La violinista japonesa, Goebbels i l’ànima que potser també us han robat alguna vegada

Entrevista a l'autor de 'L'Stradivarius de Goebbels', que explica la història fascinant de la violinista japonesa Nejiko Suwa i el misteri sobre el violí que li van regalar els nazis

VilaWeb
Assumpció Maresma
18.09.2022 - 07:50
Actualització: 19.09.2022 - 17:20

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Yoann Iacono treballa amb Carole Delga, presidenta del Consell Regional d’Occitània. Nascut a Bordeu, fa dos anys que viu a Tolosa. Diu que viure a Occitània fa que no se senti lluny de Catalunya. Ens sembla que la seva Occitània encara és molt a la superfície. Ha dedicat bona part de la seva vida professional a fer de “ploma” dels polítics; a escriure discursos i a fer campanyes electorals. Ha vingut a Barcelona a presentar la seva primera novel·la, L’Stradivarius de Goebbels (Edicions de 1984), basada en la història real i desconeguda de la violinista japonesa Nejiko Suwa i el violí que li va regalar Goebbels com a símbol de l’amistat entre els governs feixistes d’Alemanya i el Japó. La història que explica la novel·la és complexa per desconeguda, per com interroga la relació de la música i la política, per com s’acosta a la crueltat nazi per mitjà de la música i per com s’acosta a una realitat contundent que, malgrat tot, manté un punt d’ambivalència.

Durant l’entrevista, Iacono riu molt, riem. Res d’això que parlem no fa riure. El riure sembla una manera d’amagar la timidesa o de penetrar en una segona pell de la història que explica el llibre en un primer pla. Una mica per atzar, es cola a l’entrevista una explicació més íntima sobre què hi ha darrere la novel·la. Sembla que se li escapa i que no li agrada haver-ho dit. Ara que ho sabem, la lectura del llibre pren més sentit i fa que el nus de l’argument sigui més a tocar de cadascú. No li agrada que se li hagi escapat i fem broma que vendrem l’exclusiva emocional quan guanyi el Nobel. Ell demana de silenciar-ho. Tampoc no ha explicat pràcticament res de concret. Finalment, deixem obert el fil suggerent, perquè fa tenir una lectura diferent. No podem escatimar-la.

Què us va motivar a escriure aquesta novel·la sobre la violinista Nejiko Suwa i l’ús que es va fer de la seva música?
—Tinc bons amics músics al Japó, a Tòquio, i cada dos anys els anava a veure. Va coincidir que el dia que va morir Nejiko era allà. Com que ells eren músics, els va cridar molt l’atenció i em van llegir l’article. Allà, curiosament, no es parlava del regal de Goebbels, ni de tota la confusió que hi ha sobre la procedència d’aquest violí. Tan sols explicaven qui era la més gran violinista japonesa. I no sé ben bé per què, quan vaig tornar a França aquest personatge s’havia quedat dins meu. Vaig llegir l’article de The New York Times, publicat el 2012, que s’interessava per ella i més documents que parlaven del regal del violí i que havia estat robat. Era una història increïble. Una nit em vaig despertar i vaig decidir de deixar de treballar, aturar-ho tot i dedicar-me a investigar aquesta història.

Vau dedicar-hi molt de temps?
—Sí, tres anys.

I què hi ha, darrere aquesta història que us cridava tant?
—Quan vaig començar a escriure la novel·la, la vaig enviar a unes quantes editorials. Una editora, amb qui al finalment no vam fer tractes, però que és una senyora molt experimentada, em va fer la mateixa pregunta. Volia saber per què m’interessava aquella història. Em va demanar si era jueu o tenia família jueva. I no, no sóc jueu, ni hi tinc cap història personal relacionada. Vaig tornar a casa amb aquesta pregunta al cap i vaig reflexionar-hi. Al final vaig trobar que hi havia una qüestió força personal, de la que no m’agrada parlar, més enllà de la relació de l’art i la política.

Quina?
—En una de les meves aventures personals, vaig tenir la impressió que algú m’havia robat l’ànima. Ja ho sabeu, a vegades hi ha ruptures brutals i, quan es trenca la història, l’altre marxa amb una part de tu mateix, del que heu viscut junts. En certa manera és com si et robessin una part de l’ànima i jo em demano com es pot viure amb això. Vaig trigar molt de temps a comprendre que darrere la novel·la també hi havia tot això. Però no m’agrada parlar-ne, prefereixo amagar-me sota les històries dels altres. No em facis explicar res més. Ja he dit massa.

Això és molt profund, quins aspectes més personals hi ha, a la novel·la? El vostre pare tocava el saxòfon?
—Sí i la meva mare és una apassionada de la música clàssica. Quan era petit, escoltava Mozart i molta música clàssica, però quan vaig ser adolescent, me’n vaig cansar. Però m’he adonat que fins i tot quan creus que no t’interessa la música clàssica, la influència dels teus pares és determinant. Per tant, tinc el jazz de part del meu pare i la música clàssica de part de la mare. Però prefereixo parlar de la història de Nejiko.

Els instruments tenen ànima?
—Quan parlo amb músics, sempre m’interessa el caràcter viu de l’instrument. De fet, el violí és un objecte que se suposa molt bàsic i els músics el converteixen en un element viu o en un ésser en si mateix, on projecten moltes coses. Quan estan sols, hi parlen com a un amic, li expliquen el dia a dia, els problemes, etc. De fet, l’instrument es converteix en una cosa molt més forta i especial. M’agrada molt, tot i que sóc molt racional. Molts músics senten una mena de reverència cap a l’instrument i pensen que té virtuts màgiques. Hi ha violinistes que estan convençuts que el violí s’equilibra amb els altres músics i amb allò que fan. És molt bonic i romàntic. Té una alquímia increïble.

Què hi ha de veritat o mentida en la novel·la?
—Tot és veritat, excepte el narrador, que l’he creat per divertir-me una mica.

De qui era, el violí que Goebbels va regalar a Nejiko? Se sap?
—A la novel·la hi ha dos elements certs. Joseph Goebbels li va fer el regal i hi ha fotografies que ho demostren. I també Herbert Gerigk, que era el responsable directe d’aquest espoli als jueus, que no va voler dir mai d’on havia tret aquest violí. Per saber-ho tot, caldrà reconstruir més la història. Agafaven els instruments dels jueus que eren enviats a camps de concentració. Anaven a casa seva i els robaven. També hi havia intermediaris alsacians que negociaven amb aquests instruments, que encara no se sap ben bé com es proveïen. Hi ha un moltes possibilitats que aquest violí fos d’un jueu. Saber de qui era exactament encara és difícil.

Però teniu pistes?
—Després de la publicació de la novel·la, em va telefonar una persona que podria portar a saber de qui era l’Stradivarius, i segons que em van explicar, l’origen primer se situaria en un regal del Tsar Nicolau II. Aquestes informacions em desestabilitzen. Potser si aquesta història es fa popular, s’arribarà a saber la veritat. Poca cosa més puc fer-hi.

Ja és molt que una novel·la estiri el fil de la veritat.
—Sí, però també té un punt inquietant. Ara estic més tranquil perquè a França hi ha una associació que es diu Musique et Spoliation, i em van dir que estaven contents d’això que havia fet amb la novel·la. Que necessitaven donar a conèixer tot aquest món d’espoli i que els ajudaria a trobar els instruments i a fer valdre els seus drets. Em vaig sentir alleujat.

I aquest violí és un Stradivarius de debò?
—Ningú no ho sap.

Sovint tenim la sensació que ja ho sabem tot sobre les crueltats del nazisme, però la vostra novel·la aprofundeix en perversions subtils…
—No ho sé. Això depèn de la personalitat de cada lector. M’interessen els personatges ambivalents i complexos. Difícils de definir. En aquest cas, la dificultat de jutjar aquesta persona espontàniament. El context és odiós, ella no pot ignorar tot allò que va passar, potser hauria d’haver investigat, però m’és difícil de jutjar-la. No puc dir: “Aquesta noia va fer una cosa dolenta, és un escàndol, hauria d’estar avergonyida.” No sé què pensar. M’interessa aconseguir que la gent que llegeixi el llibre es demani com hauria reaccionat o que es qüestioni, això és la part que em sembla interessant de la novel·la.

Mostreu personatges sinistres, com ara Herbert Gerigk, que no va ser mai castigat per les seves maldats.
—A vegades he pensat que hauria d’haver fet una novel·la sobre Herbert Gerigk perquè és el més horrible de tots. Realment no és gaire conegut i va robar tots els instruments musicals, va denunciar els músics jueus, va esborrar-ne moltes partitures originals. Després de la guerra, no va patir per res, va ser periodista. No fa tant de temps que es va morir ben tranquil al llit, i penses com és possible que passi una cosa així.

Quan parleu de després de la guerra també expliqueu que Nejiko Suwa també va ser utilitzada els americans, concretament parleu del general MacArthur.
—Allò que intento dir sobre la política i la música ho explico en un capítol de la novel·la en què es parla de Beethoven. A tothom li agrada Beethoven, sigui Hitler, Stalin, MacArthur o De Gaulle, i tothom el posa, fins i tot els kamikazes japonesos el posen abans d’estavellar-se contra els vaixells americans. Cadascú s’apropia de la música a la seva manera, miren de fer que digui coses o que desperti emocions per servir un propòsit polític. I sí, això és el que és divertit. En qualsevol cas, això és la part interessant de la relació entre la música i la política. També ho és el fet que darrere la música hi ha un món molt vertical. Per exemple, en una orquestra, hi ha una disciplina. I veus la música als règims autoritaris, en què també hi ha música interessant, i es poden trobar aplicacions concretes en l’autoritarisme; és divertit veure com.

El swing s’havia prohibit durant el nazisme?
—Justament va ser Gerigk que va fer un assaig en què teoritzava sobre allò que en deien la música degenerada, com l’art degenerat. I hi ha el jazz i tota la música feta pels jueus, els negres, els gitanos Un ús polític que encara podem veure, sigui amb la censura o amb el terror, en el món actual. Això no és específic d’un període històric. Avui encara hi ha molts exemples, els talibans o els atemptats de París.

A la novel·la feu sortir pinzellades de personatges com ara Camus i Boris Vian. D’aquest darrer, en dieu una frase:Sense jazz, la vida seria un error.”
—Exactament.

Us identifiqueu amb el narrador?
—Sí, és un personatge que m’ajudava. Pensa que no vaig conèixer mai ni parlar amb Nejiko i vaig passar molt de temps amb un personatge mort. Això que t’explico no té res a veure amb la pregunta, però m’hi has fet pensar, però també vaig passar molt de temps escoltant la música que ella tocava, els seus enregistraments, que encara hi són. Escoltant-la vaig tenir la sensació que era amb ella. Em va ajudar molt a escriure i a captar més la seva psicologia. Sembla estrany, però crea una emoció.

El Japó us ha interessat especialment?
—Sempre m’ha apassionat la cultura japonesa, especialment la literatura. M’agrada molt perquè té un vessant molt contemplatiu, molt poètic. La civilització japonesa és molt refinada i m’interessa molt la seva cultura.

La vostra novel·la es traduirà al japonès?
—Prefereixo que no, ja els ho he dit, al meu agent literari i al meu editor. [Riu.] Tinc por de no poder tornar al Japó i m’agrada molt anar-hi.

Per què ho dieu?
El Japó és un país que té una relació molt complicada amb la seva història, en particular amb aquest període de vinculació amb l’Alemanya nazi. Tinc por que aquesta novel·la hi sigui mal vista. Han fet un procés molt diferent que a Alemanya.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes