VilaWeb, Berria i Sermos Galiza ofereixen als seus lectors aquest estiu una narració literària cada diumenge, publicada en català, basc i gallec als respectius diaris. Els autors catalans que han participat en la secció ‘Un estiu a Galeusca’ són Tina Vallès (‘Minuts de créixer‘), Núria Cadenes (‘Hi-hi-hi-hiiih…!‘) i Sebastià Bennasar (‘Fondalades‘). Les autores gallegues són Susana Sánchez Arins, Eli Rios i Maria Reimondez i els autors bascs són Iban Zaldua, Katixa Agirre i Harkaitz Cano.

La construcció del nou cànon literari. Anava a assistir a una conferència magistral sobre aquesta qüestió a l’escola d’estiu de Santander, però l’inici de l’any tampoc no havia estat gens malament: a la fira del llibre de Miami, com passa amb la família als funerals, ens van fer seure a primera fila a tots els escriptors ‘hispans’. La poeta veneçolana Leandra Vallejo va començar la seva intervenció reconeixent que se n’havia anat al llit amb tots els que tenia al davant. Els convidats ens vam mirar els uns als altres, estupefactes. Leandra Vallejo va guardar silenci, prolongant el suspens. ‘Volia dir que tinc els llibres de tots vosaltres a la meva tauleta de nit.’ A continuació, va llegir un text que intercalava tres suïcidis, dos nens robats i un diluvi universal. Com que la banyera de la meva habitació era més gran que la piscina de l’hotel, em vaig banyar a la piscina per mantenir sana i estàlvia la meva consciència d’esquerres.

A Göteborg ens van fer una recepció molt elegant, amb xampany i tot: després de passar-me la vetllada explicant que Pays Basque i Pays-Bas no eren la mateixa cosa, una intoxicació d’ostres de poc no m’envia al cementiri. Malauradament, no em vaig morir a Suècia. A Bulgària, em van parlar d’una llibreria de Sofia oberta les 24 hores. Era en una mena de mall i hi havia més gent a l’empara de la calefacció que no pas escoltant la presentació del llibre. ‘Hauries de venir la nit de Cap d’Any.’ És clar, l’any que ve mateix. Al barri Mission de San Francisco, vam assistir a una sessió en homenatge a Roque Dalton. La patrocinava la franquícia de pollastres Pollo Campero. Tot i que ningú no hi va llegir cap poema de Roque Dalton, l’acte va durar gairebé quatre hores. De tant en tant, el presentador agafava el micro i animava el públic: ‘Mengin pollastre, senyores i senyores, sense pollastre no hi ha poesia! Pollo Campero, el orgullo salvadoreño!’ Les dones dels poetes rentaven els plats al backstage, mentre el públic no deixava de buidar un plat rere un altre. Els nens ballaven. Es veien ben alimentats.

De l’estada a Geòrgia, en recordo dues coses: que la cinta d’equipatge de l’aeroport estava numerada com una ruleta de casino, amb petits quadres vermells i negres, i que el nostre recital el vam fer en una residència on s’acostumava a allotjar Vladímir Maiakovski. Un lloc encisador, fins que algú va fer servir l’expressió ‘baixador de suïcides’. Ens van explicar que importaven cotxes de segona mà tallats pel mig, per aparentar que era ferralla i no pagar impostos; posteriorment els tornaven a soldar en unes fàbriques a prop de Tbilisi i els posaven en marxa per tornar-los a vendre. Vaig passar la meva estada intentant trobar la costura dels cotxes. A Txèquia, vaig aprendre que de les llambordes en diuen ‘cap de cat’. A Polònia, no va venir ningú al nostre recital, però vam beure vodka i vam assistir a un bon concert de jazz. A Varsòvia, ens van ensenyar que la paraula ‘zakatek’ significa ‘cantonada’, en una taverna del mateix nom situada en una cantonada. Vam demanar més vodka per a celebrar que havíem après una cosa nova i per a digerir la manifestació ultradretana que ens havia agafat desprevinguts. ‘Per venjar els pares comunistes, els joves de vint anys ara es casen per l’església.’

A Mèxic, ens van posar un xofer que ens va portar a un combat de lluita lliure. Es veu que la humiliació més gran per a un lluitador és que el contrincant es tregui la màscara al ring. Com a càstig, els tallen els cabells davant de tot el públic. Una dona coqueta amb un collar de perles va increpar els lluitadors: ‘¡Encúlele, pendejo!’ La dona anava acompanyada d’un nen de sis anys extremadament formal i pentinat amb la ratlla a un costat; estava acostumat a les sortides de to de la mare. L’entrada deia això, al dors: ‘Prohibit a menors de set anys…’ I en lletra més petita, a continuació: ‘… seure a les quatre primeres files.’ A DF, hi ha cues llarguíssimes per a arribar a qualsevol lloc i el nostre xofer va baixar del cotxe i ens va recomanar que anéssim al cine. ‘Estigueu tranquils: uns recolliré al semàfor següent.’ A Buenos Aires, estudiants amb les butxaques de la gavardina repletes de llibres ens van informar que calien menys hores per a aprendre a pilotar un Boeing 767 que per a ballar el tango decentment. El conductor que ens van posar a Santiago de Xile era pinochetista: ‘No sé què us han explicat els de la delegació, però la veritat és que…’

A Portugalete, em van confondre amb el Kirmen Uribe i a Barcelona, amb l’Unai Elorriaga. A Milà, em van fer notar que tenia una retirada a Woody Allen, ‘de jove, és clar’. És clar. A Madrid, un llibreter hipster em va dir que la meva darrera col·lecció de contes li havia semblat una gran novel·la.

A l’Índia, vaig fer un llarg viatge en tren de nit. Com que no hi havia manera de veure el nom de les estacions, cada cop que el tren s’aturava, jo cridava el nom de la meva ciutat de destinació perquè la resta de viatgers em confirmessin si sí o si no amb el cap. Però els indis no saben afirmar o negar amb el cap: sempre expressen dubte. De miracle, vaig arribar a la meva estació.

A totes les ciutats que vaig visitar, vaig recitar-hi el mateix poema: el del tigre. El públic sempre reia en el mateix punt. Resultava pertorbador. I increïblement bonic. Qui no es consola és perquè mai no ha recitat un poema sobre un tigre.

En comparació amb tot el que havia passat, els cursos d’estiu de Santander podien ser gairebé unes vacances. Un bàlsam semblant a un balneari. L’únic inconvenient era haver de compartir l’habitació. De company, em va tocar un poeta català molt simpàtic i xerraire que l’endemà havia de presentar la nostra taula rodona. El primer dia de les jornades, els participants es van quedar fent un beure després de sopar, però com que estava massa cansat, jo em vaig retirar d’hora a l’hotel. Cap a les quatre de la matinada, em van despertar, sacsejant-me suaument les espatlles.

‘Ei, que em deixaries l’habitació? Tinc una noia esperant al passadís!’

Era el poeta català que havia conegut el dia anterior, és clar. Em vaig vestir amb qualsevol cosa a corre-cuita i vaig sortir de l’habitació, mig adormit i mig somnàmbul. Si hagués estat despert, li hauria dit: ‘Que aprofiti.’

Era juliol i feia una matinada càlida. Em vaig entretenir contemplant la platja durant una estona, fins que va obrir la primera cafeteria. Vaig llegir els diaris mentre esmorzava, mort de son. No hi havia cap catàstrofe excitant aquell dia. Sense passar per l’hotel, vaig anar directament a la taula rodona.

Al costat, hi tenia el poeta català, dutxat i perfumat. Em va presentar pràcticament com si jo fos l’escriptor que venia a transformar el cànon occidental, com el far de la nostra generació. Va esmentar Virginia Woolf: Una cambra pròpia. Va dir malament tots els títols dels meus llibres. Dos periodistes, molt concentrats, feien com que prenien apunts, tot pregant que no s’exhaurissin les piles de les enregistradores que havien col·locat sobre la taula.

Si més no, teníem tiquets per al dinar. Ens van posar pollastre. I és que, com tothom sap, sense pollastre no hi ha poesia.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb