítics, els instruments “per a canalitzar les idees polítiques i per a representar aquesta gent als parlaments” i tantes altres coses, van al seu remolc. Fixeu-vos sinó, que aquells que ho estan entenent millor dels polítics “professionals” són aquells que no ho són, de professionals: El President Puigdemont, el President Torra, i d’altres com ells. Els dels partits encara no entenen que les seues estratègies no siguen assumides per ningú més que pels seus assessors d’estratègia. El Poble Català s’ha divorciat mentalment del d’Espanya. I no vol cap mena de “componenda”. Se’n vol anar i prou. Com s’han de veure a l’altra banda per haver d’amagar les notícies. Fins i tot quan es produeixen al baixar al seu propi carrer. Caldrà, però, continuar empenyent. Es veu que el naixement d’un nou estat és com un part. Amb contraccions i tot. De manera que, som-hi. Una altra empenta, que això va bé.

GABRIEL MIR
17.03.2019 | 22:32
Sr. Partal: aquest editorial escrit en castellà potser ajudaria alguns a entendre que ni rebelió, ni sedició, ni ostatges, ni sabó de color verd ni mentides. Que la gent treballa, viu, respecta els altres, i s’organitza en un nou format de guerrilles amb caràcter pacífic, però actiu. Potser cal crear un neologisme, una paraula que aglutini moviment social, de defensa activa, no violent.

JOAN RAMON GOMÀ
17.03.2019 | 22:48
Sí que els ha servit. Potser no prou per guanyar. Però els medis de control social encara fan una mica de forat. Potser només un 15% o 20% dels vots. Però prou per evitar que els vots a partits clarament independentistes freguin el 50% en comptes d’arribar al 65% o 70% que seria el normal si tothom estiguès ben informat.
Un exemple de que sí que els ha servit és el sorgiment dels comuns clarament impulsats pels grups Planeta i Godó. A veure si ara que es volquen a favor de Valls aquests vots van a l’independentisme que és on haurien d’haver anat fa temps.

Josep Jallé
17.03.2019 | 23:22
Tota aquest comentari, benvolgut director, no és prou eloquent vers el que es viu, a cada sortida al carrer, a cada volta que som dempeus per a caminar, sense aturador, cap a manifestar la nostra determinació per a superar tots els obstacles, especialment els de la propia desconfiança en les nostres forces. La realitat que vivim te un component oníric que recorda, sovint, la Odissea. I també la festa que esdevé en tota trobada als carrers. Es fa difícil narrar els sentiments. Però la joia de viure-ho és indescriptible, tot recordant aquella empenta de Vicent Andrés Estellés: baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu. Som poble.

Ramon Perera
17.03.2019 | 23:41
Hi ha algunes afirmacions de l’editorial amb les que estic molt d’acord. Per exemple:
– Sobre les xifres de participació, “havent vist la manifestació, havent-la viscuda, ja n’hi ha prou.”
– “Hi ha una Espanya que viu en la negació de l’existència del problema, de manera que no cal perdre temps a provar de fer-los veure la realitat.”
D’altra banda, en relació a “Només cal mantenir el problema viu.”, caldria deixar clar que és una condició convenient però de cap manera suficient.
Sí que discrepo en la valoració del control social. La situació creada per l’aparició de les noves tecnologies de la comunicació és molt recent i encara no s’ha estabilitzat. La prova de l’existència del seu costat negatiu és el seu paper en les eleccions de Trump i Bolsonaro.
La cosa funciona ja que hi ha un activisme de basat en una trama cívica: “I aquesta trama cívica és molt difícil de controlar perquè en bona part és coordinada per gent ja gran, voluntària i lliure, d’una gran capacitat cultural i associativa, profundament empàtica, […] gent a qui no pots enlluernar […] amb simples caramelets. Gent, a més, que és prou honrada per a adonar-se que els varen enganyar en la transició postfranquista i que és tan valenta per a conjurar-se a rectificar l’error ells mateixos.”
Efectivament, és així i aquest és un factor fonamental, però aquesta és una situació transitòria i cal acabar la feina a temps.

Encarnació Parets
17.03.2019 | 23:51
Per en Gabriel Mir: no ens cal cap neologisme, tenim el mot “llaurador” Treballa i defensa la terra sense violentar els veïns, socialment poc valorat però molt efectiu al llarg dels segles.

Vicenç Alay
17.03.2019 | 23:59
Si senyor! Així de clar.

Anna Linares
18.03.2019 | 00:07
Tens tota la raó, aquestes organitzacions estan constituïdes per persones molt valides, empàtiques, sensa gens de mandra moltíssima voluntat i una gran il·lusió per deixar un món millor als seus fills , jo els he vist preparant les llistes involucrar-se amb cos i ànima per tota l’organització, els hem de donar les gràcies!

Josu Elorduy
18.03.2019 | 05:18
El punto de no retorno.
La insurrección civica, pacîfica y festiva, del movimiento independentista catalán no puede fracasar…
No sé, no puedo decir, cômo, en qué momento, se producirá el desencadenate final, el último precipitante, que determine la “reacción química” inevitable. Sin embargo, me atrevo a decir, así lo siento, lo deseo y espero, que hay muchos indicadores, inconexos, heterogéneos, incluso contradictorios, si se quiere, que van en la misma dirección.
Estuve alli. Anduve de un lado para otro, entre la gente, entre personas, -sin el rango inutil de ciudadanos- las abuelas del 11M; un beso Ana, un señor en silla de ruedas, los dulzaineros, grupos de mujeres “empoderadas”, jôvenes que estaban allí disfrutando de una fiesta enorme .. y sin botellón ….
Y qué ví? Pues, sobre todo, por encima de todo, “alegría”, una manifestación enorme, de gente luchando por la independencia de su pueblo, por la libertad de sus líderes politicos convertidos en rehenes por la bota del imperio, la clara y rotunda conciencia de que el derecho a votar y todos los derechos

JORDI PIGRAU
18.03.2019 | 06:37
L’Editorial d’ avui es força engrescador. Espero que demà no ens tiris un gerro d’aigua freda
Les reaccions al cap de 24 h de part dels ‘altres’ son nefastes, com sempre
No entrem al ridícul del PSOE amb les seves declaracions de ‘rabietes’ i ball de xifres.Les del ‘Trifástic’ son normals.
HI havia una gentada com NO estan acostumats a veure.I això que faltàvem molts.
El que em preocupa es la veu que els hi dona el 3/24 i el FAQS.I el regust a
quintacolumnista’ dels vostres ‘parents’ de l’ARA

Albert Garcia
18.03.2019 | 07:10
Avui els quins viuen a l Estat Espanyol no tenen escusa de no saber què passa aquí, encara que els diaris de paper amaguin la realitat, hi han el diaris digitals, diaris internacionals, no volen saber què passa, ja els hi està bé, saber la realitat no els importa només tenen la seva realitat.

LLUÍS CASTILLO
18.03.2019 | 07:56
D’acord Director, m’he vist identificat en les teves descripcions, sóc un vell enginyer retirat que ha viscut i treballat en diversos països de 3 continents, entre ells Madrid que conec molt bé, i hi ha molt poques coses que em facin por, però crec que els nostres governants i polítics no ho van fer bé el 2017. Jo pensava, que si jo sabia “com calia fer-ho”, ells ho sabríem millor que jo, però sembla ser que no, que no ho sabien i fins ací puc arribar. Salut.

Pep Agulló
18.03.2019 | 09:17
DES DE BAIX
Tot pivota en aquesta força que tenim la ciutadania organitzada, que ja hem declarat la independència d’aquest Estat nauseabund, amb una capacitat cultural i crítica a prova de campanyes partidistes. Sense ella estaríem vençuts. És la garantia del pols amb l’Estat. Ara més que mai l’èxit del procés dependrà de qui en surti guanyador entre la vella guàrdia dels partits indepes o la ciutadania republicana i amb voluntat de no aturar-nos…
Volem la classe política com aliats, però no s’equivoquin, aliats d’una estratègia unitària que impulsa la ciutadania. Som la gota que forada la pedra….
L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

JORDI BALBASTRE
18.03.2019 | 09:27
Benvolgut Vicent,
Gràcies. Jo també hi vaig ser-hi i vaig cantar el Virolai i Els Segadors amb emoció, i de sobte em vaig adonar de la força que portem dins. Si el meu pare, la meva mare, O els meus avis immigrants
de València m’haguessin pogut veure… Som el fruit de tanta feina abnegada i callada acumulada durant tantes dècades, de tantes humiliacions i menysteniment, de tantes injustícies, que a ningú li ha d’estranyar la força i l’alegria que portem a dins, que per fí la ruptura ha arribat. El nucli dur que pensa que l’estat és seu així ho ha volgut.

Josep Albà
18.03.2019 | 09:28
Té molta raó amb el que diu de nosaltres. De la gent d’, Òmnium,de l’ANC i dels seus entorns.
No ens aturarà España. De fet ja som fora i molt lluny d’Espanya,vi no ens recuperaran mai. Abans amb el lliri a la mà, i des d’octubre de 2017 sense lliri però sense menystenir els que encara l’hi porten, tot i que sé que a cops de lliri no arribarem gaire lluny, a mi l’hauran de matar per aturar-me.
Llàstima que aquells pobres 72 diputats d’octubre del 2017 no ho entenguessin. No van entendre res i van malbaratar… Millor no pensar-hi. Sí segueixo escrivint deixaré de ser educat.

Joan F Ruiz
18.03.2019 | 09:46
Realment patètic el vall de xifres del PSOE.
Ho podria haver aprofitat per a deixar en evidència la minsa manifestació de la dreta extrema i la ultradreta que s’havia convocat per a tota espanya.
La comparació és aclaparadora: la convocada per catalans i algunes organitzacions espanyoles, molt menors fins i tot que EU, va ser superior.
Dit això, aquestes concentracions haurien de servir perquè alguns partits vegin la bondat d’anar units.
Això si seria un cop de força d’abast mundial. Malauradament el seu egoisme partidista rls pot més que el servei al País que diuen defensar.

Josep Ramon Noy
18.03.2019 | 10:42
Ben vist, Partal! Sí, aquesta massa de gent amb iniciativa pròpia, molts d’ells jubilats, som la força imparable, som la força revolucionària. Això de l’indcependentisme actual sempre ha anat de baix cap a dalt, com qualsevol revolució. Les revolucions sempre es fan i s’han fet així: de baix a dalt. i l’error de diagnosi de l’estat espanyol és creure que es cosa de quatre politics il·luminats; i els errors de diagnosi són faltals pel malat.. i cada cop queda més i més clar que España i Catalunya ens movem en móns diferents, completament, i que cada cop s’llunyen més. I els partits a vegades tampoc semblen haver-ho entès, ni tan sols els indepes.

Ramona Regué
18.03.2019 | 11:03
Sí, cerquem amb insístència l’escletxa per guanyar. Cal doncs no malbaratar energies en accions ni discussions estèrils, perquè el moment ens agafi preparats i desperts.

Alexandre Pineda
18.03.2019 | 11:32
Espanya, no ho entendrà mail, roman a les antípodes de la realitat, (bé coneix i practica amb la habilitat adquirida d’estat creat amb grans estafes, morals i materials, tècniques des de la dels tafurers (trileros) a les grans estafes mundials financeres) DE MOMENT RES MÉS EL TRAM ÉS LLARG, EL CAMÍ ENCARA MÉS !!!!

Miquel Gilibert
18.03.2019 | 13:09
Vagi d’entrada que jo era a la manifestació de Madrid. Perquè crec que serveixi o no de res, el que està passant s’ha de denunciar. Ens facin cas o no. No podria anar-me’n a dormir sense haver fet tot el possible per denunciar i per fer fora el feixisme. Perquè la nostra obligació com a ciutadans i com a persones és lluitar pel bé i per la tolerància. I això és el que significava la manifestació.
Dit això cal no confondre el que ens agradaria amb el que realment succeeix. Ho sento però la manifestació no té ni tindrà cap efecte. A la gent de Madrid tant se’ls en feia, i Espanya, efectivament, ja ha guanyat. Li serà exactament igual què diguin a Estrasburg i si un 99% de la població catalana és independentista. Estrictament i clarament igual. Igual mentre que la situació no impliqui costos per ells i per Europa.
Anem a analitzar-ho racionalment: el procés ha creat una crisi econòmica ? No. Ha fet que els espanyols visquin pitjor ? No. Ha tingut algu efecte internacional més enllà de quedar malament ? No. Desordres públics ? Altre cop no. Tenim capacitat per forçar res ? No I per forçar el govern d’Espanya ? Segurament tampoc (si el trifachito suma) Ho havia algun projecte, alguna solidesa darrera el projecte d’independència ? Doncs si ens refiem del que tots hen anat a dir al judici, l’únic que hi havia és una gran declaració solemne…
Per tant, amb totes aquestes premisses algú em pot explicar per què els espanyols haurien de preocupar-se, reclamar democràcia, o estar espaordits ? Però si els que estem en retrocés, ens entortolliguem entre nosaltres, no sabem què fer i no ens sabem articular som els independentistes !!
Fins que no hi hagi unitat, i fins que no muntem quelcom que els posi realment a tremolar, que els trenqui llur benestar, tot el que fem o diem no deixa de ser un exercici de dignitat sense cap conseqüència pràctica. No n’ha tingut, i no en tindrà.
I lamento ser pessimista, però és que l’optimisme no resisteix una mínima anàlisi objectiva. Tan aviat com ens adonem que som al 1715 i comencem a construir sense tanta èpica però amb molta més efectivitat, coordinació i mala llet, començarem a alliberar-nos. Mentrestant el que diguem serà poc més que autoànim.

Juan Martin ALEGRIA
18.03.2019 | 14:33
Estuve en la manifestación de Madrid y me quedo con una imagen que vale lo que vale. Por un lado, la inquebrantable y tozuda actitud de los catalanes (a mí me emociona, la verdad) que se desplazaron una vez más (otra mani para la cole de manis) y por otro, la llegada a Cibeles de los políticos en sus coches con lunas tintadas y policía municipal de Madrid en coches y a pie que abría paso a la comitiva como si se tratara de estrellas de cine buscando un protagonismo que no les corresponde pero que, por lo visto, quieren arañar a toda costa.
Uno de los comentaristas comenta que el divorcio entre el pueblo catalán soberanista y la España del 78 está consumado. Yo añadiría que hay otro divorcio que sería muy saludable. El divorcio entre el pueblo soberanista y los políticos de tres al cuarto que se creen estrellas de cine. Porque hay una cosa cada vez más clara, la república la conseguiremos los de a pie, por una sencilla razón, porque estamos convencidos de que es lo mejor para nosotros y, al contrario de los políticos de tres al cuarto, no somos prisioneros de siglas ni de intramuros, ni de extramuros, como lo son ellos.
Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.

Josep Maria Martín
18.03.2019 | 14:48
L’estat treu molts rèdits amagant la realitat de la seva macabra tirania contre Catalunya.
Tot, tot el món (Tot el Món literalment) ha cregut que som Espanya des dels romans i ningú ens ajudarà per considerar-nos traïdors a Espanya i a la Constitució militarista.
No estic d’acord, doncs, amb la idea central de l’editorial.. i encara que ens pugui anar bé per sentir-nos animats, no és gens realista ni apropiada per poder avançar amb dignitat i eficàcia.
Som nosaltres els que no volem entendre que Espanya no és mourà ni un milimetre perquè el nostre relat és molt pobre i naïf (“Nosaltres som els democràtics i ells no ho són”).
Ara, a aquell que li vagi bé pensar que anem avançant, que ho segueixi pensant.
Però dis de uns anys tot estarà igual sinó pitjor.
Tinguem TOTS el valor (ells en diuen cojones) de denunciar sistemàticament la mentida supremacista espanyola concretada ara en una Constitución franquista i pensada per ANIQUILAR tot allò que no sigui 100% espanyol.

Roser Caminals
18.03.2019 | 14:54
Els teus arguments són vàlids, Miquel Gilibert, però no són els únics.
L’independentisme no ha creat fins ara una crisi econòmica a Espanya, però ha creat la crisi política més important de les darreres dècades, Quan una ciutadania persisteix amb tossuderia i intensitat a conquerir drets civils, rares vegades fracasa. La possibilitat d’un segon referèndum, pactat o no, i una segona declaració d’independència, unilateral o no, és real.
Si Espanya fos tan indiferent a actes com el de Madrid, no muntaria operacions com “España Global” ni altres campanyes massives de desinformació, com anar baixant el nombre d’assistents a les manifestacions o controlar els medis de comunicació. I si fos tan indiferent a Estrasburg, hauria donat la benvinguda als observadors internacionals. La cúpula europea pot canviar, amb conseqüències negatives pels estats autocràtics.
No faig previsions, però l’estat espanyol està en una situació més precària ara que fa cinc anys.

Gemma R.
18.03.2019 | 20:09
Molt bona editorial que comparteixo fil per randa.
És cert que la gent més mobilitzada i sempre ho comentem és gent de 40 en amunt. Vivim una societat tant líquida que la gent Jove els pots mobilitzar un cop l’ any, però ténen menys solidesa en els valors, perquè viuen un món molt inmediat, que han de gestionar emocionalment amb molta precarietat d’ eines psicològiques, doncs nosaltres tenim la sort de que vam ser joves sense Instagram. Erem més lliures. Però ens costa entendre els problemes que ells afronten. La tecnología ens acosta a més quantitat d’ informació, però ens allunya de nosaltres mateixos si no l’ utilitzem amb molta responsabilitat.
Per altra banda, personalment la Constitució no la vaig votar, tenía 5 anys, però els que si que vau poder fer-ho no us heu de fer perdonar de res. La majoria haguéssim votat “si” en aquelles circumstàncies. Sóu una generació fantástica, única. Amb una enteresa, fortalesa, il.lusió i compromís inigualables. Orgull de païs, no deixo de sentir que tinc una sort inmensa!
I Espanya ja pot anar provant de fer la tècnica de l’ estruç, que la realitat és tossuda. I nosaltres més. Aquí no es rendeix ni el tato, i crec que l’ Arrimadas ho ha entès, per això s’ ha cansat de picar pedra per res. A Madrid tindra més opcions de captar vots a través de la mentida. A tants kilometres es nota menys.#nosurrender
S'ha afegit la noticia a Favorits