Són les set del vespre. Enfilem l’Avinguda Tibidabo. Un afeccionat a la selecció espanyola camina davant amb la samarreta de Sergio Ramos. A banda i banda, als balcons, s’hi veuen algunes banderes d’Espanya. També estelades, pancartes per l’alliberament dels presos polítics i llaços grocs. Hi ha poc ambient i per un instant sembla que la convocatòria per a veure el debut d’Espanya al Mundial de Futbol de Rússia pot fer figa. Però a mesura que s’escurça la distància amb el camp de l’Àliga, la sensació es dilueix alhora que el vermell aflora a la plaça Alfonso Comín. Una moto passa a tota velocitat amb una bandera enorme i un home brama Viva España.

Control de seguretat. Revisen les motxilles. Majoria absoluta d’adolescents i joves amb ganes de fer una birra i veure el futbol. El clima és animat i festiu. Només un home que amaneix la prèvia amb unes notes musicals se surt del to i esperona la grada. ‘Sóc un xarnego, el pare és de Cadis i la mare de Barcelona!’ Ho diu, en castellà, com un mèrit. La gent que comença a omplir la grada l’aplaudeix. ‘Barcelona és la nostra ciutat i és d’Espanya’. Entonen ‘Barcelona tiene poder’ de Peret i no pot faltar-hi el toc folklòric amb el ‘Que viva España’ de Manolo Escobar.

Pintades a l’exterior del camp de l’Àliga.

Els afeccionats aprofiten per prendre’s una cervesa, un refresc o una aigua. També hi vénen patates, cuquets i fruita seca. Part de la recaptació es destina a pagar les multes ‘de la Colau’. I és que l’Ajuntament de Barcelona ha sancionat la plataforma Barcelona Con La Selección unes quantes vegades, sovint arran d’accions sense el permís corresponent. ‘Hi ha un antiespanyolisme molt arrelat en la societat’, comenta un dels organitzadors. Avui qui paga la logística és Lliga de Futbol Professional i l’empresari madrileny César Cort.

S’acosta l’hora del partit. Dues senyores d’edat avançada que parlen castellà passegen recollint signatures. La famosa firmita contra el català.

—’Amb la meitat de castellà a l’administració no n’hi ha prou’, exclama l’una.
—’Són signatures per a Catalunya, València i les Balears’, diu l’altra.

—’No n’hi ha prou, de castellà, a l’administració?’
—’Tots som iguals. Nosaltres paguem els nostres impostos.
—’Jo també pago els meus impostos.’

L’arribada de Xavier García Albiol interromp aquest diàleg enriquidor. ‘Ha arribat l’Albiol’, diu un. Inés Arrimadas no hi és ni hi serà, i el popular esdevé el rei de la festa. La grada, ja plena –mil cinc-centes persones segons els organitzadors– li coreja el nom i l’ovaciona. Baixa a la llotja que han improvisat a peu de camp. L’animador comença a cantar ‘A por ellos’ i la grada s’hi afegeix. El partit és a punt de començar.

Allí, en cadires de plàstic, també s’hi asseuen alguns altres dirigents polítics com Alberto Fernández Díaz i Carina Mejías. Però ningú no fa ombra a Albiol, que s’atansa a saludar als afeccionats de la primera fila i els toca la mà. Mentrestant, alguns es queixen que la pantalla és petita. Es veuen els jugadors d’Espanya i de Portugal a punt de sortir. Per matar el temps, un afeccionat comença a cridar Puigdemont a prisión. Alguns s’hi sumen i repeteixen un parell o tres de vegades el càntic, hi ha algun xiulet i la majoria només té ulls per a la pantalla. Comença l’espectacle (el futbolístic).

Més càntics: ‘Dempeus si ets espanyol’, ‘TV3, posa el partit’ i l’últim moment de glòria de l’animador: ‘Ens ha costat molt d’arribar fins aquí, i ja no ens para ningú. Si guanya Espanya, vull que rebenteu Barcelona i que se n’assabenti tota la ciutat.’

Sona l’himne d’Espanya i el camp de l’Àliga esclata. ‘Lolo-lolo-lolo’. Xiulada a l’himne de Portugal. Probablement, els mateixos que es planyen quan l’afecció del Barça xiula l’himne espanyol a la final de la Copa del Rei. Coherència, vaja. Telecinco connecta amb el partit quan han passat uns segons perquè feia publicitat i això genera algun exabrupte a la grada.

Minut dos. Piscina i penal que marca Cristiano Ronaldo. Insults contra el davanter portuguès, que ha acabat amargant la festa amb un triplet i un empat a tres minuts del final. El mateix dia que s’anuncia que Ronaldo ha pactat amb la justícia espanyola de pagar divuit milions d’euros a Hisenda i ha acceptat dos anys de presó marca tres gols contra Espanya. No semblava gaire afectat. Empata Espanya i la grada embogeix. Tot i això, abans del descans, un regal de De Gea atorga el segon gol als portuguesos.

Sant tornem-hi: ‘Que viva España’, ‘Yo soy español’ i tot el repertori. L’animador agafa el micròfon i diu que es negocia amb el consistori de posar la pantalla en un espai amb més capacitat la pròxima vegada, perquè alguns han acabat fora. Xiulada contra ‘ajuntament’.

A la segona meitat, Espanya remunta el partit amb dos gols en tres minuts. Albiol s’aixeca de la cadira amb els punys enlaire i ho celebra amb ràbia, mirant a la grada. Està en el seu element. Però la ja s’ha oblidat d’ell i celebra els gols de la selecció espanyola. La festa acaba malament amb el tercer gol de Cristiano Ronaldo. Suuuuh.

A la sortida, uns quants afeccionats es recorden de la mare del porter espanyol, De Gea. Un cotxe passa i toca el clàxon. Alguns baixen a peu i canten l’himne en blanc i negre.

De tornada, als Ferrocarrils de la Generalitat, un exaltat diu que no vol picar la T-10. ‘No vull pagar, que pagui Portugal!’ A l’andana, un grupet canta contra Ronaldo i vol que la resta també ho faci. Silenci. ‘Quina merda d’espanyols’, els diuen.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb