La lliçó del “No a la guerra”

  • Tenir la raó democràtica o la voluntat popular és irrellevant l’any 2023, si això ha d'originar canvis massa gruixuts

Josep Sala i Cullell
16.02.2023 - 21:40
Actualització: 16.02.2023 - 21:44
VilaWeb

Ara fa vint anys Jordi Pujol vivia els últims mesos de president de la Generalitat, Joan Clos enllestia les obres del Fòrum de les Cultures, el Barça s’estava ensorrant per la gestió de Joan Gaspart, i el Telenotícies vespre encara s’emetia a dos quarts de nou. Tot i això, la qüestió que ocupava tothom era l’amenaça d’invasió de l’Irac per part d’una coalició on hi havia els Estats Units, el Regne Unit, Austràlia, Itàlia, Espanya i Polònia. El 15 de febrer de 2003 hi va haver manifestacions contra la guerra arreu del món, i una de les més multitudinàries va tenir lloc a Barcelona (segons l’ajuntament hi van participar 1,3 milions de persones, 340.000 si fem cas dels càlculs de Contrastant), un retrat de la unanimitat gairebé total que hi havia aquells dies a Catalunya –que jo recordi, només Alfons Quintà a l’Avui estava a favor d’atacar Saddam. Al cap d’uns quants dies, Bush pare va dir que la política de seguretat americana no podia dependre “de la molta o poca gent que surt al carrer a Barcelona”. Un altre èxit dels catalans, que vam poder anar cap a casa amb les dues sensacions que més ens agraden: tenir raó i saber que el món ens mira.

Al cap d’un mes va començar la invasió, i les conseqüències tots les recordem, entre altres uns cent mil morts directes per la guerra, i uns quants centenars de milers més en tot el conflicte. Dels participants en la famosa foto de les Açores, George Bush i Tony Blair van tornar a guanyar les eleccions, José Manuel Durão Barroso va ser durant deu anys president de la Comissió Europea i José María Aznar se’n va anar a fer negocis amb força èxit. El Partit Popular va engegar una vendetta contra els dissidents més visibles, els actors i directors del cinema espanyol, que encara dura, i que els ha dut a la ruïna i la irrellevància.

La gran lliçó del “No a la guerra” va ser que els estats tenen un poder omnímode i creixent, que poden menystenir la voluntat de la població sense que passi gaire res, i que els costa molt poc destruir qui vulgui anar contra el sistema. Dos anys enrere els havíem vist esclafar el moviment contra la globalització a Gènova, en un dels triomfs més definitius que s’han vist mai. Aquells joves idealistes avisaven que la lliure circulació de capitals provocaria la decadència de les classes mitjana i treballadora occidentals, com ha passat; avui se’ns diu que un antiglobalitzador és un xenòfob que vol tancar fronteres, i un feréstec que lluita per impedir que l’esquerra oficial porti la seva llum immaculada a cada racó de món.

Des de llavors el fracàs de les revolucions ha estat la norma. La Primavera Àrab va acabar fent encara més inestables i autoritaris aquells països, va provocar una onada de refugiats que va disparar l’extrema dreta europea, i l’únic estat que va avançar una mica cap a la democràcia, Tunísia, ha tornat a abraçar la dictadura. A Bielorússia encara hi mana Lukaixenko, tot i que unes quantes vegades va semblar que sí, que ara el podrien enderrocar. Les noves tecnologies, que semblava que havien de ser una finestra de llibertat, han donat eines de control inaudites, des de l’espionatge de Pegasus als sistemes de reconeixement facial a la Xina, país que pot tancar milions de persones en camps de concentració sense cap conseqüència. Vells mecanismes com ara avergonyir un polític per aconseguir que dimiteixi ja no funcionen, perquè han entès que el blindatge els fa invulnerables, i perquè el poder que et dóna ser dins de la maquinària estatal és massa llaminer. Avui Nixon no hauria plegat mai, i Ceaușescu encara fóra viu.

M’està sortint un text força pessimista, però tenir una classe política que no va entendre tot això és el que ens ha portat al fracàs des del Primer d’Octubre. Ser independentista vol dir ser antisistema, i un estat no ens tolerarà mai (sí que perdonarà els moviments que considera inofensius, com el 15-M que va donar lloc a Podem). Tenir la raó democràtica o la voluntat popular és irrellevant l’any 2023, si això ha d’originar canvis massa gruixuts. Sovint penso que els que més s’assemblen als protagonistes del procés són els oracles de les criptomonedes. Algú es pensa de veritat que els Estats Units cediran el poder del dòlar?

Els escriptors de ciència-ficció dels seixanta i setanta, i sobretot el moviment cyberpunk dels vuitanta, presentaven un món decadent dominat per grans corporacions privades. La decadència la tenim a tocar, però, malgrat la força dels grans oligopolis, el poder continua en mans dels estats moderns sorgits fa tres-cents anys. Si algun dia hem d’engegar algun embat que vagi més enllà de la retòrica i la gesticulació, tinguem-ho en compte.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any