07.08.2025 - 21:40
L’historiador bretó Jean-Jacques Monnier acaba de publicar una gran obra en dos volums (Un millénaire de pouvoir vertical, 987-1815: Histoire de la centralisation française i Le jacobinisme: Une addiction française, 1815-2025), que fa miques, inapel·lablement, els fonaments del relat oficial nacionalista francès. Monnier desmunta de dalt a baix el mite d’una França “natural i eterna” per revelar-nos-la com una construcció política brutal basada en la violència, la conquesta, la supressió cultural i la imposició d’un model jacobí que nega la diversitat dels territoris i les nacions que hi viuen –Catalunya, entre més.
“Paris sera tout et la province rien” –‘París ho serà tot i la província, res’. Aquesta frase lapidària del diputat Malouet, pronunciada el 1789, conté la síntesi perfecta de mil anys d’expansió capetiana que va transformar un modest regne entre l’Oise i el Marne en l’estat centralitzat més rígid d’Europa i en un dels nacionalismes més temibles del continent. Monnier, especialment, desmunta sistemàticament i amb una habilitat extraordinària aquest “relat nacional” francès que pretén presentar França com una realitat geogràfica evident dotada de “fronteres naturals”.
La veritat és tota una altra: les fronteres franceses passen per dins de muntanyes, les salten o segueixen rius segons circumstàncies estrictament militars, mai segons cap lògica “natural”. El “mite de la França increada” és, de fet, una operació ideològica que arrenca amb les Grandes chroniques de France del segle XIII, on els capetians es presenten com a hereus legítims de Clodoveu I que “només” recuperen el seu antic imperi. Una falsificació que recorda estranyament l’operació ideològica espanyola entorn de la mal anomenada reconquista: en tots dos casos la cosa consisteix a justificar cada conquesta com una mena de “retorn” providencial a l’ordre natural.
Monnier documenta meticulosament allò que ha estat i continua essent un procés de violència extrema. De la matança de quatre-cents càtars a la Vaur durant la croada albigesa fins a les “columnes infernals” de Turreau a la Vendée –que van cercar “mitjans industrials per a matar més de pressa” i van arribar a fer calçons amb la pell de les víctimes–, l’expansió francesa s’ha caracteritzat per una cruesa sistemàtica. I, com es podia esperar coneixent la biografia de l’autor, la conquesta de Bretanya n’és especialment paradigmàtica. Després de la batalla de Sant-Albin-an-Hiliber (1488), va venir una “època de terror” amb incendis, violacions i violència sistemàtica sense aturador, destinats a aconseguir la submissió definitiva de les elits locals. El mètode, invariable en el decurs dels segles, revela una constància inquietant en la vocació homogeneïtzadora de l’estat francès.
Però, paradoxalment, l’Antic Règim mostrava una certa tolerància envers la diversitat. El plurilingüisme testimoniava l’extensió del regne i la monarquia concedia autonomia allà on hi havia resistència. El canvi radical arriba amb la Revolució: quan els revolucionaris cerquen la unitat per a la representació política (una assemblea nacional única), la unificació departamental (departaments definits per característiques geogràfiques i sense cap lligam amb el passat) i la lingüística (amb voluntat explícita de “aniquilar” els patois).
I, en un fenomen que té grans ressonàncies actuals, els montagnards, minoritaris a les províncies, imposen la seua voluntat de la capital estant, sota la pressió dels jacobins. I l’esperit jacobí de París sobreviu lluny de la Revolució: Bonaparte conserva departaments i prefectes, la Restauració manté el sistema, la Tercera República fa del francès l’única llengua escolar admesa.
Si la monarquia havia instituït el francès com a llengua administrativa deixant llibertat lingüística a les poblacions, a partir del 1793 es pretén deliberadament “aniquilar” les llengües nacionals com la catalana. Serà la Tercera República que ho consumarà definitivament: els infants “culpables” d’usar la llengua dels pares són castigats amb cops, neteja de comunes i humiliacions diverses.
Monnier és particularment brillant quan denuncia “l’etnocentrisme parisenc“: la manera com les elits de la capital han imposat una jerarquia artificial entre la cultura parisenca, erigida en model universal, i les altres cultures, reduïdes a “folclore”. Un detall gens anecdòtic ho il·lustra perfectament: fins el 1976, el Petit Larousse definia “provincial” com a allò que “contrasta amb el refinament, l’elegància o la vivacitat pròpies de la capital”.
Etnocentrisme, és clar, que respon a una por confessada. Com va reconèixer amb franquesa inusual el gaullista Sanguinetti el 1970, “sense centralització, no pot haver-hi França”, perquè “a França hi ha diverses civilitzacions”. L’existència de França “no és natural: ha estat conseqüència d’una voluntat política. I la centralització ha estat l’antídot”.
Monnier conclou brandant lúcidament una paradoxa demolidora: mentre França situa retòricament la igualtat –la famosa egalité– al cor del seu imaginari republicà, produeix enormes desigualtats territorials. Hi ha sis vegades més de pediatres per habitant a París que no a la resta de l’estat. El Ministeri de Cultura dóna trenta-cinc vegades més de diners per habitant a l’Illa de França que no als altres departaments.
De manera que el centralisme impedeix la igualtat i origina constantment revoltes. Els Armilles Grogues, nascuts d’una pujada de taxes sobre la benzina decidida a París menystenint la realitat de la França perifèrica –dependent dels vehicles–, n’han estat l’exemple més recent i paradigmàtic, que connecta les tesis de Monnier amb les de Christophe Guilluy sobre la França fracturada i perifèrica.
L’obra de Monnier constitueix, per tant, una lliçó magistral de mètode per a desmuntar mites fundacionals amb rigor acadèmic. Demostra que cap estat no és “natural” i que tots els relats nacionals són construccions històriques i polítiques. Però ofereix també un avís: el jacobinisme no és francès i prou, és un model que ha influït molts estats europeus i continua essent una temptació perenne per als governs contemporanis. Per això, en aquesta època de resurrecció dels nacionalismes estatals i de l’imperialisme, l’obra de Monnier ens ofereix eines intel·lectuals indispensables per a comprendre els mecanismes del poder estatal i la construcció d’identitats. I això la fa una lectura obligada per a entendre les dinàmiques reals del poder, no solament a Catalunya Nord i l’estat francès, sinó al conjunt de l’Europa contemporània.
PS1. Avui, 8 d’agost, fa un any dia per dia de l’acte del president a l’exili Carles Puigdemont a l’Arc de Triomf de Barcelona i de tot allò que va passar després, inclosa la votació del president autonòmic. Sobre la utilitat d’aquell gest, en vaig donar la meva opinió l’endemà i m’hi mantinc: va ser un acte impecable de desobediència civil. De manual. Tanmateix, després han corregut rius de tinta.
PS2. En relació amb això, cal destacar novament l’extraordinari llibre Tres dies d’agost, que va escriure el cap de redacció de VilaWeb, Josep Nualart Casulleras, el primer de la col·lecció de periodisme que editem al nostre diari. Per això avui us recomane tant l’entrevista que li vam fer amb motiu de la publicació, com el vídeo de la presentació al Teatre Poliorama de Barcelona, amb la colpidora intervenció de Bàrbara Vidal, la dona que duia el vehicle amb què el president va abandonar l’Arc de Triomf. El llibre el podeu comprar a les llibreries, o demanar-lo a la Botiga de VilaWeb i us l’enviarem a casa.
PS3. Jordi Goula ha seguit fil per randa cada pas de l’OPA del BBVA sobre el Banc Sabadell i, per tant, l’anàlisi que fa de les darreres jugades és especialment important. En destaca un detall fi: en les dues juntes extraordinàries, al marge de l’aprovació de les propostes de la cúpula quasi per unanimitat, el fet més important és l’assistència, d’un 75%, que significa una guia clara del sentiment dels socis envers l’OPA. Ho podeu llegir ací.
PS4. Amb el vostre permís, a partir d’avui em prendré un parell de setmanes de festa. Aquests darrers dos anys han estat políticament molt tensos a l’agost i pràcticament fa tres anys que no he deixat d’escriure cada dia. De manera que si les circumstàncies ho permeten –si no passa res que m’obligue a pronunciar-m’hi–, enguany provaré de descansar un poc i carregar piles per a un retorn que s’anuncia ben mogut. Moltes gràcies per la vostra comprensió.
