27.10.2025 - 21:40
En el teatre de la política contemporània, on massa sovint les conviccions es negocien com mercaderies i els principis es dosifiquen segons les enquestes, ahir vam assistir a un d’aquells moments reveladors que posen a prova la substància de la democràcia. La decisió de Junts de trencar la relació amb el PSOE no és una ruptura parlamentària més; és la manifestació d’una qüestió fonamental que travessa la història política europea: quan hi ha en joc els principis essencials, la política es pot permetre el luxe del càlcul indefinit?
La història recent d’Europa ens ofereix exemples il·luminadors de moments en què els líders van comprendre que hi havia línies vermelles que no admetien més dilacions. Quan Charles de Gaulle va retirar França de l’estructura militar de l’OTAN, el 1966, sabia perfectament l’enorme preu diplomàtic que en pagaria. Però, com va dir aleshores: “França no demana res, però tampoc no accepta res que afecte la seua plena sobirania.” La grandesa no demana permís quan es tracta de dignitat nacional.
Václav Havel, aquell dramaturg convertit en el president que va guiar Txecoslovàquia cap a la llibertat, ho va expressar també amb molta claredat en l’assaig El poder dels sense-poder, en què ens va explicar d’aquella manera que tan sols saben fer els grans escriptors que viure en la veritat no és només una opció moral sinó l’única manera de trencar la lògica perversa dels sistemes que perpetuen la mentida.
Fins i tot el contradictori Winston Churchill, aquell pragmàtic suprem, excessiu en tot, va entendre que hi ha moments en què el càlcul polític ha de cedir davant la convicció moral. Durant els anys trenta, quan advertir sobre la maldat de Hitler era impopular i costós políticament, ell va mantenir la seua posició amb una frase que avui crec que podria ressonar clarament a Perpinyà: “No pots raonar amb un tigre mentre ell té el teu cap dins la boca.”
És cert que en la cèlebre conferència La política com a vocació, Max Weber va distingir entre l’ètica de la convicció i l’ètica de la responsabilitat –d’això en parlarà gairebé tothom avui, com a excusa per a criticar la decisió adoptada per Junts. Però massa sovint s’oblida que Weber mateix advertia que hi ha moments en què l’home polític ha de dir: “Sóc ací i no puc fer res més.” I que ho feia –alerta amb el detall– agafant-se a la històrica frase del teòleg alemany Martí Luter, quan s’enfrontà a la Dieta de Worms, que li exigia que es desdigués dels seus escrits. “Sóc ací i no puc fer res més.” És difícil d’expressar millor la dignitat humana: que passe què haja de passar, però jo sóc qui sóc.
La democràcia moderna pateix d’una malaltia crònica: la confusió permanent i interessada –interessada sobretot pel sottogoverno professionalitzat, sempre pendent de la compra-venda intel·lectual dels seus privilegis– entre flexibilitat tàctica i indefinició estratègica. Que són dues coses molt diferents, encara que alguns pensen que són la mateixa. Quan el canceller alemany Willy Brandt es va agenollar davant el monument als herois del gueto de Varsòvia, el 1970, per exemple, no va calcular en cap moment l’impacte electoral d’allò que feia. Ho feia de veritat, perquè li eixia del cor, i va ser precisament aquella espontaneïtat, aquella naturalitat, que va convertir aquell gest tan impressionant en un moment definitori: hi ha veritats que exigeixen de ser reconegudes, tinguen el cost polític que tinguen per a qui ho fa.
Això que va passar ahir entre Junts i el PSOE no és, doncs, una mera ruptura conjuntural. És l’expressió local d’un dilema universal: fins quan es pot negociar amb qui incompleix sistemàticament els acords fonamentals? La qüestió de la llengua catalana a Europa, l’aplicació de l’amnistia, la resolució del conflicte polític mitjançant l’autodeterminació no són simples punts d’un programa de govern, d’un govern qualsevol. Són qüestions que d’ençà del primer minut de l’acord marcaven l’essència de la dignitat catalana i, per tant, no podien ser menystingudes com ho han estat durant dos anys pel Partit Socialista i el govern espanyol. No sense que això tinga conseqüències.
Simplement, la política no pot viure indefinidament en la ficció dels equilibris impossibles. De manera que quan un partit polític descobreix que els seus interlocutors han convertit la dilació en estratègia i l’incompliment en mètode trampós, la ruptura no tan sols és legítima: és imprescindible per a preservar el sentit mateix de la democràcia i la dignitat de l’acció política.
Per això la decisió de Junts de dir prou, de sotmetre a les seues bases una ruptura que pot tenir un cost polític evident –sobretot per a ells–, representa un acte de fe democràtica que la societat hauria de saludar amb respecte. És reconèixer que hi ha moments en què el càlcul ha de deixar pas a la coherència, en què la tàctica s’ha de subordinar a l’estratègia, en què la dignitat no admet més ajornaments.
Perquè al final la cosa que hi ha en joc –anant molt més enllà de l’episodi concret– és si volem viure en una democràcia de principis o en una democràcia de simples tripijocs. I tots hem de ser conscients que la resposta a aquesta pregunta no tan sols determinarà el futur nacional de Catalunya, sinó també la qualitat, o no, de la nostra prima, primíssima com un paper, democràcia.
PS1. Odei A.-Etxearte va seguir ahir a Perpinyà tot allò que envoltava la reunió de Junts i avui ens ofereix una anàlisi centrada en què pot passar d’ara endavant: “Totes les conseqüències del trencament de Junts amb el PSOE”.
PS2. La Sindicatura de Greuges de Catalunya va publicar fa un mes un informe punyent sobre els escàndols relacionats amb la DGAIA. Ara, en aquesta entrevista de Pol Baraza, la síndica Esther Giménez-Salinas fa una anàlisi tan dura com realista de la situació i avisa que calen canvis molt importants.
PS3. Marta Rojals escriu avui un altre dels seus articles per a emmarcar: “On eres fa vuit octubres, tal dia com avui?” Si ho escriu ella sembla senzill, però que n’és de difícil d’encarar-se amb aquesta seua valentia i lucidesa a la decepció personal per la independència del 2017.
PS4. Continuem la sèrie de vídeos que aquesta setmana recorden la gota freda d’ara fa un any. Avui Esperança Camps camina per Benetússer amb els artistes Cristina Duran i Miguel Ángel Giner: “S’hauria pogut evitar molt de patiment”. Laura Escartí, mentrestant, ens porta a una Albufera que “ha recuperat la bellesa, però si mires bé, en veus les ferides pertot arreu”.
PS5. Configurar els nostres dispositius electrònics en català no és tan sols important per a cadascú: és fonamental per a assegurar la presència amb normalitat de la llengua catalana a internet. D’això tracta la campanya Configura.cat, que us expliquem en aquest article.
PS6. Tots aquests continguts, que trobareu solament a VilaWeb, i tants altres són possibles gràcies al suport dels nostres subscriptors. Ells fan que tots pugueu llegir la nostra feina sense murs de pagament, amb accés obert. Però en necessitem més per a garantir la supervivència del diari a llarg termini i per a encarar els nous projectes –com l’edició de llibres o l’augment significatiu de la producció de vídeos. Per això us demanem que us feu subscriptors del diari o, si més no, que feu una donació única i sense cap més compromís.
