Dos soldats. Dues històries

  • Un soldat russòfon de Donetsk fet presoner per Rússia durant onze mesos i un periodista que ha deixat els micròfons per anar al front. Dues històries personals que serveixen per a entendre millor la Ucraïna en guerra

VilaWeb
Vicent Partal
26.11.2023 - 21:40
Actualització: 28.11.2023 - 10:03
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Maksim Kolésnikov

Maksim Kolésnikov (fotografia: Oleh Pereverziev).

Al febrer un grup de cent setze soldats ucraïnesos, capturats per Rússia, van ser alliberats en un intercanvi de presoners. Entre ells hi havia Maksim Kolésnikov. Aquell dia es va fer viral un vídeo en què Max, com prefereix ser conegut, menja una poma i es posa a plorar. No havia menjat cap fruita d’ençà del dia que l’havien capturat, el 20 de març de l’any anterior. En els deu mesos passats com a presoner dels russos havia perdut quaranta-cinc quilos.

Quan el veig em costa de reconèixer-lo. Ha recuperat el pes perdut, porta una cabellera consistent que contrasta fortament amb el rapat de presoner, s’ha deixat una barba llarga i sobretot li han canviat els ulls. Al vídeo té una mirada perduda, inquieta i inquietant i ara, en canvi, la té sòlida, penetrant, molt directe. Tan sols el tatuatge que duu a un costat del coll certifica que és la mateixa persona. És sergent i ara fa un mes que és a la reserva recuperant-se d’una lesió.

Max és de Donetsk i té quaranta-sis anys. Va entrar a l’exèrcit el 2014, quan va començar la guerra amb la invasió d’Ucraïna. Els primers dies de la invasió general, quan Kíiv pràcticament havia estat encerclada, va lluitar en la defensa de la ciutat, i és allí que les tropes russes el van capturar. El van tenir tancat a Briansk, al nord de la frontera amb Ucraïna, i considera que encara va tenir sort. Coneix presoners que els van enviar a Perm i més enllà i tot, a Sibèria. La seua llengua materna era el rus, però, com tants ucraïnesos, ha decidit d’oblidar-la.

“A Ucraïna no hi haurà cap possibilitat de fer res normal mentre dure la invasió russa. A tots ens toca prendre decisions extraordinàries i ho fem. No tenim cap alternativa”, diu.

El relat dels seus mesos com a presoner el fa tranquil, calmat. En la vida anterior era psicoterapeuta i m’explica que es va concentrar molt en ell mateix durant aquells mesos i després del retorn. Potser per això parla de les tortures que va haver de suportar amb una serenitat colpidora.

“Ens pegaven cada dia. Formàvem al pati al matí i allí mateix començaven els cops. A mi em van trencar el genoll una vegada. De tant en tant ens aplicaven descàrregues elèctriques o ens pegaven amb estris de plàstic, canonades i coses així. I després hi havia la fam. Ens feien passar molta fam per afeblir-nos, per desmoralitzar-nos…”

A diferència d’allò que ha fet Ucraïna, que sempre ha tractat els presoners com a presoners de guerra, com que Rússia no ha declarat formalment l’estat de guerra, durant els primers mesos els presoners ucraïnesos no eren considerats presoners de guerra ni tractats d’acord amb les convencions de Ginebra. L’agost del 2022 aquesta política va canviar.

“Vam passar uns quants mesos que les nostres famílies no sabien si érem morts o què ens havia passat. Quan van reconèixer que érem presoners de guerra vam poder escriure a casa una carta cada mes. Censurada. Però si més no sabien que érem vius.”

Al camp de detenció els interrogaven constantment i cercaven tota mena d’informació sobre ells a les xarxes socials.

“No sé com va anar que van trobar una foto meua de molt jovenet cremant una bandera del Xakhtar Donetsk i es van obsessionar que allò havia de tenir un significat polític, tot i que era una simple bretolada de joventut. La seua dèria era identificar els soldats ucraïnesos més nacionalistes per fer-los més mal. I estaven obsessionats a entendre per què gent com jo, de Donetsk i parlant de rus, defensàvem Ucraïna. No els cabia al cap que aquest fos el nostre país.”

Iuri Marzaski

Iuri Marzaski

Iuri és periodista, com jo. Però ara també és soldat. A Bakhmut, en una de les pitjors zones, on el combat es lliura centímetre a centímetre, cos a cos. Ell també havia fet de reporter per tot el món. Havia estat a l’Irac, a Gaza, més de vint anys treballant de periodista. Li demane quina és la diferència més forta entre ser-hi com a periodista i ser-hi com a soldat. Em diu que la voluntat.

“Tu i jo podríem anar a la primera línia ara. La diferència seria que tu podries no passar per un lloc que no vegesses clar, quedar-te amagat tant de temps com volguesses o tornar-te’n arrere i ningú no et diria res. I jo no. La teua voluntat continuaria existint, la meua seria anul·lada per les ordres.”

Marzaski recorda bé el dia que va començar la invasió general i com va prendre la decisió de fer-se soldat.

“Jo aleshores treballava en una emissora de ràdio. Al metro, aquell matí, només hi havia una senyora gran i jo. Tot era buit. Els russos havien començat l’atac hores abans i avançaven molt de pressa en direcció a Kíiv. Vaig arribar a l’estudi i vaig començar a parlar davant el micròfon, però mentre anava parlant pensava què caram hi feia, allí, si on em necessitaven era al front. L’endemà vaig anar a una oficina del govern a apuntar-me com a voluntari a l’exèrcit i ja no vaig fer el programa.”

Iuri, que ara té quaranta-tres anys, es va incorporar a l’exèrcit ucraïnès en el moment més caòtic. De fet, recorda les primeres setmanes com una falta de planificació constant. Vivien en soterranis, improvisaven les coses més elementals, cuinar, les dutxes. Ara tot és molt diferent, però la duresa dels combats no ha minvat. Li demane si té cap dilema moral. Ara ha de disparar, matar. Respon que no:

“No en tinc cap, de dilema moral, sobre tot això que faig. No sóc jo qui ha creat aquesta situació. Són ells que han envaït el meu país. Nosaltres ens defensem, no tenim cap més opció. En tot cas, el dilema moral l’haurien de tenir els russos.”

Al febrer farà dos anys de la decisió d’entrar a l’exèrcit. Aquesta primavera passada tothom esperava la contraofensiva de l’exèrcit ucraïnès, però ha passat l’estiu i la tardor i no ha arribat a ser ni de bon tros allò que s’esperava. I ara ja ha arribat l’hivern i les operacions de segur que s’alentiran. Li demane si nota una certa desmoralització entre la gent i entre els soldats i diu que no. Que no sap què pensa la gent del carrer, però que entre els soldats tots eren conscients que això seria llarg i difícil.

“A l’exèrcit ningú no ha dit mai que això seria ràpid. Els tenim davant, els veiem, sabem com actuen, sabem que en moren molts i n’hi incorporen més, que moren i n’hi incorporen més. Potser la gent que no és a les trinxeres pot imaginar a casa una realitat falsa, però nosaltres no podem enganyar-nos a nosaltres mateixos.”

“Així, doncs, el periodisme haurà d’esperar el teu retorn encara una bona temporada?”, li demane. “No sé què faré quan acabe aquesta guerra. Només pense a guanyar-la. Després ja ho veurem…”

 

Cròniques d’Ucraïna

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any