L’horror, la mort, la guerra i un grafit de Banksy

  • Segon capítol de la sèrie de cròniques de Vicent Partal des d'Ucraïna · En aquest cas, visita Iahidne, el poblet on els russos van tancar en el soterrani de l'escola 358 persones i les van obligar a viure amb els morts · I troba un Banksy en una plaça en runes de Borodianka

VilaWeb
A Bucha s'acumulen els cotxes destrossats en la batalla. (Fotografia d'Artem Galkin / PEN Club Ukraine)
Vicent Partal
24.11.2023 - 21:40
Actualització: 29.11.2023 - 19:51
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

“Allà hi ha cossos de russos morts i jo em pregunte cada dia quan tornaran i què ens faran. Quant trigaran a tornar a venir a recollir aquests cossos i què ens faran després de tot el que ja ens han fet…”

Ivan Polhui

Qui parla és Ivan Polhui, un ucraïnès de seixanta-tres anys. És el director de l’escola bressol de Iahidne, un poblet a prop de Txernihiv i, per tant, de la frontera entre Ucraïna i Bielorússia (que és a 70 quilòmetres) i entre Ucraïna i Rússia (que és a 89). Quan feia pocs dies que Putin havia ordenat la invasió general, el 24 de febrer de 2022, el seu poble va ser un dels primers de ser ocupats militarment.

“Van arribar per ací el tres de març”, em diu mentre assenyala la carretera. “Era una columna amb tot de tancs i vehicles militars de tota classe que van anar aparcant davant l’escola. Dos dies després, ens van portar a tota la gent del poble al soterrani d’aquesta escola. El més petit tenia un mes i mig, i el més gran, 93 anys. Ens hi van a encabir 358 persones durant un mes. Hi van morir deu dels nostres i ens van obligar a conviure amb els cadàvers. Dormíem amb ells al costat. Al soterrani, no hi entrava gens de llum, i si algú provava d’eixir el disparaven i el mataven. De tant en tant, els russos entraven borratxos i es divertien insultant-nos. A un dels xiquets li van donar una granada de mà a veure si jugant la feia esclatar…”.

Ivan Polhui és un home cepat, corpulent, amb un bigot blanc prominent i una mirada que sembla com perduda. Parla, explica tot allò que hi va viure, amb molt de detall, com si fes de notari i no volgués deixar-se’n cap detall, però de tant en tant abaixa la mirada i li tremola el llavi.

—Us consta si alguna dona del poble va ser violada per aquests soldats?

Després d’una llarga pausa mirant a terra, durant la qual ha xiuxiuejat alguna cosa que no he entès, respon:

—Mireu, nosaltres hem de viure. Ara no preguntarem què va passar, no vull saber-ho. Prou mal ens van fer, per a crear més estigma i fer patir més qui ja ha patit prou.

Al pati de darrere de l’antiga l’escola (ara els xiquets van al poble del costat per no tornar a aquest edifici) hi ha una porta verda amb un rètol pintat a mà que diu: “Vigileu les criatures”. Si l’obrim, trobem l’escala que porta al soterrani, on hi ha unes quantes habitacions petites i un parell de més grans. L’arquitectura de l’indret és complicada, però calcule que deu fer cent cinquanta metres quadrats, a tot estirar. No és cap espai que puga encabir les 358 persones que van haver de conviure-hi fins a l’alliberament, al cap de vint-i-vuit dies, el 31 de març.

Aquell dia, els russos van abandonar precipitadament el poble, i quan els supervivents del captiveri van eixir del soterrani es van trobar en flames els vehicles amb què havien arribat les tropes i tot el material militar llençat de qualsevol manera pertot arreu.

Però també es van trobar que les seues cases estaven destrossades. Els havien robat electrodomèstics, telèfons, ordinadors, la roba interior, els coberts. En moltes cases havien fet malbé les habitacions i els mobles sense cap sentit aparent. Tot i l’horror viscut, alguns veïns es van veure forçats a tornar al soterrani de l’escola perquè casa seua havia quedat en ruïnes i calia refugiar-se de la batalla que continuava a prop. Al cap d’uns dies, van arribar uns autobusos i es van emportar tota la gent a un lloc més segur. Amb el temps, la gran majoria ha tornat, però hi ha hagut algunes famílies que no han volgut, que simplement no s’hi han vist amb cor.

Demane a Ivan Polhui què creu que explica el comportament dels soldats russos, la seua brutalitat. I la resposta és, si més no, sorprenent:

“Crec que ens tenien enveja, que estaven enrabiats de veure com vivim. Nosaltres sabem rus i els entenem. I els sentíem comentar que els sorprenia que la carretera del poble estigués asfaltada i que tots tinguéssem vàter dins de casa i no una latrina fora. I tenien una autèntica fixació pels microones. Inexplicable. En la retirada se’ls van emportar tots. Era com si no poguessen suportar que fóssem un poblet de mala mort perdut enmig del no res però tinguéssem comoditats. Vés a saber de quina banda de Rússia venia aquesta gent i com hi vivia…”

“Però no sembla que això ho puga explicar tot”, li dic.

“Bé, sí. També hi ha la cosa que aquest cony de russos volen dominar el món i es pensen que són qui sap qui”, replica. I afegeix, movent ostensiblement el cap, que no entén com pot ser que els bielorussos els donassen permís per a atacar des del seu país. “Els bielorussos sempre venien a Txernihiv a comprar, ens creuàvem pel carrer. Xerràvem. No hi havia cap problema. Com poden haver deixat que ara ens facen açò?”

Mentre parla, anem recorrent junts les habitacions del soterrani, humit i fred.

“Durant el mes que ens van tenir ací tancats passàvem calor. Fora nevava, però ací dins, atapeït de cossos durant tants dies… No teníem calefacció, però en realitat era l’única cosa que no ens calia.”

Entrem en una de les cambres i m’ensenya com van fer servir el darrere de la porta per fer un calendari i, d’aquesta manera, tenir noció de quin dia era. També la paret on anaven apuntant el nom de cada mort, el dia que moria. I els dibuixos que feien fer als xiquets per intentar de distreure’ls. “Només teníem un llum petit que vam entrar d’amagat. L’enceníem perquè els xiquets fessen dibuixos a la paret amb el material escolar que ja hi havia ací al soterrani abans que arribassen els russos.”

“El problema és que ara no sabem què fer: si refer-ho tot i que torne a ser el gimnàs, o si és millor deixar-ho com a testimoni”, diu, mentre ordena, amb l’instint del mestre que fa classe cada matí, quatre o cinc llibres i un parell de joguines que encara estan escampades sobre un dels llits que van improvisar per al més petits de tots.

Les parets són sempre llibres oberts

En qualsevol crònica dels horrors, les parets són sempre llibres oberts. Parlen. A Borodianka, una de les poblacions més durament castigades de l’entorn de Kíiv, la plaça major és una desfeta absoluta. Els edificis alts que l’envoltaven van ser destruïts sistemàticament, un a un, sota una pluja de míssils russos. Alguns han desaparegut del tot, però uns altres han quedat mig dempeus adoptant formes fantasmagòriques i congelant el moment en què van ser trets de la monotonia.

M’ature davant d’un que està literalment esventrat pel mig. Al segon pis, la porta entreoberta de l’habitació es repenja lleugerament sobre una prestatgeria on s’amunteguen papers, sembla documentació més que no pas llibres. La naturalitat de l’escena sobta perquè la porta està sencera però no hi ha la paret que hauria de protegir la intimitat. Al quart pis, la imatge és més xocant encara. Hi ha dues cadires i una taula parada amb alguns objectes. Hi havia una tercera cadira a la banda que ha quedat a l’aire, penjant en l’abisme? Hi havia algú esmorzant en una de les cadires quan va volar la paret que tancava l’habitació? Ironies del destí, l’edifici encara guarda a peu de carrer la placa amb el nom de carrer de Lenin.

I és allà, a uns pocs passos d’aquell edifici mateix, que se m’apareix la sorpresa inesperada: un Banksy. Pintat sobre una paret qualsevol d’aquesta plaça, un Banksy que representa un xiquet judoka tombant de manera espectacular un judoka gran –en una al·lusió ben evident a Putin.

Per protegir el grafit, la ciutat ha improvisat una mena de caseta transparent. Han dibuixat una ratlla a terra que se suposa que no s’hauria de traspassar i un cartell que explica que el famós artista el va pintar el 30 d’octubre de 2022.

La pintada podria ser una atracció local, potser algun dia ho serà, però ací avui no hi ha ningú. Els edificis veïns són runes inhabitables, la gespa i les herbes han envaït un espai que abans devia ser la plaça pròpiament dita, i tan sols un grup nombrós de gats sembla interessat a passejar-hi. De fet, jo mateix podria haver guaitat la plaça i no haver vist el dibuix –cosa que, supose, forma part de la intenció de l’elusiu autor.

Borodianka, Butxa i Irpin formen un triangle de mort i destrucció a l’oest de Kíiv, testimoni de la batalla ferotge de les primeres hores i els primers dies de la invasió. El control de l’aeroport veí d’Hostomel era clau per a les tropes russes –fins al punt que els analistes militars atribueixen la derrota russa a Kíiv a la incapacitat de controlar-lo. El preu que van pagar els ucraïnesos per defensar-lo va ser molt alt.

A Butxa no es va salvar ni el camp de futbol, que veig per un cartell que pertany a un equip que es diu l’Olímpic. Aparentment, és un camp com qualsevol altre, però quan t’hi acostes veus que els equips han de comptar amb una dificultat afegida: quatre impactes de bomba, l’un, just a l’exterior de l’àrea de porteria de la banda dreta –allà des d’on Messi sol marcar sempre de falta–, dos a la banda d’atac contrària i un quart a mig camp.

Al seu costat, la casa de la cultura està completament destruïda. I a pocs metres, hi ha l’església de Sant Andreu i de tots els Sants on es va trobar una fossa comuna amb 410 cadàvers. Maria, la dona que té cura del temple, m’explica que la fossa la va cavar gent del poble mateix en canvi de pa i cigarretes que els oferien els russos. “La guerra també fereix l’ànima, no tan sols el cos”, em diu mentre se senya a la manera ortodoxa, tres voltes seguides, amb tres dits i de dreta a esquerra.

De retorn a Kíiv, encara m’ature a Irpin, en el famós pont esfondrat, aquell que tantes vegades vam veure per televisió quan la gent intentava de travessar el riu fugint de l’ocupació.

El pont el van volar les tropes ucraïneses per impedir l’avanç rus sobre la capital i és a tan sols cinc quilòmetres de Kíiv, potser a deu del centre de la capital. Aquell va ser el punt més avançat de la invasió i on es va frenar. Tot just la setmana passada es va inaugurar un pont nou que va paral·lel al vell. I en aquest, en l’esfondrat, veig que han deixat una furgoneta blanca bolcada cap per avall, una furgoneta que en els pitjors moments de la fugida ja hi era. Que la recorde. Pregunte a uns treballadors que encara fan obres en el pont nou si saben per quina raó la furgoneta blanca tombada encara hi és. “És la guerra”, es limiten a dir.

La porta rere la qual amagaven el calendari

 

Cròniques d’Ucraïna

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any