De lliristes, hiperventilats, processistes i traïdors

Aquest estiu, el Twitter ha anat ben distret, s’han repartit carnets de tota mena i per a tots, a més d’insults i improperis, semblava un pati d’escola. El carrer no s’ha quedat curt, esbroncades i xiulets, res a dir, protestar és un dret en democràcia, i tot i que dolen i couen, especialment alguns xiulets, s’han d’entendre, la gent està descontenta, decebuda i emprenyada, els polítics no han respost a les expectatives de la ciutadania, des de l’1 d’Octubre les decisions que han pres han estat desencertades i no han estat a l’altura de les circumstàncies. I sap greu, perquè han pagat ben cares aquestes decisions, amb la presó i amb l’exili.

La ciutadania està enfadada, entre altres coses perquè l’han tractada de menor d’edat, no respectant el seu mandat a les urnes, ni l’1 d’Octubre ni les successives votacions. Deveu recordar allò que no es va proclamar la independència per evitar mals majors. Quins mals? Presó? Exili? Més de 3.000 represaliats? Violència extrema de l’estat? Per sort, no hi ha hagut cap mort, però pels pèls: ulls buidats, testicles rebentats, traus al cap, més de 1.000 ferits. El que no s’entén de cap manera és la violència de la BRIMO, i encara menys que la Generalitat sigui acusació als jutjats. On eren els suports internacionals? I ara? Què fem amb la majoria de vots i escons al parlament? Per tot això, s’ha perdut la confiança, tot i que no l’esperança ni la determinació.

Si no es donaven les circumstàncies per proclamar la independència, un fet raonable, els polítics responsables ho haurien d’haver assumit i explicat clarament, dimitint si era el cas, sense excuses. Ara semblen la banda de l’emplastre, cadascú toca una melodia amb un instrument desafinat. Uns demanant que el president actual faci la independència. I això està bé, molt d’acord, però, per què aquest president i no l’anterior? Hem oblidat que governa la mateixa coalició, tot i l’intercanvi de cromos de càrrecs? Uns altres reclamant unitat i estima, també d’acord, però no cal estimar-se, respectant-se i fent un front comú ja n’hi ha prou. Els polítics es tiren els uns als altres els plats pel cap, en clau més autonomista que una altra cosa, no perden de vista les eleccions municipals.

I què passa amb la taula de diàleg? Hem oblidat el sit and talk? Personalment, no hi estic en contra, de govern a govern, això sí, amb llums i taquígrafs, res de reunions discretes, transparència per damunt de tot. I sobretot amb un full de ruta, consensuat i conjunt. Ens cal una altra taula de diàleg amb els partits independentistes i les entitats socials, que marqui el pas a la taula de diàleg amb el govern espanyol. A qui no vol cols, dos plats. I lleialtat, molta lleialtat, no al país, ni a les banderes, al poble.

S’ha de governar cada dia, patim una crisi econòmica, sanitària, social i democràtica sense precedents. És molt fàcil piular al Twitter que tot se solucionarà quan siguem independents, però la gent ha de posar el plat a taula. El centre de tota política han de ser les persones.

Que no ens distreguin amb el dit quan volem la lluna. Per sort, el Twitter no és la mesura de totes les coses, el mandat del poble és clar, al carrer i a les urnes, ara i adés. El sentit crític i la discrepància són legítims i necessaris, però els polítics tenen l’obligació de rebaixar la crispació i començar a treballar amb un full de ruta consensuat i clar, que marqui el rumb.