Constantment les arts plàstiques veuen envaïda la seva llibertat d’expressió. Cada vegada són més les obres que són censurades per la seva crítica al poder o per la seva estètica transgressora. Rere l’aparença democràtica dels governs actuals, diverses institucions públiques o privades exerceixen pressions sobre els artistes i el món de l’art per tal de tornar-lo més homogeni. Però no tot és cosa de les autoritats, els artistes mateixos acaben autocensurant-se per por a represàlies. La ideologia i la censura conviuen en l’art de la nostra societat i amenacen la seva llibertat d’expressió i esperit crític.

Art i ideologia: fenòmens interrelacionats
Els orígens de la relació entre l’art i la ideologia són difícils d’esbrinar. Pràcticament, es podria afirmar que sempre ha existit una relació entre ambdós, i que l’art, en paraules de l’historiador Joan Maria Minguet Batllori, “sempre és polític”. Tanmateix, a partir dels abusos del segle XX aquesta relació es fa més clara i evident: l’art deixa de servir a la política per combatre-la, ja sigui per la via de la celebració de la vida o per la via de la denúncia, la més problemàtica de les dues.

Segons el professor d’Art Contemporani i Teoria de l’Art Pol Capdevila, “l’art és una de les activitats amb més capacitat de crítica que té una societat democràtica” i, en conseqüència, es veu com un espai que gaudeix de llibertat, però que alhora és conflictiu. Cada vegada més, des de les altes esferes de la societat es tolera menys la crítica i la llibertat d’expressió es veu minvada.

Els límits de l’expressió
La llibertat d’expressió és un dels drets fonamentals de les persones i, per tant, s’ha de poder gaudir sempre que es vulgui. Ara bé, aquesta llibertat no és infinita i imposa uns límits que no es poden transgredir. Principalment, aquests es basen en la vulneració del dret a la intimitat, imatge o la dignitat d’altres persones.

Ara bé, per al galerista i antiquari Artur Ramón la llibertat d’expressió va íntegrament relacionada amb la cultura i l’educació, les quals considera fonamentals com a motors de la societat. Per al galerista, els límits de la llibertat d’expressió es troben en un mateix i en l’aprenentatge cultural que cadascú ha rebut.

Al seu torn, els artistes Levi Orta i Núria Güell coincideixen en què la censura està molt relacionada amb els abusos del poder i la cultura de cada país.

La situació actual, però, dista de ser l’adequada per a la proliferació del sentit i el pensament crític en les arts. Progressivament, es van imposant límits a la llibertat d’expressió que a la pràctica es concreten en formes de censura, la qual pretén callar aquelles reflexions i formes de pensament que van en contra de l’status quo imperant.

La censura avui en dia
D’entre els principals motius que poden fer censurable l’art hi ha la intolerància a la sexualitat, al domini del desig del cos, i la crítica política. Tot i això, Minguet Batllori afirma que les casuístiques de les quals parteix la censura són diferenciades per a cada cas concret, però que “totes parteixen d’un abús de poder” que es dóna entre una institució pública o privada vers la capacitat d’expressió d’un artista. La figura del censor en l’actualitat ha desaparegut, però això no impedeix que aquesta es desenvolupi amb normalitat a l’estat espanyol.

A priori la censura és un fenomen dels règims dictatorials, però no n’és exclusiva. En estats democràtics adopta formes encobertes que no arriben al coneixement del públic. El professor Capdevila explica que la censura es pot donar de moltes maneres: per via institucional, per provocacions, amenaces i, en última instància, a través de l’autocensura.

Les alternatives que té un artista quan la seva obra és censurada són poques i, per a Capdevila, “depenen de la voluntat de l’artista en fer carrera”. D’una banda, l’artista pot continuar fent el que fa perquè creu que és el seu projecte artístic, i de l’altra pot suavitzar o canviar el seu discurs. A vegades pot passar que un artista sempre es trobi amb les mateixes situacions de censura, cosa que fa que, a la llarga, acabi canviant el seu discurs forçosament.

Un artista s’autocensura en el moment en què decideix no expressar allò que pensa per por a ser reprimit i guarda el seu pensament en la intimitat. A la pràctica, aquest fet esdevé un problema greu en el món de l’art, ja que aquest s’acaba homogeneïtzant i perd pluralisme.

Les petjades del franquisme
Avui en dia la societat espanyola conviu constantment amb la pervivència del franquisme. La censura i la repressió de la llibertat d’expressió són dos dels exemples més indicatius d’aquest fet. Artur Ramón explica que la “Transició no va resoldre alguns problemes estructurals derivats del franquisme”, cosa que repercuteix en la poca cultura i educació que hi ha avui en dia. Així mateix, Pol Capdevila parla d’un “revival” del franquisme que s’està vivint en l’actualitat. Aquest fenomen es concreta en diverses accions: noves legislacions reaccionàries, declaracions de determinats polítics i en una qüestió d’actitud d’aquests.

Justament, Levi Orta i Núria Güell van ser censurats al festival “Ingràvid” de Figueres per fer una instal·lació que criticava el franquisme i la seva censura.

Mobilització social per a posar fre
Pol Capdevila té molt clar què cal fer per a solucionar aquesta situació alarmant: “Molta mobilització social que protesti i es manifesti en contra de la intensificació de la tendència repressora de les llibertats per part de la política”. Al seu torn, Minguet Batllori coincideix amb Capdevila i declara que “l’únic camí possible és la denúncia pública, ja que hi ha pocs camins legals”.

Artur Ramón concreta les vies de denúncia que s’han de dur a terme. “S’han d’utilitzar formes i llenguatge no ofensius i mai judicialitzar la situació”. A més, cal tenir en compte el fet que quan una obra és censurada moltes vegades obté molta més difusió, ja que els mitjans de comunicació actuen com a portaveus que provoquen una viralització de determinats casos concrets. Aquest fenomen també pot ser utilitzat per tal de combatre la censura en l’actualitat.

En ple segle XXI, la situació que estan vivint les arts plàstiques i la resta de formes d’expressió individuals és alarmant. Lluny d’estar erradicada, la censura perviu en l’actualitat amb una força inhòspita i difícil de creure sobretot per aquells que no han conviscut amb els règims autoritaris. Emprar l’art com a reforçador de l’status quo o utilitzar-lo com una eina social que denunciï les restriccions i els abusos de poder ideològics? La decisió recau en mans dels artistes, capaços de fer valer el seu art com a antídot per sortir d’algunes de les realitats repressives que s’estan perpetuant arreu del món.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb