Lambán no és un exabrupte

El president autonòmic de l’Aragó representa les essències d’un nacionalisme espanyol que no sembla presentable d’anar pregonant obertament però que queden dites... i que el seu partit no desmenteix

Núria Cadenes
29.06.2022 - 21:40
Actualització: 29.06.2022 - 21:41
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Hi ha aquesta possibilitat: considerar-lo com una mena de personatge, una excentricitat, un aviam què ha dit ara, quina una en farà, la darrera atzagaiada del bisbètic de torn, aliment de les tertúlies, etcètera.

La qüestió, però, que no hem de perdre de vista és que això que fa i que representa ara el president de la comunitat autònoma de l’Aragó, aquest Javier Lambán de la permanent injúria anticatalana, és expressió d’un corrent de fons. Perquè llança pel broc gros exabrupte rere exabrupte, cert, però ell, i el que ell representa, no és pas un exabrupte. Vull dir que no és un individu extemporani, ni desubicat, ni fora del seu temps. No és un extravagant que parla sense meditar. Si fos així, ja faria temps que haurien sortit els assenyats del seu partit a desautoritzar-lo, a encarrilar-lo, a fer-lo rectificar.

No ha passat, és clar. No ha passat ni passarà.

Perquè el fet és que, per a expressar-se les essències, aquest seu vell nacionalisme imperialoide sempre té a punt un Lambán, un Rodríguez Ibarra (us en recordeu? Aquell altre atrabiliari president de comunitat autònoma que les deixava anar de l’alçada d’un campanar i al qual van atorgar la Gran Creu del Mèrit Militar “per la seva contribució i mèrits, treballs i accions fetes i serveis distingits relacionats amb la defensa d’Espanya”). Són les pudents essències que no sembla presentable d’anar pregonant obertament, però que mira, que queden dites via el personatge de torn que representa el paper de l’excèntric i que, tanmateix, el seu partit no desmenteix.

Tan ridícul i grotesc com ens pugui semblar. Tanta manifestació de la perniciosa barreja de complex d’inferioritat i voluntat de domini com hi puguem trobar. Que ben segur que hi deu haver dosis d’això i de més coses. Però la qüestió clau, més enllà de les pulsions sòcio-psicològiques (no sé si el terme existeix) amb què pugui coincidir, és l’altra: l’expressió d’un pensament. D’una ideologia.

Ara el personatge en qüestió ha declarat que som supremacistes. Literalment, que “els independentistes catalans són supremacistes”.

Anem a pams. D’entrada, ha dit “els independentistes”. I encara que sigui un matís, també és significatiu. Perquè Lambán no es refereix a l’independentisme com a idea, sinó a tots els independentistes catalans com a grup humà al qual pretén marcar, estigmatitzar. Que ja és tota una manera de veure les coses. Personalment, em costaria força saber com són els annexionistes espanyols, per exemple. Ben mirat, ni tan sols sé si “són”. Vull dir que n’hi deu haver de moltes menes, no, senyor Lambán? En fi.

Però després d’aquesta primera autodefinició de tota una manera de veure el món, arriba l’altra, la grossa: l’insult. Que és més que un insult. Molt més. Supremacistes, ha deixat anar. És a dir, que defensen el supremacisme, la “ideologia que, per raons d’ètnia, de llengua, de religió o altres, propugna la supremacia d’un grup d’individus i la segregació d’altres col·lectius”. Supremacia, que és preeminència, domini sobre els altres. No és la primera vegada que empren el terme en contra nostra, certament. D’un temps ençà, els més diversos representants de l’agressiu nacionalisme espanyol hi són abonats amb frívola o conscient alegria (d’un temps ençà: des que veuen amenaçat el seu domini per l’espectacular creixement, a Catalunya, de la voluntat d’independència). Tant s’hi han dedicat, de fet, que ara que ho tornem a llegir en boca d’un president autonòmic del PSOE potser ni tan sols ens acaba de sobtar.

I crida l’atenció, per exemple, que els periodistes que entrevistaven Lambán no li preguntessin, quan li van sentir la barrabassada, jo què sé, si sap què significa aquest terme, o si no s’ha aturat a pensar en les conseqüències de banalitzar-lo, o, fins i tot, en quins fets se suposa que sustenta una afirmació tan greu. Un insult tan greu.

Perquè és gravíssim.

I segurament no cal que ens esforcem ara a defensar-nos de la barbaritat que ens pengen com si fos una simple llufa. De vegades, quan t’entretens a intentar argumentar contra barrabassades d’aquesta mena (que si els independentistes són supremacistes, que si volen entre els núvols per a congriar les tempestes i escampar la dissort al món, que si tenen el nas de ganxo), no fas sinó perpetuar-les en el temps. Prou que se sap i que es demostra que el moviment independentista és justament el contrari del que els Lambans de torn prediquen, i que, justament també, s’ha d’encarar amb un nacionalisme espanyol que es fonamenta en la dominació política i en la negació de l’existència de les nacions que obliga a romandre tancades a l’estat que el representa. La qüestió, en aquest cas, és no deixar passar aquesta injúria. No creure que és cosa d’un personatge o d’un altre, més o menys grapallut en les formes, l’excepció singular que de tant en tant es manifesta, sinó entendre que les seves preteses “relliscades” o “sortides de to” expressen en realitat el corrent de fons de l’agressiu nacionalisme espanyol.

I per això reclamar que el tal personatge rectifiqui. Que l’obliguin a rectificar. Que ja sabem que no ho faran, ni l’un ni els altres, però que és el nostre dit el que ha d’assenyalar.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes