03.09.2017 - 22:00
|
Actualització: 04.09.2017 - 07:19
Realment impressiona de veure com una bona part de l’unionisme ha anat un pas més enllà d’on solia anar i exhibeix una fúria i una ràbia incomprensibles en allò que hauria de ser el debat polític, qualsevol debat polític, a l’Europa del segle XXI. Des de les mentides d’El Periódico a la campanya d’insults organitzada, fent servir el mot ‘xarnego’, és evident que l’unionisme –en gairebé tots els estats possibles– ha decidit d’abandonar el respecte a l’altre i a la realitat i també el poc debat que estava disposat a mantenir per abocar-se a mirar de provocar crispació, nervis i enfrontaments.
I tot plegat per una raó evident. Saben que aquesta setmana el parlament i el govern aprovaran les lleis de transitorietat, si més no la del referèndum, i que convocaran oficialment la consulta del primer d’octubre. D’aquesta manera, per primera vegada, el sistema constitucional espanyol deixarà d’aplicar-se totalment a Catalunya i això serà un pas transcendental. Concretament, l’article 3.2 de la llei del referèndum ho deixa ben clar: ‘Aquesta Llei estableix un règim jurídic excepcional adreçat a regular i a garantir el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Preval jeràrquicament sobre totes aquelles normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l’exercici d’un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya.’ Això significa que a partir del moment que s’aprove, aquesta setmana mateix, les possibles reaccions de l’estat espanyol basades en les seues lleis i tribunals passaran a ser paper mullat. L’estat podrà dictar-les i comunicar-les però el parlament i el govern tindran una empara legal per a no fer-ne cas. I no en faran cas.
Haurem arribat així a l’exercici concret i directe de la legalitat catalana, a allò que un temps es va anomenar ‘xoc de trens’. I hi haurem arribat sense que l’estat espanyol haja pogut fer trontollar per cap via el rigor i el sentit comú amb què les forces independentistes apliquen el mandat democràtic expressat a les urnes el 27 de setembre de fa dos anys.
Tanmateix, per a ells encara hi ha una cosa molt pitjor en l’horitzó, que és la consciència que el primer d’octubre el resultat del referèndum serà positiu, a favor de la independència. S’han equivocat durant anys i anys i ara no tenen temps de rectificar i proposar el debat democràtic que haurien pogut proposar si el seu nacionalisme essencialista no els hagués impedit de pensar racionalment.
Ara els queden només vint-i-set dies i la reacció del país i de les institucions als atemptats de Barcelona i Cambrils els ha deixat clar que ni tan sols provocant un xoc immens ja no tindran la capacitat d’alterar la determinació ciutadana, pacífica, democràtica i plural que ens ha dut on som. Aquesta és la raó per la qual ara, a la desesperada, maldaran per fer-nos descarrilar de la via per on circulem. Volen provocar-nos fins a extrems que ens resulten insuportables, a veure si acabem fent les coses que no hauríem de fer de cap manera, tot i saber que la realitat els va molt en contra. La imatge de les banderes espanyoles acceptades sense cap problema pels qui portaven estelades el dia de la manifestació va ser una immensa lliçó d’intel·ligència col·lectiva i un autèntic manifest polític en favor de la república de tots, també dels del no.
Però, per si de cas, no perdeu de vista ni un segon els vint-i-set dies vinents que ens volen esquerps, agressius i violents. Que aquesta és la darrera carta que tenen: ja que no poden capgirar la realitat des de la seua posició, a veure si ens canvien a nosaltres i amb això es transforma aquesta realitat que no els agrada. Per tant, somrigueu, alegres, decidits i serens. Que tots hem treballat molt per guanyar i la victòria ens espera d’ací a quatre setmanes.
Confio que en Vicent estigui treballant en la continuació de “A un pam de la independència”. Estic desitjant llegir-lo.