Manifestació Madrid

La gran manifestació independentista de dissabte a Madrid sembla que ha fet mal en moltes direccions. O això indiquen les reaccions extremes que ha despertat, no tan sols entre l’espanyolisme, sinó també en una part de l’independentisme.

La manifestació va dur a la capital espanyola moltíssima gent. Més que no se’n necessitava per a demostrar a l’estat que té un problema davant i que no se n’escaparà. Ja ho sé, que és llaminer això de posar-se a discutir quanta gent hi havia, però sincerament tant me fa. Per als sobiranistes i els independentistes, havent vist la manifestació, havent-la viscuda, ja n’hi ha prou. I discutir sobre xifres amb els espanyolistes és completament innecessari. Van amagar la manifestació els dies abans. Van parlar-ne tant poc com van poder el mateix dia, manipulant constantment la informació. I l’endemà, ahir, ja l’havien oblidada i l’amagaven fins i tot als mitjans. Hi ha una Espanya que viu en la negació de l’existència del problema, de manera que no cal perdre temps a provar de fer-los veure la realitat. Només cal mantenir el problema viu. I això ja es fa i es fa molt bé.

Avui vivim en un món on els mètodes de control social s’han relaxat molt. Un dels grans mètodes històrics de control de la societat, l’Església, avui no té gairebé gens d’importància. L’exèrcit tampoc. I l’educació, el tercer gran pilar de control de l’estat-nació clàssic, avui és una realitat molt complexa –que ja no està vinculada tan sola a l’escola, i que, per això però no només per això, no serveix ja als efectes casernaris. Els mitjans continuen essent poderosos, però fan, fem, aigües pertot arreu. Ni tan sols la política ja no és com era. La maquinària partidista, amb l’adhesió religiosa als aparells, es fa difícil de mantenir i els votants ja no creuen en el blanc i negre i compliquen els parlaments cada dia més. La societat ha assumit la complexitat com un valor i això dificulta molt la manera tradicional d’exercir el control social. En aquest panorama, la revolució democràtica catalana és un dels fenòmens més significatius d’aquesta nova etapa, cosa que no vol entendre l’estat espanyol, però que –ai– tampoc no agrada a bona part de l’independentisme partidari.

La manifestació de Madrid és un exercici de manual, una prova enorme. Ningú no hi va creure, al principi, en aquesta manifestació, tret de la gent. Des de baix. I el canvi va arribar el primer cap de setmana d’aquest mes. Els dies abans a tothom li feia mandra i tot eren cares d’escepticisme. Però el dilluns 4 ho vaig veure clar, quan fèiem l’Assemblea de Lectors de Lleida. Allà vaig constatar que alguna cosa havia esclatat i que no es podria aturar. Simplement escoltant la gent com explicava l’embranzida que hi havia hagut el cap de setmana en la inscripció de gent en els autobusos. M’ho explicaren amb detall la gent de Tàrrega, de Balaguer, d’Almacelles, d’Agramunt, de Bellpuig… Llocs on fins aquell cap de setmana només havien omplert dos autobusos, de sobte en tenien set de plens. Només calia parar l’orella i escoltar-los per entendre que la gran màquina del procés d’independència, la gent, s’havia tornat a activar. I el resultat es va veure dissabte als carrers de Madrid i només es pot qualificar d’impressionant.

La clau de tot plegat és l’activisme de base. Aquests darrers anys l’ANC i Òmnium han bastit una trama humana excepcional, que supera qualsevol altre projecte organitzatiu que hàgem conegut. També perquè són complementaris –on no arriben els uns arriben els altres– i perquè representen unes bases enormement actives que ni tan sols poden ser controlades per sengles direccions. Aquests últims temps Òmnium ha volgut imposar des de la seu central una important rigidesa centralista i sembla que ho va aconseguint, però l’ANC és el país viu, viu i intens fins i tot per damunt de la seua direcció, que sempre és difícil d’enquadrar. Quan tots dos es posen en funcionament, els partits o el govern, o qui siga, ja pot córrer darrere seu que no els atraparan.

Aquesta trama cívica, excepcionalment densa i activa, és impossible de decapitar. Haurien de tancar-los tots, i no se sap ni quants són ni això seria garantia de res. I aquesta trama cívica és molt difícil de controlar perquè en bona part és coordinada per gent ja gran, voluntària i lliure, d’una gran capacitat cultural i associativa, profundament empàtica, que professionalment ja ha fet tot allò que volia fer; gent a qui no pots enlluernar amb ofertes a curt termini, amb simples caramelets. Gent, a més, que és prou honrada per a adonar-se que els varen enganyar en la transició postfranquista i que és tan valenta per a conjurar-se a rectificar l’error ells mateixos. I que compta amb una rutinaa que Thomas Harrington va explicar en aquesta entrevista millor del que ho podria fer jo mai: sempre han sabut la diferència entre allò que es diu a taula  i allò que et diuen les fonts públiques.

Per tot plegat el control de la informació serveix de ben poc davant aquest exèrcit del qual, a voltes, alguns inconscients es burlen per l’edat. Aquesta gent és un motor informatiu com no n’hi ha d’altre. D’una capil·laritat indestructible. Organitzen conferències de manera constant –i qualsevol, com jo, que en siga habitual aprèn de seguida a ser molt humil davant seu, quan constata quina diferència enorme hi ha si ho convoquen ells o si ho convoca un altre. Les seues armes preferides són totes socials –si mai ningú és capaç de dibuixar la gran cadena de WhatsApp que cada dia travessa el país de cap a cap quedarem esbalaïts. I tenen hiperdesenvolupada la capacitat crítica, l’escepticisme complet i absolut davant l’estat espanyol i les seues palanques tan variades. No s’apunten a tot i hi ha moltes coses que no les veuen clares, són exigents. Però quan decideixen d’encarar un objectiu són gairebé impossibles d’aturar. Els mecanismes de control social no els fan ni fred ni calor. Ni els de l’estat espanyol ni. tampoc –ep!– els d’aquesta part de l’independentisme que encara avui està convençuda que s’ha de dedicar a comprar diaris, controlar agències i posar tertulians.

I en aquest moviment hi ha una característica major: volen guanyar. Volen guanyar amb totes les seues forces, i no creuen de cap manera que guanyar siga impossible. Perquè saben que no ho és. Aquests dies, arran de declaracions com les del major Trapero, hi ha determinats personatges i sectors polítics a Madrid i a Barcelona que es fan creus d’allò que defineixen com la capacitat de l’independentisme d’autoenganyar-se. Tot això del llirisme i el processisme i aquesta mena de desqualificacions. Entenc, encara que no compartesc, algunes d’aquestes posicions, les d’aquells que creuen que la jugada s’hauria hagut de rematar l’octubre del 2017 i estan sincerament inquiets pensant que hem fet tard a tot. Però personalment no me’n sent gens, d’intranquil, ni crec que això siga cap engany. Jo hauria preferit, com tots!, que s’hagués aprofitat, que el president Puigdemont i el seu govern haguessen sabut aprofitar l’enorme oportunitat històrica que va ser el primer d’octubre i el 3 d’octubre de 2017. Tanmateix, constate que passada aquesta oportunitat els polítics han presentat una batalla insòlita i nova però que dóna fruits, constate que la gent no ha dimitit i constate que continua determinada a guanyar. I tot plegat fa que allà on un altre país qualsevol estaria desfet i destruït per les circumstàncies que hem hagut de passar nosaltres aquest darrer any i mig aquest país meu, en canvi, continua lluitant amb una intensitat enorme, dreça constants murs humans que són el malson més gran que ha tingut mai el règim i cerca amb insistència l’escletxa per a guanyar. Mentre eixampla tenaçment, i sense necessitat de recórrer a la violència, el divorci amb aquesta Espanya que, com hem vist aquest cap de setmana, encara es pensa que les coses deixaran de passar només perquè les amaguen.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb