La llengua, al cor de la qüestió

  • "És cert, i lògic alhora, que molts moviments secessionistes del nostre entorn tinguin a la base una llengua pròpia que ha estat marginada durant segles"

Martxelo Otamendi
11.03.2022 - 20:31
VilaWeb
El grup Tanxugueiras.

És un debat interessant, Vicent, el que ens has proposat arran de la situació que li ha tocat de viure a Tanxugueiras, aquest grup excel·lent i innovador del país de la María. Que hi ha cap estat que, dit en el seu argot, tracti dignament les llengües regionals? No gaires, si més no al nostre entorn, atès que sempre les han considerades un risc i no un element complementari.

És cert, i lògic alhora, que molts moviments secessionistes del nostre entorn tinguin a la base una llengua pròpia que ha estat marginada durant segles. La llengua determina la personalitat i és un element fonamental en la construcció de la idea de nació. Segurament, no hauria anat així si, quan es van conformar els estats, aquestes llengües haguessin estat respectades i promocionades, en compte de marginades, i els haguessin conferit un estatus ple.

A tot arreu, als partidaris de la independència els hauria estat més difícil d’aconseguir un discurs que tingués tant d’èxit, atès que no haurien pogut denunciar que la metròpoli els trepitjava la llengua. Però no va passar així i ara els estats tenen les dificultats que tenen, que no són pas poques.

L’afer del grup Tanxugueiras em dóna peu a explicar als nostres lectors més joves una situació que tu, Vicent, i els catalans coneixeu molt bé, i que serveix per a comprendre això que acabo d’argumentar. El 1968, Espanya havia de triar quin cantant acudiria a Eurovisió com a representant espanyol. Ja tenien la cançó, “La, la, la”, creada pel Dúo Dinámico, però els mancava qui la cantés.

Al final, van triar el jove català Joan Manuel Serrat per a representar Espanya. Serrat va començar una campanya d’ací d’allà per a fer conèixer la cançó: en va gravar unes quantes versions en diferents llengües per a la promoció i, de cop, va dir que la cantaria en català al festival d’Eurovisió, que s’havia de fer a Londres. Això va passar set anys abans no es morís Franco. La televisió pública d’Espanya no va acceptar la decisió de Serrat i, finalment, van triar Massiel.

Massiel va guanyar i el respecte per les llengües va perdre.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any