L’hotel més llegendari de Mallorca

Era el mes de desembre del 1935, quan Winston Churchill i la seva esposa Clementine desembarcaven del Ciutat de Palma provinents de Barcelona. Allunyat del poder i decidit opositor de primera hora a qualsevol mena de contemporització amb el govern d’Adolf Hitler a Alemanya, el polític anglès arribava a Mallorca decidit a passar uns quants dies de repòs, per treballar en les seves Memòries –Churchill guanyaria el Nobel de literatura– i pintar a l’aquarel·la, una de les seves grans passions. El sol i el vi de la Mediterrània li feien profit com a combat contra la depressió, però, sobretot, a l’illa hi trobaria un personatge clau en la lluita que més aviat que tard caldria emprendre contra els nazis. Era Allan Hilgarth, cònsol britànic a l’illa, mig aventurer mig espia, que seria una peça clau en la lluita per a assegurar que les Illes i Gibraltar restaven fora del control hitlerià. Per aquesta missió, Churchill comptava amb el vincle entre el diplomàtic i Joan March i Ordinas, el financer mallorquí, definit com l’últim pirata del Mediterrani. Durant aquell hivern a Mallorca, Churchill es va allotjar en un hotel que esdevindria una llegenda: L’Hotel Formentor.

Història literària de Formentor

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger;
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.

Tothom coneix l’arrencada del poema “El pi de Formentor”, de Miquel Costa i Llobera. El que potser no sap tothom és que la inspiració del poeta i sacerdot va ser el paisatge del cap de Formentor, península a l’extrem més septentrional de l’illa, just on s’acaba la serra de Tramuntana. La zona era una vasta possessió verge i feréstega propietat de la seva família, i es diu que, navegant en una balandra amb el seu cosí Pere Llobera, aquest li assenyalà un gran pi que s’arrelava en un dels penya-segats del cap, i a partir d’ací, tot plegat ja és història de la literatura. A la mort del poeta, els seus hereus decidiren de dividir la finca i vendre-la. L’abruptesa del paisatge i les dificultats de les comunicacions no la feien especialment atractiva, però res no va ser un obstacle per a Adán Carlos Adalberto Diehl, un diletant i lletraferit argentí, fill de casa bona, que havia descobert Mallorca gràcies a Hermen Anglada Camarasa, el pintor català estretament vinculat al que es coneixeria com l’Escola de Pollença.

Si de primer havia pensat de construir-hi una casa per rebre-hi amics d’arreu del món i fer-hi trobades artístiques, finalment Diehl i la seva dona María Elena Popolicio van decidir de convertir aquell projecte en un hotel, del qual la parella s’ocuparia dels plànols i la decoració. El seu gust era exquisit i refinat i la construcció, una empresa gairebé quimèrica, per la dificultat de l’arribada dels materials i els treballadors, que havien d’arribar en barca, perquè la carretera que el connectaria amb el port de Pollença encara no estava acabada. Per tirar endavant el seu somni, els Diehl van endeutar-se amb uns qunts bancs, fets que els portaria, anys a venir, a fugir cames ajudeu-me dels creditors i deixar l’hotel que amb esforç i dedicació havien alçat en mans del Banc de Crèdit Balear.

La saviesa i la polèmica

Però abans, fidels a l’esperit selecte, artístic i intel·lectual que volien donar al Formentor, l’hotel va acollir les darreres setmanes de la monarquia l’anomenada Setmana de la Saviesa, organitzada per l’inquiet activista felanitxer Joan Estelrich, mà dreta cultural de Francesc Cambó i secretari del Conferentia Club, una institució selecta que mirava d’instruir les classes burgeses amb conferenciants nacionals i internacionals de primera categoria, encapçalada per la senyora Isabel Llorach. L’aplec, a què van assistir Joseph Kessel, Francis de Miomandre, Carles Soldevila, Josep Maria de Sagarra i Josep Pla, va tenir de gran protagonista el comte Hermann von Keyserling. El filòsof bàltic era una figura de gran popularitat internacional en aquella època i representava l’Europa cosmopolita que era a punt de desaparèixer i que tan bé plasmava aquell hotel. Molt més prosaicament i mundana, el Formentor seria escenari del giny dels estafadors anomenats respectivament Strauss, Perel i Lowann, l’Straperlo, una ruleta “científica” convenientment trucada, que en ser clausurada per la policia desembocaria en un escàndol polític que enderrocaria el govern del Partit Republicà Radical d’Alejandro Lerroux, els dirigents dels quals havien estat convenientment subornats.

Amb la guerra i la llarga postguerra, l’antic esplendor de l’hotel va entrar en crisi. A més, la bancarrota d’Adán Diehl l’havia fet abandonar el seu projecte pioner del turisme a l’illa, l’any 1934. Va ser a principi dels anys cinquanta, quan es faria càrrec de l’establiment la família Buades. Joan i Tomeu Buades, pare i fill, donarien un nou impuls al Formentor, no solament aconseguint d’aproximar-hi una clientela internacional plena de glamur –els prínceps Rainier i Grace de Mònegue s’hi estigueren durant el viatge de noces–, sinó recuperant el do de gents cultural que el seu fundador li havia volgut donar. Així, el 1955 van celebrar a l’hotel el Congrés Lul·lístic Internacional, i l’any 1959 l’escriptor gallec establert a l’illa Camilo José Cela hi inaugurà les converses poètiques de Formentor. Hi assistiren, entre més escriptors, Vicente Aleixandre, Dámaso Alonso, Gerardo Diego, Dionisio Ridruejo, Carles Riba, Miquel Forteza, Josep Maria Llopart, Blai Bonet, José Agustín Goytisolo, Jaime Gil de Biedma i Carles Barral. Aquest darrer seria l’impulsor d’un col·loqui internacional de novel·la, que desembocaria en la convocatòria del premi Formentor i el Prix International des Éditeurs, que reunia els editors internacionals més prestigiosos i que van rebre autors com ara Jorge Luis Borges, Samuel Beckett, Saul Bellow, Jorge Semprún i Witold Gombrowicz. L’ambient de llibertat i dissidència de les jornades, però, toparien de seguida amb l’arbitrarietat i la censura del règim franquista, fet que obligaria a canviar de seu el guardó, suspès fins que es va recuperar i va tornar a casa la primera dècada dels anys 2000.

La història del Formentor tal com el vam conèixer durant gairebé cent anys va acabar ara fa cinc anys, quan els darrers propietaris, el Grup Barceló, el va vendre al fons d’inversió andorrà Emin Capital, que a la vegada cediria la gestió al grup canadenc Four Seasons. La liquidació d’una època es va dur a terme amb la subhasta de tots els objectes de l’hotel i unes obres no exemptes de polèmiques, que a la pràctica van representar la pràctica desaparició de l’hotel construït per Diehl els anys vint. Per l’escriptora Llucia Ramis, el vell hotel formava part de la seva història familiar, tal com explicava a Sebastià Bennasar: “Els meus padrins belgues varen fer el viatge de noces allà. Es varen casar a Bèlgica, varen arribar a París en tren i des d’allà a Barcelona, després en vaixell a Mallorca i en taxi fins a Formentor, i s’hi estigueren un mes sencer el 1950, envoltats pel millor de cada casa. […] Em sap greu perquè Formentor ha estat sempre un lloc intocable i ara es perd una part del nostre patrimoni i de la memòria de Mallorca.” L’actual Four Seasons Resort Mallorca at Formentor, l’únic establiment dels Països Catalans de la cadena de superluxe on s’han ambientat les diferents temporades de The White Lotus, potser farà, tal com aventurava el company Martí Gelabert, que la sèrie de Mike White s’acosti a casa nostra.