Madrid, motor de l’economia espanyola?

Dilluns de la setmana passada, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, va venir a Barcelona a fer una conferència al Círculo Ecuestre, que, per cert, era ple de gom a gom. Va venir a fer una cosa que sap fer molt bé, cantar les virtuts del model madrileny, recordar que ells paguen menys imposts i avisar-nos que la idea de la independència és una pèrdua de temps. La gent es va engrescar tant, que algú ben conegut va arribar a dir que a Catalunya necessitem una Díaz Ayuso. Aquí, a VilaWeb, ens en vam fer ressò amb dos articles molt bons, l’un d’Andreu Barnils (27 de febrer) i l’altre de Josep Sala i Cullell (2 de març) sobre l’acte i el personatge.

I ara en faré un tercer, perquè va dir una cosa que vull destacar. Tinc la impressió que s’ha engegat una campanya mediàtica, en forma d’eslògan, que no solament repeteix la gent del PP, sinó també alguns mitjans. I ja sabeu que quan es repeteix moltes vegades una cosa, encara que no sigui veritat, acaba convertint-se en una realitat en el subconscient de molta gent. Em refereixo al fet que la senyora Ayuso va dir que Madrid s’havia “convertit en la locomotora econòmica del país, gràcies a l’estabilitat política, la lleialtat institucional” i la seva “manera d’entendre la vida”. En realitat, d’ençà que la Comunitat de Madrid va arribar a un nivell de PIB com el català i el va superar en algunes dècimes (al voltant del 20%), la frase no ha deixat de sonar. Però darrerament sovinteja molt, i a llocs diferents.

I penso que és falsa, si fem un pas més enllà de les xifres. Seria un motor si al seu voltant tot fos prosperitat, si veiéssim que hi fa créixer la riquesa, però això no passa. El 4 de maig de 2021, vaig escriure una píndola que titulava “Madrid, quaranta-cinc anys de concentració depredadora”, en què comentava un document interessant escrit per Jordi Angusto i Josep Reyner, membres de la Comissió d’Economia Catalana del Col·legi d’Economistes de Catalunya, i titulat “Evolució de les comunitats autònomes. 1975-2019, una història d’èxit?”

La conclusió a què arribaven els autors no deixava ni una escletxa al dubte. Afirmaven que els darrers quaranta-cinc anys no hi havia hagut convergència econòmica de les comunitats de l’estat, sinó més aviat un procés de concentració imparable a la capital espanyola. Un procés de concentració econòmica que el model autonòmic, lluny de capgirar, ha facilitat. Afirmaven que en aquest període la Comunitat de Madrid havia augmentat d’un 30% la participació en l’estoc de capital públic, mentre que en comunitats amb un creixement de població similar, com ara Catalunya, havia augmentat menys d’un 4%. “Creiem que l’augment molt significatiu de l’estoc de capital públic, amb l’efecte afegit d’arrossegament de capital privat, és darrere de l’augment similar del pes econòmic de Madrid dins el total estatal”, afegien (el podeu trobar a la web del Col·legi d’Economistes de Catalunya).

El juny del 2021, l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) publicà un document magnífic, “Madrid: capitalitat, economia del coneixement i competència fiscal”, en què s’explicava fil per randa la realitat d’aquesta mena de miracle que avui ens volen vendre des de la capital espanyola. Aquest informe analitza la trajectòria de la Comunitat de Madrid considerant la influència que té, en la seva dinàmica econòmica, com a capital d’Espanya. La investigació mostra com operen, en el segle XXI, les palanques mitjançant les quals el sector públic estatal i el govern de la Comunitat de Madrid contribueixen amb les seves polítiques a donar continuïtat al procés de concentració a la ciutat de Madrid de percentatges creixents de la població, la renda i la riquesa espanyoles, bo i accentuant els mecanismes d’aglomeració potents que genera l’activitat privada.

Explica, entre moltes coses, com l’actuació de les autoritats centrals crea un biaix molt evident a favor de les empreses localitzades a Madrid, per exemple, tancant-hi molts més contractes públics, en lloc de mostrar la neutralitat territorial que seria exigible amb tot el teixit empresarial de l’estat. D’aquesta manera, gairebé el 60% de les licitacions dels òrgans de contractació del sector públic espanyol, ubicats a Madrid i que s’adjudiquen a empreses espanyoles, són a companyies amb seu social a Madrid, percentatge que arriba al 65% si es considera l’import dels contractes. I supera el 70% entre els contractes adjudicats a grans empreses.

Segons l’IVIE, una altra via per la qual Madrid reforça la seva posició actual, gràcies al sector públic, és la coneguda política de competència fiscal que ha desenvolupat el govern de Díaz Ayuso aquesta darrera dècada, caracteritzada per reduir els tipus efectius d’unes quantes figures tributàries importants. Madrid destaca com la comunitat autònoma que més ha fet servir la seva capacitat normativa en certs tributs per introduir beneficis fiscals, especialment a l’IRPF, l’impost sobre el patrimoni i l’impost sobre successions i donacions; aquests dos últims tributs, amb un gran poder d’atracció sobre la gent adinerada de tot l’estat espanyol (podeu trobar el treball a la web de l’IVIE).

Per això, sentir la senyora Ayuso dir que “els catalans teniu quinze imposts i si governés el PP a Catalunya abaixaria els propis i no veuríeu com s’allunya el sentit comú d’una de les regions més puixants i avantguardistes d’Espanya” únicament és explicable perquè ha perdut totalment el sentit de la vergonya. Ella sap molt bé que amb el dèficit fiscal crònic que sofrim –una part del qual ha anat a finançar les seves tan lloades infrastructures– això que ens “aconsella” és irrealitzable, per definició. Per tant, menteix, sense manies. Tot plegat, doncs, es pot resumir que ve a Barcelona, ens diu que ells són el motor de l’activitat espanyola, que els copiem, mentre se’n fot de tots nosaltres perquè paguem més imposts. Gràcies!

I, ja que parlem d’imposts, és obligat d’assenyalar el mal que fa el dúmping fiscal, del qual tant es vanagloria la presidenta madrilenya, amb l’atracció de grans fortunes que volen fugir de les taxes autonòmiques de Patrimoni i Successions d’altres comunitats. Això té un reflex, sobretot, en l’apartat de l’IRPF. Pensem que, com que no hi ha impost de patrimoni del 2007 ençà a Madrid, no se sap quines fortunes són. I potser el fet més preocupant és que, ja d’abans de la crisi, el fenomen centralitzador d’imposts a la capital espanyola no ha deixat d’accelerar-se. Si el 2007 els percentatges d’IRPF sobre el total de l’estat que aplegaven Madrid i Catalunya eren del 34% i el 21%, respectivament, fa tres anys eren del 39% i el 19%, i cal suposar que avui ha crescut la diferència. Aquesta és la tendència.

A la vista de tot això, no ens ha d’estranyar que en una entrevista, aquí a VilaWeb (5 de març), l’ex-degà del Col·legi d’Economistes i membre del col·lectiu Economistes pel Benestar, Joan B. Casas, afirmés: “Nosaltres podem dir que l’impacte de la capitalitat els representa uns 28.000 milions d’euros a l’any, i, per aquest motiu, penso que la situació fiscal de Madrid és absolutament immoral.”

El darrer exemple que m’ha fet pensar en això és la facilitat que tenen de reconvertir –en paraules– les dades positives d’un any en un èxit permanent del seu govern. Em refereixo a les exportacions del 2022. Resulta que l’any passat, les exportacions de Madrid van tenir un creixement espectacular del 48,2%, mentre que a Catalunya van ser del 17%. Això ha fet que la seva participació dins les exportacions totals de l’estat espanyol hagi pujat del 12,5% al 15,2%, mentre que a Catalunya ha baixat del 25,4% al 24,4%. En volum de diners, significa que dels 65.000 milions que han augmentat el total d’exportacions estatals, Madrid, amb 20.000, és qui més hi ha participat, seguit de Catalunya, amb 14.000. Doncs bé, aquest fet d’encapçalar el creixement el 2022 ja ha portat a escriure, en algun lloc, que “Madrid és el motor de les exportacions espanyoles”.

Però cal explicar-ho tot bé, i saber d’on surt aquest creixement tan espectacular. Dels 20.000 milions addicionals exportats per Madrid el 2022, uns 10.000 provenen dels vaccins contra la covid-19, que fabriquen els Laboratoris Rovi (amb patent de Moderna), i 6.000 milions més, de l’exportació d’electricitat (produïda a tot l’estat), en un any molt mogut. Només aquests dos fets, podríem dir, puntuals, representen un 80% del salt exportador de Madrid. Vet ací la manera d’elevar un episodi puntual a una categoria molt superior. Crec que és més seriós mirar les coses d’una altra manera. I un bon referent per a comparar l’exportació de Catalunya amb la de Madrid és que ací, el 2022, hem exportat per valor de 95.000 milions, enfront dels 59.000 de Madrid. I un altre encara més interessant. En aquests moments, segons que diuen fonts d’ACCIÓ, a Catalunya hi ha 17.469 empreses exportadores regulars, és a dir, que han exportat durant quatre anys consecutius, mentre que Madrid en té 12.624. La diferència de magnitud de la xarxa en unitats exportadores entre tots dos territoris parla per si sola.

Per tot plegat, no m’agrada veure com es va estenent la idea que Madrid és el motor de l’estat espanyol. I no m’agrada perquè és un engany més. Més aviat, com hem explicat, la capital espanyola xucla i desertitza tot allò que té al voltant. Demaneu-ho a la gent de les dues Castelles i us ho explicaran. El clam de l’Espanya buidada n’és un bon exemple. Si Madrid fos el motor d’Espanya, irradiaria feina, contribuiria a crear riquesa fora de la seva frontera comunitària. I no ho fa. El seu tarannà és centralitzador, tal com mostren les estructures radials d’autopistes i del TGV. Si no, no existirien misteris inexplicables –del punt de la lògica econòmica– com el retard de tants anys en el corredor mediterrani. I en altres infrastructures que no cal repetir.