L’excel·lència envaeix moltes esferes del nostre món i, així com molts clubs de futbol voldrien fitxar Lamine Yamal, les universitats també aspiren a “fitxar els millors”. Aquesta és la filosofia de fons del programa Serra Húnter de la Generalitat de Catalunya. Per sortir del sistema espanyol del segle passat, amb inèrcies endogàmiques i poc transparents, fa uns quants anys el govern català es va proposar de crear un cos de professors propi que donés prioritat als mèrits per davant dels anys d’haver escalfat una cadira sempre a la mateixa universitat i haver seguit servilment les ordres del catedràtic de torn. Amb els criteris en mà de l’esmentat programa, cada universitat catalana pot convocar un concurs públic obert a qualsevol acadèmic d’arreu del món per tal de triar el millor candidat a una plaça de professor, sempre que es reuneixin els requisits demanats per al perfil posat a concurs.

Naturalment, per guanyar la plaça s’han de passar les diferents proves que un tribunal internacional ha d’avaluar, fins a arribar a la prova final, que consisteix a defensar oralment l’exposició d’un tema, d’on pot derivar un debat amb el tribunal. Aquesta prova final, que decanta qui serà el candidat guanyador, s’ha de fer en anglès. Segurament més d’un lector es pot preguntar: per què un candidat del país s’ha de jugar en anglès el seu futur laboral per treballar en una universitat catalana? Doncs perquè és la normativa del concurs que els tribunals han d’aplicar. I a què es deu aquesta normativa? Doncs al fet que els candidats poden procedir de qualsevol país del món. I perquè els tribunals han de ser formats per una majoria d’especialistes externs a la universitat convocant (quatre membres d’un total de cinc) i, per tant, hi ha tribunals formats per catedràtics d’universitats d’Amsterdam, de Praga, de València o de qualsevol altra d’europea (els especialistes d’altres continents no poden ser triats). Totes aquestes característiques parteixen d’un implícit: els candidats del país no poden fer servir el català perquè no està previst que, per exemple, es pugui contractar un servei de traducció i interpretació.

El pressupost arriba per a determinades coses (com ara el cost del viatge i l’estada d’un especialista de l’altra punta d’Europa i retribuir-li la feina feta en reconeixement de la seva expertesa), però per a unes altres, no. Els drets lingüístics queden molt bé en els manuals de teoria i en tota mena de manifestos, però per concretar-los en decisions com aquesta (qui ha de ser el professor d’una universitat catalana?), es veu que no. Aquest requeriment lingüístic és un exemple ben concret d’allò que l’administració catalana entén per internacionalització, que no és cap altre que el seu sinònim perfectament intercanviable: l’anglicització portada a l’extrem, de llengua i de format.

Total, només destinant-hi entre deu i quinze anys un cop graduat, qualsevol ciutadà pot estar en condicions d’arribar a la prova oral decisiva, això sí, amb un recorregut previ com aquest: superar un màster de recerca, defensar amb èxit una tesi doctoral, fer currículum acadèmic anant a congressos internacionals de vés a saber on, escrivint tants articles acadèmics en anglès com es puguin, haver superat les acreditacions corresponents de les agències universitàries de torn, i etc., etc., etc. Tota una marató, vaja, correguda sovint a trams de velocista en 100 m, amb moltes tanques per saltar. I amb més d’una tanca que s’assembla a un mur: amb sous propers al mileurisme i en unes condicions laborals deplorables que sovint queden regulades en la figura administrativa de l’associat. El gran refugi (immaculadament legal, això sí!), de la mà d’obra barata del sistema universitari.

Ja es veu que el procés de selecció tan anglicitzat que estem considerant topa de ple amb les polítiques lingüístiques que les mateixes universitats catalanes estan duent a terme de manera tenaç i persistent a través de vicerectorats de política lingüística o d’òrgans com els serveis de llengües modernes. Les universitats del país estan fent tot el possible perquè la llengua principal, almenys de la docència, sigui el català, i de la recerca en tots aquells àmbits en què es pugui incidir. Ja sabem que en aquest punt, els resultats són molt desiguals: hi ha alguna universitat pública en què el català és residual (sobretot en els màsters) i en d’altres, el català manté unes posicions d’una certa hegemonia en un context de gran mobilitat i d’internacionalització. I no cal dir que, dins una mateixa universitat, cada grau i cada facultat pot tenir les seves singularitats.

És clar que l’omnipresència de l’anglès en el camp de la recerca i del coneixement científic és un fenomen general en el sistema universitari d’arreu. Estirant el xiclet més multigust, l’anglès és la llengua de la ciència. El que passa és que la ciència no és un tot compacte i homogeni: de fet, la ciència són moltes ciències, variades i distintes. Per exemple, la creació de coneixement en el camp de les ciències dites dures és ben diferent del camp de les ciències socials i les humanitats. Segurament un físic o un matemàtic no tenen gaires més opcions que publicar en anglès la majoria de les seves recerques, però aquesta lògica no val (no hauria de valdre) per a molts altres camps de coneixement, on hi ha revistes acadèmiques de prestigi en llengües molt diferents, català inclòs.

Ara bé, un cop s’entra en les regles del joc del camp acadèmic (factors d’impacte, revistes indexades, quartils i tota la pesca), la resta ja surt tot sol i ningú no s’hauria d’exclamar si un tribunal decidís que un és millor que un altre pel fet que les revistes de prestigi on ha publicat un candidat són totes en anglès i no pas en llengües locals (en català, per descomptat, però també en castellà o en francès!). Des d’aquesta òptica, tan habitual en entorns acadèmics nord enllà, tota la ciència en altres llengües és perifèrica, marginal, prescindible, de fet. D’aquesta cosmovisió tan anglocèntrica, se’n queixa Aneta Pavlenko, una de les sociolingüistes actuals més reconegudes: en una ambiciosa història de la diversitat lingüística al món, s’exclama que es puguin estudiar les realitats culturals més diverses del món sense ni tenir en compte la producció científica en la llengua del lloc en qüestió. Si s’estudia un context cultural de qualsevol racó del món, com es pot construir un coneixement científic sòlid si només es tenen en compte els estudis publicats en anglès?, es pregunta Pavlenko, amb una llarga trajectòria en diferents universitats anglosaxones.

No és gens estrany que cada cop vagin sortint més veus, fins i tot des del món anglosaxó de les ciències, que demanen que l’anglès no hagi de ser l’única llengua de la ciència, ja que “això beneficia de manera desproporcionada els parlants nadius o amb fluïdesa en anglès”, segons el que argumentava la revista Nature Human Behavior el juliol del 2023. És evident que els investigadors que no tenen l’anglès com a llengua inicial tenen desavantatges clars per a fer recerca: necessiten més temps per a llegir la recerca (fins i tot en el cas dels investigadors que tenen un nivell alt d’anglès), necessiten més temps per a escriure i revisar en anglès, tenen més possibilitats que els rebutgin un treball a causa del nivell d’anglès, han de fer més esforços per a difondre la seva recerca en múltiples llengües i tenen més obstacles per a anar a congressos en què l’anglès és la llengua principal, tal com argumentava molt bé en Llorenç Comajoan en aquesta mateixa columna no fa pas tant.

Amb el programa català de contractació de professorat, en nom de l’excel·lència i la internacionalització, el millor candidat per a les places amb perfil obert que les universitats poden contractar pot acabar essent el menys adequat per a les necessitats docents i de recerca que el candidat hauria de cobrir, tal com ja ha passat en més d’un cas. “El millor”, “el més excel·lent” així en abstracte no ha de ser, necessàriament, el qui té més publicacions en anglès en revistes i editorials de prestigi, sinó el qui ha tingut una trajectòria excel·lent en relació amb (subratllem-ho: en relació amb) el perfil docent de la plaça i les línies de recerca del context cultural i acadèmic on s’ha d’inserir. Per exemple, si una universitat convoca una plaça per a l’àrea de literatura medieval, un candidat amb una trajectòria de recerca admirable en teoria literària contemporània no seria el més adequat ni, per tant, “el millor”, encara que tingués una corrua quilomètrica de publicacions en anglès. Comença a haver-hi casos de departaments que, després que un tribunal internacional (i amb totes les proves en anglès, of course!) hagués triat “el millor candidat”, han hagut de buscar per a l’star algun càrrec de gestió administrativa per evitar que hagués de fer docència d’unes matèries que li quedaven lluny.

El programa Serra Húnter –pronunciat cada cop més a l’anglesa: Háaanter (!), si fa no fa– no hauria d’estar tan obsessionat en l’excel·lència en termes absoluts (que no deixa de ser relatiu), al preu de sacrificar el sentit comú i els drets lingüístics dels candidats del país. Si és segur que els clubs de futbol més rics voldrien fitxar Lamine Yamal, com dèiem al principi de l’article, encara ho és més que ni tan sols el més encegat pel futbolista de Rocafonda el fitxaria per fer-lo jugar de porter. Oh, my god, I can’t believe it!, s’exclamarien els qui tinguessin tan sols dos dits de seny català o anglosaxó, i tres de rauxa culer. Oh, yeah!

Narcís Iglésias, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)