Manel Ollé, especialista en història i cultura de la Xina contemporània

Manel Ollé és un dels especialistes i bons coneixedors de la cultura xinesa actual que tenim al país. Per això li hem demanat que ens acosti a la situació de la Xina a partir de la pandèmia, a partir del vessant cultural, a partir de les accions dels seus creadors i artistes més crítics envers el règim autoritari. Amb ell també analitzem com va canviant la posició geopolítica d’aquest país complex i poc conegut per a la majoria d’occidentals, on es va originar la malaltia.

Ollé és professor titular d’Història i cultura de la Xina moderna i contemporània de la Universitat Pompeu Fabra i coordinador del Màster d’Estudis Xinesos. També és crític literari, assagista i poeta. Ha fet un treball destacat com a traductor per acostar-nos els autors xinesos: Tao. Fragments del camí del vell savi xinès (Fragmenta, 2017); El sentit de la literatura, de Gao Xingjian (Empúries, 2004) i, juntament amb Chün-Chün Chin, el recull Contes estranys del pavelló dels lleures, de Pu Songling (Quaderns Crema, 2001). Ha preparat i traduït el recull Pedra i pinzell. Antologia de la poesia clàssica xinesa (Alpha, 2012). També ha publicat La Empresa de China: de la Armada Invencible al Galeón de Manila (Acantilado, 2003) i Made in China: el despertar social, político y cultural de China (Destino, 2006).

L’escriptora xinesa Fang Fang, que viu a la província de Hubei, on va sorgir el coronavirus, va escriure un diari durant la quarantena. Ha estat un diari polèmic, sobretot al començament. Actualment s’ha traduït a l’anglès. Fang Fang és la presidenta de l’associació d’escriptors de Hubei i consellera del comitè nacional de l’associació d’escriptors de la Xina. L’heu llegit? Com es va rebre en el si de la societat xinesa?
—El diari de Fang Fang s’ha convertit en un fenomen a la Xina, seguien i reenviaven les entrades del seu Weibo (xarxa social xinesa que reuneix les característiques de Twitter, Facebook i WhatsApp) més de 350 milions de visitants diàriament. Ja era torbador i vital per als xinesos el simple fet que expliqués de primera mà allò que passava al marge de la propaganda, l’èpica i els tabús, i que parlés amb paraules clares de com la inoperància i el mal govern havien agreujat enormement la crisi. Evidentment, també va ser censurada en algunes de les entrades, li van tancar el compte però el va poder reobrir i ha rebut fortes crítiques dels joves cibernacionalistes i de sectors del règim, sobretot quan s’ha traduït: l’acusen de donar una imatge negativa, perjudicial per al país.

Vós que sou especialista en cultura xinesa contemporània, heu tingut contacte amb més manifestacions literàries o artístiques que tractin aquesta crisi? Com expliquen o mostren els artistes xinesos la crisi sanitària, econòmica, de control social, del seu país?
—Hi ha el dibuixant sino-australià Badiucao, @badiucao, que sempre segueix l’actualitat xinesa amb mirada àcida i crítica (i va ser a Barcelona el novembre passat, convidat pel Festival de Cinema i Drets Humans i la UPF), i que ja havia fet dibuixos molt punyents sobre les protestes d’Hong Kong. Ha dedicat creacions a Wuhan i ha difós, traduït i il·lustrat el diari d’un ciutadà anònim de la ciutat de Wuhan, que cada dia li enviava una breu entrada de dietari. Es pot veure al seu bloc. També destacaria la documentarista independent Jiang Nengxie, que, atesa la impossibilitat de difondre els seus treballs en festivals i més circuits, ha penjat un documentari sobre un tema pròxim al de la Covid, les pneumònies dels miners de la província de Hunan. I destacaria per damunt de tot la carta que va escriure el novel·lista Yan Lianke als seus estudiants a mitjan febrer, en què criticava de manera força evident el paper de la censura en la gravetat de l’epidèmia. La carta acabava: ‘Escriure poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie, però guardar silenci i oblidar són barbàries encara més terribles. Si no podem actuar com el metge Li Wenliang, que va donar la veu d’alarma, siguem si més no els qui n’escolten la crida. Si no podem alçar la veu, xiuxiuegem; si no podem xiuxiuejar, callem i conservem la memòria i els records. Que quan arribin els cants (que vindran aviat) per la victòria bèl·lica (així en diuen) contra l’aparició, flagell i propagació d’aquesta Covid-19, romanguem en un costat en silenci, amb la nostra tomba interior. Que la nostra memòria sigui indeleble, perquè algun dia puguem transmetre-la a les generacions futures.’

Com ha evolucionat la visió de la crisi a la Xina durant aquests primers mesos de l’any?
—Al principi hi havia la indignació i la perplexitat quan es va revelar que s’havien silenciat expeditivament els metges que havien avisat que l’epidèmia contagiava entre humans i de manera ràpida i perillosa i que encara s’havien trigat setmanes a reaccionar-hi. Especialment amb la mort de l’oftalmòleg Li Wenliang, que havia estat dels primers a denunciar-ho. S’hi va afegir la por i, ara al final, recentment, l’alleugeriment. No es pot afirmar que la indignació hagi desaparegut, queda latent sota la censura. Els periodistes ciutadans que els primers dies penjaven imatges del caos i de la magnitud de tot plegat van ser detinguts i no se’n sap res. Van anar apareixent importants veus intel·lectuals, empresarials i polítiques que es van arriscar a criticar en públic: també han estat apartades o detingudes. A final de febrer, Pequín va defenestrar les autoritats locals de Wuhan culpant-les de tot, va canviar la manera de fer el recompte en termes favorables i va començar a construir una narrativa èpica de triomf militar sobre el virus. Tot això sembla que s’imposa, però s’ha obert una escletxa més fonda.

La crisi hi portarà més democratització o més aviat l’autoritarisme i el control social, que s’ha radicalitzat per controlar la malaltia, s’imposaran en una societat ja molt controlada i reprimida?
—S’ha reforçat l’autoritarisme digital que ja havia començat i avançat. Però, alhora, veus aïllades però notables i amb un eco social ben fort han tornat a palesar que una societat complexa i moderna com la xinesa no pot continuar sense llibertat d’informació, que l’obscurantisme afavoreix crisis com aquesta… Com deia en un assaig recent l’escriptor Yan Lianke, ‘Wuhan i el nou coronavirus s’han convertit en metàfores. Perquè en aquesta sobtada catàstrofe, la societat xinesa ha tornat a adonar-se de la importància que s’acceptin veus diferents.’ Ara, l’evolució recent del règim cap a un inequívoc enduriment de la repressió i la retallada de drets civils, no sembla que hagi de modificar-se. A l’inrevés, s’accentua.

I com ha evolucionat la visió que es té de la Xina durant aquests primers mesos de l’any?
—Al principi ens fixàvem molt en els mercats, els ratpenats i els pangolís, en els costums alimentaris d’alguns xinesos (la immensa majoria no menja coses d’aquestes), quan el problema és la manca d’higiene, el control sanitari en certs mercats d’animals vius. A tot arreu es mengen coses rares. La part important és com es transporten i es venen, etc. Les xifres no gaire altes d’afectats i morts contrastaven amb la magnitud de les mesures empreses i l’OMS les donava per bones. Això va fer que epidemiòlegs i autoritats internacionals potser badessin més del compte i repetissin el mantra que era només ‘una grip’… Ara la Xina, amb la diplomàcia de les màscares i de mostrar l’eficàcia comparativa amb què ha actuat una vegada s’hi va posar, es presenta com un país fiable… tot i que la gran quantitat de retorns de comandes de mascaretes, tests, respiradors defectuosos tampoc no els ha ajudat gaire. La Xina intenta reescriure la gènesi del virus i ha començat a estendre oficialment, amb portaveus del ministeri d’Afers Estrangers, la versió conspirativa que el virus no ve del mercat de Wuhan sinó que van ser els nord-americans qui l’hi van portar…

Creieu que ha crescut la xenofòbia contra els xinesos? O, per contra, hi ha un acostament cap a aquest país?
—A Europa va haver-hi alguns casos de xenofòbia. Dirigents del PP i Vox han parlat de la ‘pesta xinesa’ i animalades per l’estil. Joves xinesos van engegar la campanya ‘jo no sóc un virus’. Més endavant, el capteniment de les comunitats xineses, els regals de màscares i fins i tot la seva iniciativa de confinar-se abans no fos obligat, més d’una setmana abans, els ha donat una imatge molt positiva. Fins i tot ha circulat per les xarxes la dita que afirma: ‘Jo no em desconfino fins que no vegi que el basar xinès torna a obrir.’ Ara, als Estats Units sí que es produeixen força mostres de xenofòbia contra els xinesos. L’actitud de Trump parlant del ‘virus xinès’ no hi ajuda gens. D’una altra banda, a la Xina ha sorgit una xenofòbia contra els estrangers, que ara són vists com a perillosos portadors del virus, especialment els africans: prohibicions a entrar en establiments (inclosos McDonald’s), desnonaments forçats, violència al carrer… amb impacte diplomàtic a Nigèria.

Però la fractura entre Orient i Occident s’ha tancat una mica amb aquesta crisi?
—La veritat és que ens hem adonat que allò que fa tres mesos semblava tan remot i llunyà, com d’un altre planeta, que no ens havia d’afectar, ara de sobte ens adonem que és més a prop que no sembla. Com deia Marco Bellocchio: La Cina è vicina, la Xina és pròxima. Al mateix temps, la necessitat de Trump de trobar un boc expiatori ha aguditzat l’aire de guerra freda, ja no solament comercial i retòrica.

S’ha accelerat el lideratge mundial de la Xina en detriment del dels Estats Units?
—Al continent africà ja és així; en certs països asiàtics, també. Si l’economia xinesa aguantarà el cop, dependrà de la manera com en sortim els europeus i els americans. De ben segur que la Xina adquirirà un paper fonamental a escala mundial, també a Europa.

Quina posició podria arribar a atènyer la Xina quan se superi la crisi?
—És incert. Ells sempre han parlat d’un món multipolar, on puguin defensar els seus interessos regionals. No serà un món sinocèntric. Tampoc la Xina no és tan forta. Però, en tot cas, tant al Xinjiang com a Hong Kong, i qui sap si a Taiwan i als Mars del Sud, la Xina tendirà a tirar pel dret si li convé.

Podem preveure un món amb menys llibertats individuals i col·lectives en un futur immediat?
—El cibercontrol i els estats d’excepció afegits a una crisi econòmica, que es preveu molt fonda, poden donar pas tant a ruptures imprevistes com a aquest enfortiment del control de la societat i la normalització de retallades en drets civils i democràtics.

Destacaríeu cap aspecte positiu de tota aquesta crisi?
—La veritat és que costa. A banda el patiment dels afectats, hi ha l’abisme econòmic i social que s’albira. Bé, en tot trencament pot haver-hi la possibilitat de millora. Sense haver de posar-nos místics ni transcendentals, cadascú de nosaltres té l’oportunitat (més o menys) de parar una estona i mirar al voltant. I allò que veiem no ens agrada gaire o gens. I algunes inèrcies d’abans, de cop, perden sentit. En general, la capacitat de resposta és lamentable a tantes bandes del món. La millor notícia, potser, la gran majoria de governs que se’n surten, curiosament, tenen dones al capdavant: a Islàndia, Taiwan, Nova Zelanda, Singapur, Finlàndia, Alemanya. Aquí hi ha una gran esperança.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.