10.02.2019 - 21:50
Amb sorpresa de tothom, el bloc PP-Ciutadans-Vox va fracassar estrepitosament en la convocatòria d’ahir a Madrid. Després del resultat de les eleccions andaluses, s’havia estès el sentiment que eren imparables i a la primera prova han fet figa. Al PSOE respiren alleujats, de moment, però fan comptes. Ells són els qui tenen tots els problemes perquè la solució ja no depèn només d’ells. I a sobre estan completament partits a dins, amb els barons i la vella guàrdia exigint eleccions espanyoles també al maig i mà de ferro contra l’independentisme. Les tres eixides del laberint on s’han ficat són cadascuna més difícil que l’anterior i no els garanteixen res. Mala peça al teler.
La primera solució lògica del col·lapse del sistema polític espanyol seria la més assenyada, però la més impossible: un bloc antifeixista encapçalat pel PSOE. Pedro Sánchez ho hauria pogut fer el primer dia però ara s’ha deixat tanta credibilitat pel camí que no se’n sortiria. El fet d’haver continuat les polítiques de Rajoy respecte de Catalunya o d’haver dut a terme actuacions que han decebut profundament Podem fan impossible la reacció contra el bloc de la dreta amb un enfrontament directe. Bloc contra bloc seria la millor manera de guanyar per al PSOE, però l’autodeterminació sembla que és un límit que no superaran mai. Per a ells fan.
La segona solució lògica al col·lapse del sistema polític espanyol és la gran coalició de la dreta i l’extrema dreta, però ahir van perdre moltes possibilitats. No van mobilitzar la gent que esperaven, tot i que això no per força ha de significar gran cosa, amb vista a les eleccions del maig. Però és evident que el fracàs farà que alguns, especialment Ciutadans, sospesen si aquesta via és la millor per a arribar al poder. Ahir Rivera va ser el primer d’anar-se’n de l’escenari sense ni tan sols saludar ningú.
I això fa que la tercera eixida del laberint espanyol prenga força: un gran pacte entre PSOE i Ciutadans. Sempre ha estat la proposta preferida de l’Íbex i dels barons socialistes i per això és la primera que va intentar Pedro Sánchez. El problema és que ara Ciutadans ja s’ha significat molt pactant amb el PP i amb Vox i no es veu com es podria desfer d’aquest llast d’ací a unes hipotètiques eleccions espanyoles també al maig.
Per això Sánchez vol allargar el cicle polític fins al 2020, de manera que Ciutadans es puga recol·locar mínimament en el mapa polític, recol·locació que una part del Partit Socialista, malgrat els fets, considera que és possible.
Pel que fa a l’independentisme, la primera eixida podria resultar-li interessant si va acompanyada d’un diàleg amb les condicions que ja són conegudes. Però les altres dues tant li fan. L’independentisme ha de pensar en ell mateix i prou, ha de superar les eleccions vinents sense prendre mal i a la tardor ha d’encarar un nou primer d’octubre, sota la forma que els partits creguen convenient d’adoptar. Amb la vista clarament posada en l’objectiu de superar el 50% del vot popular. I sabent que aquest envit no serà fàcil, perquè una part dels votants independentistes, evidentment, estan descontents amb el govern i amb els partits i podrien optar per abstenir-se.