El senyor Armand havia sortit a fer un volt. Només això i com sempre: avançar precàriament fins al parc, deixar que l’aire esbulli la mica de teranyina que li queda sobre la closca, concentrar-se en cada passa, cada moviment de tortuga centenària, concentrar-s’hi i oblidar el grinyol eixut de les articulacions, el dolor de les genives buides, el vent dins de les cavernes translúcides dels ossos. Una horeta cada matí. Si fa sol.

Arribar fins al banc és un calvari. Seure-hi, tota una maniobra. Però quan ja s’hi ha instal·lat, el trosset de món que es desplega davant seu el reconforta: hi ha una filera d’arbres de Judes que van deixant caure les tavelles de pam a un ritme irregular, fent un soroll sec de branca esqueixada; al fons, una paret de baladres blancs i verinosos; i, més ençà, dues palmeres altíssimes que zumzegen a cada mica de vent sense esme d’espolsar-se les cotorres que hi fan niu, insolents i bullangueres. Sempre li ha semblat que aquests ocells anuncien la fi de la humanitat. Més que això: que l’esperen amb delectança.

El senyor Armand havia baixat fins al seu banc i prenia el sol en silenci, buit de pensaments i de tot. Fins que ha sentit aquesta punxada, un gran ofec, la mà de gebre  aferrada als pulmons.

*

Abans de veure’l caure ell ja s’hi havia fixat: un cony de vell que tossia apuntalat en un bastó, com un quadre patètic de la part del món que l’edat li permetia d’ignorar. Només l’edat, no: el caràcter, les circumstàncies, la talaia des d’on es miren les coses, ell i els seus amics.

Amics o comsediguin.

Criden. Es foten empentes. Intenten sortides que facin gràcia. Han deixat les jaquetes blau fosc sobre la gespa. Tots duen camises blanques, pantalons llargs i grisos i idèntics, planxats amb séc. És divendres a migdia i l’uniforme ja està rebregat del darrer examen del trimestre, de les hormones, de les ganes de menjar-se la vida i demostrar-li que són dignes fills de la seva estampa. Tenen el vent a favor, ho saben i naveguen deseixits sobre aquesta arrogància.

Parlen de ties. Dalt de tot de la piràmide d’aspiracions hi ha la germana del nano que ara exagera una topada amb la rossa de les mamelles. Tots riuen. Perquè saben que s’ho inventa i perquè pensen com pot ser que sigueu germans amb aquella deessa. Que queda xaró però que és així com ho diuen ells: deessa. De tota manera, les germanes no es toquen. Tampoc no tenen nom però no es toquen. 

I, de sobte, el vell ha deixat el segon terme i li ha ocupat l’escena sencera: una brusquedat que no li corresponia, una espècie de convulsió, el bastó que cau i el cos que hi va darrere.

L’assenyala.

—Hòstia, allà.

Li miren el dit.

—Què passa?

Prova d’aguantar-se.

—Hi-hi-hi-hiiih…!

—Que què passa?

—Ha caigut un vell.

*

Hi havia aquella cotorra xisclant. Ara ho recorda: insistent, impertinent, aguda. Se n’hauria d’haver adonat, que hi havia aquella cotorra que xisclava i que no presagiava res de bo. 

Però el senyor Armand no és gens supersticiós, i si no fos perquè li ha passat això, no hi hauria tornat a pensar, en el coi de cotorra endimoniada.

Ha quedat estès a terra com un ninot de drap. De bocaterrosa. Amb un palmell de la mà de cara al cel i l’altre perpendicular a la sorra polsosa de vora el banc.

Plora.

*

—No t’hi atreviràs.

—Que no? —i se li escapa la rialleta ridícula que li esguerra sempre el posat: hi-hi-hi-hiiih…! Encara que no ho vulgui, que no hi hagi res que li faci gràcia, quan se sent en tensió, pel que sigui, davant d’una tia, per un examen, quan a casa li diuen que no hi ha cotxe, que no hi ha viatge, que no hi ha res, ell prova de serrar les dents, prem els llavis fins que se li fan ratlla dibuixada, s’aguanta la respiració, estreny els punys, tot és en va: com un singlot, una maledicció, cada vegada que li convindria quedar bé, o imposar-se, callar, li surt, irreprimible, insuportable, el característic riure de ratinyol.

Cada vegada i ara també.

L’altre, implacable, satisfet, alça una cella. Que no s’ho creu. I que amb aquest teu quiquiriquic encara menys, papalloneta.

—Eh?

—Que dic que no m’ho crec. —I se l’ha mirat aclucant els ulls, que si sense esforç ja són grisos ara semblen dos balins.

És una provocació. La fa a consciència, davant de tots, ho saben i ell hi caurà de quatre grapes.

Bah, i què? Tan sols és un vell. Ha dit que ho faria i ho farà.

S’hi acosta.

Quin fàstic.

Juraria que és mort.

*

No vol fer balanç de res. Ni de consciència ni de res. Li ha arribat l’hora i no vol que li passi la vida com diuen que fa en aquests casos, condensada en una seqüència de segons. No ho vol, no ho vol i no ho vol. Tanca els ulls, això sí que ho pot fer. Prem fort les parpelles. No aconsegueix que s’aturin les llàgrimes.

Està perdut.

Un noi se li atansa amb cautela. Ell no el veu però fa cara d’angúnia. Ve només per una juguesca, perquè ha dit que n’és capaç i perquè els seus comsediguin continuen pendents de cada passa que fa, de cada moviment.

Mai no havia vist un mort de veritat. Sent una espècie de por a l’estómac. No: una pena. I això és nou. 

Dins del cervell del senyor Armand, en canvi, tampoc ara no hi ha espai per a sentiments honorables: tan sols una ràbia punxeguda. Torna a obrir els ulls però no hi veu el noi que ja té a tocar, que li diu si es troba bé i que ara avisa una ambulància: la retina li mira endins i li retorna les coses que ja sap: que ha deixat passar el temps, que ningú no l’enyorarà, que sempre ha complert el seu deure.

Sempre.

Es considera un home d’estat. Amb la vàlua que no li han reconegut, i l’abnegació. Gris, inexpressiu i fred com un peix, terriblement eficaç. Invisible.

Qui hi deu haver ara al seu lloc?

Li sembla impossible que no l’hagin trobat a faltar, que tot hagi funcionat igual, tants anys. Sense ell.

És per això, que plora: té clavada aquesta ràbia com una espina roent.

Ara el noi li ha vist les llàgrimes i es commou. S’ajup. Li col·loca el cap a la falda. Pensa en els avis, que no va conèixer, en un hàmster que tenia i que va quedar esclafat a la porta de la cuina. I es descobreix dient a aquest pobre home que tranquil, que tranquil, que hi-hi-hi-hiiih…!, no passarà res.

Vistos de lluny, són com una pietat que algú hagués volgut estrafer.

Fins que el senyor Armand recull de no sap on la darrera espurna que tenia, fita el jove i li escup que qui cony ets. 

Altres contes d’Un estiu a Galeusca:
—’Minuts de créixer‘, de Tina Vallès

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb