L’Andreuenc, el restaurant que farà que hi vulgueu anar a tastar-ne l’esmorzar de forquilla

Sant Andreu del Palomar té molts atractius: la Fàbrica de Creació Fabra i Coats, la plaça d’Orfila i l’església, el Sant Andreu Teatre, el camp municipal Narcís Sala i la biblioteca dedicada al seu fill il·lustre, l’escriptor Ignasi Iglésias. Motius de sobres perquè els barcelonins agafem l’autobús o el metro i ens acostem a aquest antic poble del Pla de Barcelona, agregat l’any 1897 al Cap i Casal. Des de fa pocs dies, però, ha corregut la brama entre els ciutadans d’arreu de la gran ciutat sobre un nou temple de l’esmorzar de forquilla: l’Andreuenc, guanyador de la Lliga del Porc i la Forquilla 2025, que l’acredita com el restaurant que elabora el millor plat d’aquest singular àpat, a la gran final de Lleida d’aquest nou concurs gastronòmic. El platillo vencedor era un mar i muntanya, amb botifarra del perol, sípia i mongetes, creat pel jove xef Juli Alcoriza.

Si bé l’Andreuenc no és ben bé una novetat en el panorama gastronòmic, aquests dies omple fins a la bandera al matí, amb colles –majoritàriament masculines i en la primera etapa de la jubilació– d’esmorzadors atrets pel plat guanyador i l’oferta de guisats i bona cuina tradicional catalana. Quan ens hi plantem, un dimecres al matí, la cua al carrer i la fressa i el brogit de la sala en donen testimoni. També el telèfon, que atén la Susanna Alcoriza –responsable de la sala i la barra–, i que no deixa de sonar. Mirant-s’ho de la cuina estant, en Juli fa bots. Primer, per no  morir d’èxit, i, després, per tal que aquest èxit d’avui no sigui flor d’un dia. Per fidelitzar el client i aconseguir que els esmorzars, que abans del premi només eren un complement del servei del migdia i de la nit, es converteixin en una pota principal del servei. De moment, aquests andreuencs de pedra picada han situat al mapa gastronòmic aquest barri que encara diu “baixar a Barcelona” d’anar cap al centre de la ciutat, on no cal desplaçar-se per a trobar un restaurant que repensa el nostre receptari.

Un establiment familiar i quadribarrat

Tot i la influència rebuda de la mare, de l’àvia Carmen i de l’avi Julio –que s’enorgullia de preparar unes paelles al·lucinants, amb l’eficient ajuda de la seva esposa com a segona de cuina–, Juli Alcoriza és el primer de la família a dedicar-se a aquest negoci. I es pot dir que, darrere d’ell, hi ha anat embarcant tota la família. Tot i que la seva primera vocació era el periodisme, va decidir de formar-se a l’escola Hoffmann, d’on en va sortir per treballar al Suquet de l’Almirall, en la que creia que seria una feina de només un any, per fer un raconet i anar-se’n al Culinary Institute of America. S’hi va acabar quedant cinc anys, i el somni americà va restar pendent. Perquè, decidit a seguir un camí diferent de molts dels seus companys, fascinats pel món estrellat i l’alta gastronomia, el 2009 va embarcar-se a obrir el seu primer negoci, el Niu d’Or, a Sant Joan Despí. Amb ell hi van anar els pares, que havien vist com el seu negoci de pintures i paper pintat era durament afectat per la crisi financera que es va tenallar especialment al sector de la construcció. Catorze anys més tard, amb la postpandèmia, van obrir al carrer de Neopàtria, al número 87, a tocar de la intersecció entre les dues artèries del barri, el carrer Gran de Sant Andreu i la rambla de Fabra i Puig. Allà va ser la Susanna, que venia del sector audiovisual, la que se sumà al negoci familiar, mentre els pares gaudien de la jubilació.

Tot i el seu marcat caràcter i la seva distància del rovell de l’ou turístic, Sant Andreu no ha estat aliè a l’onada de tancaments i traspassos de locals emblemàtics. Van tancar la persiana la taverna de Can Roca i Can Rabasseda, després de noranta anys a la plaça del Mercadal. Finalment, l’any passat tancava definitivament l’històric Versalles, ofegat per un lloguer astronòmic d’impossible assumpció per a un local que, diuen els que en saben, era el veritable cor de la ciutat, i no pas el bar d’en Peris. Avui, el nou restaurant que hi ha al seu lloc no té cap vocació de ser més que un restaurant de decoració efectista i menjar instagramejable, ni pretén ser un lloc de trobada del veïnat on fer comunitat. Una voluntat que sí que traspua l’Andreuenc, on deixen ben clar, d’entrada, que els seus colors són els quadribarrats de la Unió Esportiva Sant Andreu, nascuda ara fa cent anys de l’Avenç FC i l’Andreuenc FC. L’any 1926, en Julio Alcoriza en va ser elegit president. Era el besavi d’en Juli, que també va ser jugador de les categories inferiors del club abans de deixar la pilota a l’olla, i avui continua essent un habitual al Narcís Sala.

El plat a taula

Al menú de l’Andreuenc conviuen un arròs amb gamba de Palamós, sípia i allioli de safrà i el cap-i-pota més canònic, el bacallà de la iaia –amb tomàquet, panses i pinyons–, i les mandonguilles. Ara també hi regna el platillo del concurs, un rampell del Juli, quan tot mirant les xarxes socials es va topar amb la convocatòria del concurs, promogut pel Grup de Sanejament Porcí de Lleida, instituït bo i aprofitant l’avinentesa de la declaració de Catalunya com a Regió Mundial de la Gastronomia. El plat presentat és el resultat de repensar les arxiconegudes mongetes amb botifarra. Per això, no s’hi valia comprar unes bones mongetes cuites i una bona botifarra del mercat de Sant Andreu, sinó que tocava estudiar i cercar bones receptes, com la que els va cedir la xarcuteria Cardús de Molins de Rei, per a fer la millor botifarra del perol. Una botifarra que, cuita prèviament i marcada a la planxa al moment, es combina amb un estofat de mongetes amb sípia, homenatge a una de les troballes gastronòmiques catalanes més rellevants: la combinació del producte de la terra i del mar. Després de triomfar en la semifinal barcelonina, l’Andreuenc es va endur el trofeu a la final del 28 de setembre. Juli Alcoriza no sap ara mateix, aclaparat per l’èxit de públic dels esmorzars, si revalidarà el premi. Però mai ningú no li podrà arrabassar una primera victòria en un concurs que promou l’esmorzar de forquilla. Un esmorzar de forquilla que, a l’Andreuenc, sembla que ha fet forrolla.