L’infern dels immigrants irregulars a Moscou

  • El 10 de juliol s'estrena a Filmin 'Ayka', del director rus Serguei Dvortsevoi, protagonitzada per Sàmal Iesliamova, guanyadora a Canes del premi a la millor interpretació femenina

VilaWeb
Xavier Montanyà
05.07.2020 - 21:50
Actualització: 08.07.2020 - 14:37

Ayka és una immigrant quirguisa que malviu a Moscou. No té papers ni habitatge, cerca feina, i les que troba són d’esclavatge semiclandestí. Ha estat víctima d’una violació que li ha causat un embaràs. Quan arriba el moment de parir, abandona el fill a l’hospital. La càmera no l’abandona ni un segon en tot el film, mentre, feble i esgotada, lluita desesperadament per treballar i guanyar-se la vida, fugint alhora d’uns mafiosos que pretenen cobrar-li un deute, amb amenaces de mort a ella i a la germana que té al poble.

El resultat és impressionant, d’un realisme estremidor. La càmera que segueix Ayka ens introdueix en l’angoixa i el drama de la noia. Una vida que li és robada cada dia. Una ‘no-vida’ que no pot mantenir la vida del nadó. Et fa patir amb ella la por de l’immigrant irregular, l’esgotament i el dolor físic del postpart. Mentre batalla per sobreviure en un infern d’il·legals que malviuen com desferres humanes en situació d’esclavatge, va descobrint què hi ha més enllà del submon al qual està condemnada a viure per haver volgut aspirar a tenir una vida millor. ‘Jo no vull viure com tu amb cinc fills, enmig de la ferralla’, diu a la seva germana del poble per telèfon.

Després de veure Ayka, de viure la tensió de la noia i copsar el seu dolor i la seva integritat, no es pot tornar a mirar els immigrants irregulars de la mateixa manera.

Fa un fred glacial. A Moscou hi ha una tempesta de neu insòlita en anys. Ayka i la càmera ens introdueixen als soterranis on escorxen pollastres per guanyar una misèria, quan no les estafen; els pisos-pastera on van a dormir, sense finestres al carrer per por de la policia; el viacrucis diari per a trobar una feina qualsevol. L’explotació. Sense papers no hi ha contracte. Sense contracte no hi ha papers. El cercle maquiavèl·lic a què els condemnen les lleis d’immigració.

Veiem, també, amb els seus ulls, signes del despertar capitalista de les classes altes: cotxes cars, cursets per a fer-se ric, clíniques d’animals més netes i més ben ateses que els immigrants als hospitals i, sobretot, sofrim amb ella el racisme i la xenofòbia que els assetja tot el dia, sempre. L’odi de la policia, de l’explotador que els dóna feina il·legal, de l’amo d’un alberg clandestí sempre a les fosques i sense ventilació, de la gent desconeguda aparentment benpensant, que els menysté, com si fossin invisibles. El tracte despectiu, racista i masclista dels homes. La mirada de menyspreu de les dones. La tensió vital, quotidiana, que enduren de dia i de nit, quan dormen, fins i tot.

És una immersió i alhora una descripció d’un inframon real, el dels sense papers de les ex-repúbliques soviètiques de l’Àsia Central que han emigrat a Moscou; centrat, especialment, en la tragèdia de les dones. Aquesta pel·lícula és un descens al cor de les tenebres i, a la vegada, una exploració de les tenebres racistes i xenòfobes del fons del cor de les persones benestants. I, sobretot, dels qui se’n beneficien i mantenen un sistema d’explotació il·legal de les persones: la policia, els empresaris, els metges, els intermediaris mafiosos i tots els qui se n’aprofiten i treuen suc d’aquells immigrants semiesclaus indefensos, desemparats, però amb una força vital insòlita, una capacitat de resiliència i una fe en ells mateixos que són una lliçó de vida.

A Moscou, Ayka és més insignificant que un gra de sorra al desert. És com una formiga gairebé invisible als ulls de tothom. La seva fragilitat és impressionant. La poden matar els mafiosos o se la pot endur el vent. O morir-se dessagnada en un lavabo brut o en una clínica ginecològica clandestina d’un soterrani. Sembla que pugui desaparèixer en qualsevol moment i ningú no se n’adonarà. Malgrat fer-te sentir això, d’alguna manera, també et transmet el contrari, una força i una voluntat de ferro per a sobreviure en el que sembla el pitjor dels mons possibles. A les nits, abans d’adormir-se, li queda un moment per a preparar el futur, llegint a mitja llum un manual per muntar un negoci de costura.

És una ficció realitzada com si fos un documentari, una combinació que en mans del director rus i la genial actriu protagonista supera de lluny les possibilitats dels dos gèneres. Informa, denuncia i commou. Arriba a l’ànima. S’assembla als films de Ken Loach, però amb uns personatges més enllà del límit de la vida quotidiana. O al director romanès Cristian Mungiu de 4 mesos, 3 setmanes, 2 dies. Però Ayka és molt més. Éssers de vides descarnades, condemnats a viure com rates en les clavegueres, la foscor, la por i el maltractament permanent.

El film va ser elegit, encara que no nominat, per representar el Casaquistan als Oscar del 2019. Ha estat premiada a festivals internacionals, va competir per la Palma d’Or a Canes, on la protagonista Sàmal Iesliamova obtingué el premi a la millor actriu.

El director rus, nascut al Casaquistan, Serguei Dvortsevoi, va estudiar aviació, radiotècnia i cinema. Va treballar nou anys com a enginyer de ràdio a Aeroflot. Després va realitzar diversos documentaris i el llargmetratge de ficció Tulpan (2008), protagonitzat, també, per la mateixa actriu. El film va rebre nombrosos premis i nominacions, entre els quals cal destacar el premi Un Certain Regard del Festival de Canes, el primer premi del Festival de Nou Cinema de Mont-real, i el premi al millor director en el Festival de Tòquio.

El director, Serguei Dvortsevoi.

La idea, la gestació i el rodatge d‘Ayka

Un dia Serguei Dvortsevoi va llegir una notícia al diari que el va impactar profundament. L’any 2010, als hospitals de maternitat de Moscou van ser abandonats dos-cents quaranta-vuit nadons per mares del Quirguisistan. Llegir allò va ser un xoc per a ell, que vivia a Moscou de feia molts anys.

Va voler esbrinar-ne les causes. Com podia ser? Per quines raons tantes mares quirguises abandonaven els fills després del part als hospitals d’un país estranger? Era un acte comú per a moltes. No hi havia cap altra alternativa que un acte tan antinatural per a qualsevol dona i, encara més, tractant-se de dones de l’Àsia Central, de cultures en què la família i la maternitat ocupen un lloc cabdal de la societat.

Tant ell, com l’actriu Sàmal Iesliamova, també originària del Casaquistan, ambdós residents a Moscou, van iniciar una investigació a fons en el submon dels sense papers de la capital russa. A Moscou hi ha uns dos milions i mig d’immigrants de les repúbliques de l’Àsia central. Van trobar dones que havien passat per aquesta situació. Segons que han explicat, algunes prenien aquesta decisió desesperada per haver estat violades. Unes altres ho feien perquè el nen havia estat concebut fora del matrimoni, cosa que feia impossible el retorn al seu país perquè haurien estat rebutjades.

‘De fet, la pel·lícula tracta de tots nosaltres’, ha escrit Dvortsevoi, ‘d’allò que succeeix quan l’entorn d’una persona arriba a tals extrems que l’obliga a deteriorar-se moralment. La mateixa vida, la naturalesa, ha d’intervenir i obligar l’individu a reavaluar-se i canviar, fins i tot de vegades en contra de la seva voluntat.’

Sàmal Iesliamova, que per Ayka ha guanyat el premi a la millor actriu al Festival de Canes 2018, ja va impressionar el festival per la interpretació, a dinou anys, d’una noia d’una família nòmada a la multipremiada Tulpan del mateix director. Té una base professional molt bona. Va estudiar a l’Institut Rus d’Arts Teatrals de Moscou, ciutat on viu actualment. De tots els actors i actrius d’Ayka és l’única amb experiència professional. La resta són protagonistes reals del món de la immigració irregular de Moscou.

Per a ella interpretar Ayka era un desafiament professional i moral. En una entrevista al Correu de la Unesco explicava: ‘Em vaig preparar per al paper durant un temps llarg. Primer vaig preguntar a familiars, amics i coneguts. Però ningú del meu entorn no s’havia enfrontat mai a una situació així. A més, era difícil de trobar l’expressió correcta. Quan va començar el rodatge just havia acabat els estudis a l’Institut Rus d’Arts Teatrals. Era una oportunitat. Havia d’interpretar el rol d’una dona paralitzada pel dolor.’

Com fer aquest paper amb la màxima veracitat i respecte per no trair la realitat i fer que els sentiments més íntims del personatge arribin sense fer-los explícits en paraules a l’ànima de l’espectador? Com crear una dona tan arraconada per la societat que és capaç d’abandonar el seu fill? Com ho pateix? Com ho amaga? Quina ha de ser l’expressió de la cara, la mirada, els silencis? El desafiament era enorme.

Abans de començar el rodatge, Sàmal Iesliamova corria i ballava fins a quedar literalment esgotada. Aquest estat d’exhauriment servia per a algunes preses, perquè de seguida recuperava energies, i havia de tornar a córrer i dansar per cansar-se. I més encara, perquè a mesura que la història progressava, el grau d’esgotament del personatge havia de ser més gran.

Sàmal té uns ulls preciosos i molt expressius. I la càmera no els abandona en cap moment. És a través dels ulls, principalment, que l’espectador ha de comprendre la seva angoixa, la por, el desesper, però, a la vegada, i aquí hi ha la genialitat, són uns ulls que no et comuniquen l’enfonsament absolut. Ella té força, és decidida i valenta i mai no perd ni et fa perdre del tot l’esperança en la vida.

De les moltes converses que va tenir amb immigrants de l’Àsia Central, va aprendre el text i el context. En va captar els sentiments i l’ànima. Li van explicar, de fet, tot allò que veiem al film. Com viuen amuntegats en una habitació. Com s’enyoren dels fills. Per tal d’evitar el dolor de la separació, li explicaren que solien marxar d’hora al matí, quan els nens encara dormien. Quan tornaven a casa, se’ls trobaven espantats, atemorits de tornar-se a quedar-se sols.

Molts actuen a la pel·lícula. Rostres sincers, paraules de veritat, duresa i autenticitat. Experiència vital. Càrrega emocional continguda. El resultat és magnífic, encara que el rodatge no va ser fàcil. Alguns desapareixien d’avui per demà. I uns dies després els telefonaven des del Quirguisistan. Havien estat detinguts i deportats. Molts no tenien papers en regla i uns altres, potser sense saber-ho, havien estat proveïts de papers falsificats.

El racisme i la xenofòbia impregnen la societat russa

Ayka et causa la necessitat de saber més del context polític i social rus en què es produeixen els fets. Aquests darrers anys, a la Rússia de Putin, la ideologia neofeixista ha augmentat molt. Al Kremlin i la Duma i, de retruc, a la societat en general. Segons que diu Human Rigths Watch, en l’època postsoviètica, la Rússia d’avui és la més repressiva que mai ha existit.

Tot i que les xifres varien molt segons les fonts i els interessos partidistes de manipulació política, l’Organització Internacional de Migracions calculava que, cap a l’any 2010, a Rússia hi havia uns cinc milions d’estrangers il·legals.

La policia és bàsicament qui controla la immigració. Augmenta la xenofòbia i la violència de grups de skinheads. Els partits fan campanya per ‘netejar les escombraries de Moscou’. Sovint s’acusa els immigrants, la majoria dels quals treballa en el comerç, de l’augment de la criminalitat, el tràfic de drogues, de robar-los les dones i les filles, de no parlar l’idioma, de no ser capaços d’integrar-se, etc.

Els qui cerquen habitatge solen topar amb advertiments com ara ‘només per a russos’ o ‘negres, abstingueu-vos-en’. Hi ha violacions, pallisses, homicidis racials i atacs de bandes feixistes armades amb barres de ferro als mercats on treballen els immigrants. La policia efectua, segons la premsa russa, ‘batudes profilàctiques’. El 2013, per exemple, després d’uns enfrontaments violents amb grups d’extrema dreta, la policia va detenir mil dues-centes persones al mercat majorista de Biriuliovo per comprovar si tenien els papers en regla.

Amnistia Internacional ha publicat nombrosos informes. L’any 2006 revelava, segons fonts oficials, que a Rússia hi havia uns cent cinquanta grups extremistes amb més de cinc mil membres, però també constatava que segons algunes organitzacions intergovernamentals la xifra era de cinquanta mil. El 2016, les oficines d’Amnistia Internacional van ser precintades i escorcollades per la policia. El 2019 un estudi de l’institut d’opinió independent Levada informava que el 64% dels russos era favorable a limitar l’entrada al país de gent de més nacionalitats i ètnies. Gitanos, xinesos i vietnamites són els que causen més animadversió.

La repercussió del notable augment del neofeixisme rus també es podria notar a Europa, on la identificació ideològica amb una potència com Rússia pot haver animat i ajudat a sortir del cau grups feixistes i bandes neonazis violentes que tenen com a raó d’existir el racisme, la xenofòbia i la violència contra els immigrants.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any