L’escola, l’educació. Essencials (10)

En una reflexió memorable en aquest diari,  Xavier Díez  advertia fa un mes del ‘confinament de les misèries educatives’. L’escrit, que  recomano de dalt a baix si és que no el vau llegir llavors, engega així: ‘Podria semblar una paradoxa. Tanmateix, el tancament de les escoles ha tingut com a irònica conseqüència l’exhibició impúdica de les fragilitats del sistema educatiu, la constatació crua del fracàs d’allò que dèiem normalitat, i que no és sinó el fracàs de la institució a l’hora de complir un dels seus objectius fonamentals: fer del sistema educatiu un mecanisme igualador i exercir d’ascensor social.’ Ara que es reobren escoles i d’altres es neguen a obrir, diversos aspectes de la cosa donen encara més la raó a l’historiador i docent. Amb la mateixa eloqüència i similar equanimitat en parlava al cap d’uns dies Tina Vallès, ella com a mare de dues filles de deu anys. Sebastià Bennasar també ho ha tractat aquesta setmana ací divulgant aquest manifest familiar. Així van les coses. Ens omplim la boca d’això i d’allò respecte de l’educació però molts indicis fan creure que els responsables no hi carburen gaire.  Em sumo als escrits dels tres companys d’aquesta casa des del desconcert de veïna i teleespectadora que assisteix a la funesta mania no de pensar que deia aquell venerable senyor amb sarcasme sinó de no pensar  de potser bona part de docents i famílies pel que sento i veig.

Una directiva del Casal dels Infants del Raval posa damunt la taula, aquesta setmana, dilluns, que les criatures del barri haurien de poder anar totes a escola. S’hi han passat tres mesos, a casa, en unes cases ben poc preparades per a un confinament si és que es pot dir que estan preparades simplement per a viure-hi tanta gent com hi viu des de fa anys. Al barri hi ha gana, recorda, molta, per sort també hi ha ara noves xarxes veïnals per proveir menjar als més desgraciats i a les criatures sense escola que hi menjaven calent. Moltes famílies formen part de l’exclusió digital: perquè no tenen internet ni banda ampla o perquè si en tenen no tenen per contra prou competències per a fer-ho servir. I això voldrà dir que hi haurà molt abandó escolar, sobretot entre els que ara haurien d’acabar l’ESO, i és un abandó que pagarem car.

Res doncs de ‘fer del sistema educatiu un mecanisme igualador i exercir d’ascensor social’. Què s’han cregut, els pobres, els desgraciats, els no-ningú.

Una veïna, mestra d’origen, treballa als serveis educatius municipals d’un consistori de la conurbació barcelonina. Aquesta setmana han obert l’escola bressol perquè ho han demanat vint famílies amb feina que no poden deixar les criatures amb ningú (ara els grans de la família no poden ser-ne els cangurs). No li he volgut preguntar com està anant la setmana, l’anterior tenia l’equip docent en contra i moltes famílies també. Pel que sembla, aquestes famílies s’agafen a la promesa de l’administració que pagarà canguratges [sic] als pares i mares que no poden deixar de treballar mentrestant i demanen que el consistori –aquest i altres, ens ho podem imaginar si és que no succeeix ja en el de vostè, lectora, lector d’aquestes ratlles– tanqui l’escola bressol un any i cobrar els canguratges [sic] corresponents. Escolto i callo, és divendres a la tarda quan me’n parla i no hi vol pensar més fins dilluns. Riem. Fins ens petem de riure. Costa de creure que, amb tantes coses que passen, parelles joves amb criatures d’escola bressol puguin creure que la mamella pública pugui estar al seu abast així, per no parlar de les tals promeses de l’administració. Ni per no parlar tampoc, rumio sola després, que viure és córrer riscos fins i tot. Que les escoles han d’obrir també per oferir la confiança que no s’hi corren perills sanitaris greus i entrenar-nos en una sèrie de pràctiques que haurem de fer durant uns quants mesos més.

Els nadons no en saben res de tot això, és clar, ni se’ls pot col·locar en la casella de la teleescola. No sé si tan sols es pot dir que a la guarderia s’estiguin socialitzant [sic, una altra parauleta] més enllà de l’obvietat de ‘veure’, si és que hi guipen gaire, més gent que la família. Ara: els alumnes de l’educació reglada no s’estan socialitzant i prou: s’estan formant, s’estan educant, estan construint el seu futur. O no, si no poden anar a escola, a l’institut.

Una altra raó de pes en l’argument, en aquest final de curs, després de tantes setmanes tancats: criatures i adolescents necessiten l’escola i l’institut per a una cosa que va enllà de la tal socialització entesa com a prerrogativa graciosament concedida pels adults del sistema pedagògic i pel papa-mama estat-conselleria sigui en versió pública o en versió concertada per assolir el currículum dictaminat: necessiten l’escola i l’institut per tornar a ser elles mateixes, ells mateixos, entre els seus amics, amb els adults de referència i confiança que no són la família, per tornar al pati i als passadissos, al menjador de l’insti i de l’escola. També és això l’educació. Veure els adults afrontar les coses com a adults. Potser és el que criatures i adolescents necessiten més ara.

Avui ens acompanya una artista que no juga al mercat ni a ser professional, ni tan sols es diu vocacional perquè hi ha arribat com qui no vol la cosa, mentre s’ocupava de la mare gran. Carme Caldes (Carcaixent, 1959) només fa collages. Diu que no és vocacional ni hi havia aspirat mai, però no la cregueu gaire. Ha vist art i exposicions tota la vida, va ser i és amiga d’artistes (Artur Heras, Vicent Calvet i Joan Ramos, que considera el seu mestre). Viu a Xàtiva, on hi ha el taller ocupacional El Moliner, dedicat al paper, on Carme un dia hi va entrar com a mestra directora de La Vieta, l’escola infantil municipal de Carcaixent. De sempre que té capses de retalls i coses de tota mena que guarda, i després de l’efecte que li van causar els papers del Moliner va passar a l’acte, a l’acció de crear formes, mentre feia companyia a la mare. Ha continuat. Enamorada de les imperfeccions del paper, de les barbes de les vores i els foradets, diu que el seu procés de creació és a la inversa: reuneix el que troba i recull i amb el paper i esprais acrílics d’efecte rovellat hi dóna forma. No sabia que era mestra quan hi vaig contactar. L’atzar de nou ha fet que les dues obres que ens cedeix acompanyin aquest text sobre l’escola i l’educació.