M’ho han explicat unes quantes vegades. M’ho han dit sovint polítics i alts funcionaris catalans que s’han entrevistat o han negociat coses a Madrid, amb interlocutors amb qui hi ha una certa confiança. Tots coincideixen a dir que, ‘en privat’, els seus interlocutors reconeixen que l’estratègia de persecució judicial de l’independentisme català no treu cap a res i és, a més, fallida. Com que aquestes coses es diuen en privat i jo no les he contrastades personalment, no les podia fer servir periodísticament i, per tant, no n’he dit res fins avui.

Però ara hi ha un canvi que fa reflexionar, molt espectacular. Perquè Francisco Pérez de los Cobos, president sortint del Tribunal Constitucional, va dir ahir, en el darrer discurs abans de deixar el càrrec, que el TC no podia resoldre el problema polític català. Així. Més i tot: va afirmar que les resolucions d’aquest tribunal, des del 2014, no han servit de res. Amb paraules seves, allò que es pretenia ‘no s’ha aconseguit’.

Pérez de los Cobos ho va dir el darrer dia del càrrec i en el darrer discurs. Fins i tot va anar més enllà i va avisar que ara era ‘urgent i inexcusable’ d’obrir aquell diàleg polític que el govern espanyol es nega a obrir. És de doldre que ho diga en l’últim discurs i sobretot és de doldre que, si pensava això, no haja fet res per aturar l’escalada repressiva, quan podia fer-ho. Diuen que Pérez de los Cobos aspira a un càrrec europeu i potser amb aquestes declaracions prova de netejar oportunament la seua imatge. Siga com siga, no es pot negar que aquesta opinió és molt significativa i que despulla l’absurda reacció de l’estat, aquella obsessió per mirar de convertir un problema polític –que demana, doncs, solucions polítiques– en un problema legal impracticable.

Amb aquest discurs, amb aquestes declaracions, ix molt reforçada la posició de tots aquells, no tan sols independentistes, que aquests darrers mesos hem dit una vegada i una altra que l’estat espanyol havia agafat el camí equivocat. Aquesta idea que la repressió judicial podrà solucionar un problema polític és errònia. I això que fins ahir ho dèiem només els qui en discrepem, ahir ho digué, ni més ni menys, el responsable d’aplicar el mètode. Ens n’hauríem de felicitar.

Ens n’hauríem de felicitar perquè, obrint-se aquesta escletxa tan gran en la línia argumental de l’estat, hi ha dues coses que es demostren i que haurien de quedar consolidades, si més no a l’hora d’acréixer la confiança en nosaltres mateixos. La primera és que sabem perfectament on anem i es demostra que entenem molt millor que ells les regles del joc que juguem. I la segona és que no afluixar, com no afluixem ni hauríem d’afluixar, rebenta l’estratègia de l’unionisme. Ells ens volien fer por precisament per a això, perquè nosaltres féssem passos enrere que els evitassen de quedar despullats a conseqüència del fracàs d’una estratègia que ja sabien que no podia funcionar. I, efectivament, com que no hem fet cap pas enrere, s’ha vist que el rei anava nu. Solemnement. A Madrid. En el darrer discurs del president sortint del Tribunal Constitucional.

[Bon dia] –Una forta participació electoral ha aturat, segons les dades provisionals, la victòria de l’extrema dreta als Països Baixos. Si es confirma serà una bona notícia que esperem que tinga continuïtat a França i Alemanya.

–Article interessant sobre Catalunya i Escòcia de l’editor de Strade, Piercamillo Falasca. Afirma que som nacions europeistes i que la nostra passió per Europa precisament seria un bon revulsiu ara mateix, quan tot sembla anar tan malament. I fa una afirmació colpidora: ‘Non saranno mai Scozia e Catalogna ad arrestare l’integrazione europea, ma potrebbero essere la Francia, la Spagna, l’Italia, la Polonia o la stessa Germania.’ Algú n’hauria de prendre nota.