La setmana de la unilateralitat

«Quan es parla d'unilateralitat gairebé sempre s'oblida que la unilateralitat dels gests de l'un implica inevitablement les reaccions de l'altre. Podríem dir, paradoxalment, que la unilateralitat en realitat acaba essent sempre bilateral»

Vicent Partal
Vicent Partal
25.07.2016 - 07:31
Actualització: 25.07.2016 - 09:31
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Aquesta setmana, de dimarts a dijous, el Parlament de Catalunya farà un ple que ha de canviar el joc de les relacions entre Espanya i Catalunya. Com és ben sabut, el Tribunal Constitucional espanyol ha exigit al parlament que no porte al ple les conclusions de la ponència constitucional, exigència que Xavier Garcia Albiol va dir públicament que era ‘el darrer advertiment’.

Les conclusions no han estat enviades al ple per la mesa però amb tota probabilitat les hi acabaran portant tots dos grups, Junts pel Sí i la CUP, que les han pactades i les han redactades. Conscients de l’amenaça formal que pesa sobre ells i disposats, per tant, a enfrontar-se a les conseqüències. L’aprovació de les conclusions de la comissió que va iniciar Muriel Casals i que presideix Lluís Llach, doncs, seran un d’aquells moments que marcaran per sempre la política catalana, i l’espanyola també.

Quan es parla d’unilateralitat gairebé sempre s’oblida que la unilateralitat dels gests de l’un implica inevitablement les reaccions de l’altre. Podríem dir, paradoxalment, que la unilateralitat en realitat acaba essent sempre bilateral. De gests unilaterals aquest país ja n’ha fets, sobretot el 9-N. I la reacció, ara com ara, ha estat un judici que sembla que vulguen finir amb penes suaus, conscients de l’escàndol que motivaria una altra circumstància.

Però ara veurem què farà el Constitucional espanyol aquesta setmana, quan el parlament aprove la ponència de la comissió constitucional. Pot tornar a reaccionar amb suavitat, sabent que una reacció dura ens justificaria internacionalment a l’hora de prendre decisions més clares. O pot atacar el parlament com a institució dipositària de la sobirania nacional, si veu que no li queda més remei i que la suavitat no porta sinó més audàcia per part nostra. Si fa això, i a tot estirar dijous ho sabrem, aleshores ja tindrem el senyal que s’ha inaugurat la darrera etapa del procés d’independència, en un moment molt favorable, a més, si ens mirem les dades expressades pel CEO la setmana passada.

Us recomane, doncs, malgrat les mitges vacances i la calor del juliol, que aquesta setmana dediqueu una gran atenció a tot allò que passarà al palau del parc de la Ciutadella, al parlament.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
jaume
jaume
25.07.2016  ·  01:41

Completament d’acord amb la sra. Eulàlia Gili.

“Si els polítics se la juguen els seguirem fins allà on calgui. Però no estem disposats a fer teatre perquè ens utilitzin. Ara és l’hora de la veritat.”

Respecte al paper de l’ANC, potser li cal passar pantalla. Menys performances de mobilització, ja que l’èxit d’engrescar la gent, i motivar els motivables ja l’ha feta.
Ara toca gastar alguns “quartos” i força temps en anar a motivar els no motivables, els que viuen en terreny i en mentalitat espanyolista. Cal “ajudar-los” a votar independència, encara que no vulguin perdre la seva espanyolitat. I un bon dossier dels avantatges -reals- de la República Catalana i dels desavantatges -reals i ja actuals- de la monarquia espanyola, explicats per qui ho hagi d’explicar, amb unes olives, i un vermut, al lloc adequat, ajudarien molt.
ANC. ara toca més política que espectacularitat.

Josep
Josep
25.07.2016  ·  17:29

Totalment d’acord amb el comentari d’en Jaume i amb la frase d’Eulàlia Gili.

Sóc soci de l’ANC des de fa anys i no he fallat en cap acció, fins ara. Però no em mobilitzaré més, mai més, per res més que per la INDEPENDÈNCIA, amb majúscules i com a únic objectiu, i amb actes de resistència o de desobediència clara.

S’han acabat les performances i el teatrillu. Prou repartir fulletonets i prou samarretes de colorets.

Volem el pa sencer, i el volem ja.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies