Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

En l’àmbit financer hi ha uns agents que vetllen per controlar que les empreses facin les coses ben fetes. Les auditores més importants del món són són PricewaterhouseCoopers (PWC), Deloitte, Ernst & Young i KPMG, que han participat en escàndols de frau sonats. Si bé les grans empreses catalanes fan servir aquestes auditores, n’hi ha de més petites que contracten els serveis a empreses locals, com ara Faura-Casas, o algunes altres del Col·legi de Censors.

Les empreses industrials, a més a més, compten amb uns agents que han de vetllar pel compliment de les normes, en aquest cas no financeres sinó tècniques i ambientals. Si al món financer les anomenem auditores, a la indústria també les anomenem certificadores.

Aquestes empreses de certificació revisen que les empreses compleixin les normes obligatòries i algunes de voluntàries que els diversos sectors han anat definint. Les normes tenen per objectiu facilitar la transferència i l’homologació de productes i processos a la indústria.

La normalització és un fet centenari. L’any 1917 es va crear el ‘Deutsches Institut für Normung’, que ha elaborat des de llavors les famoses normes DIN. Un full DIN-A4, l’anomenem així perquè el 1922 l’institut va elaborar una norma en què es definien dimensions i proporcions dels fulls de paper. Actualment en conservem el nom col·loquial; la norma en qüestió és la DIN-476, que internacionalment ha adoptat el nom ISO-216.

Aquest és només un exemple universal per a entendre fins a quin punt les normes són quotidianes, d’una manera transparent al públic en general, però potser molt evident a la indústria. L’institut DIN continua funcionant amb normalitat i ha establert la majoria de normes europees i internacionals. A l’estat espanyol les anomenem normes UNE, Una Norma Española (sic), i les que són harmonitzades a escala comunitària les anomenem UNE-EN. Segons la importància de la norma, les empreses prefereixen fer servir una nomenclatura o una altra.

En el cas de les normes que fan referència a la qualitat, la International Organization for Standardization (ISO) –fundada a Londres– és la més popular. L’ISO 9000, com l’anomenem habitualment, fa referència a la nomenclatura ISO. Entre moltes altres ISO, val la pena d’esmentar la 14.000, que tracta sobre medi, i totes les que fan referència a les emissions dels vehicles. Alguns sectors tenen sèries específiques, com ara el d’automoció, amb la ISO/TS, o l’aeronàutica, amb normes molt estrictes per a la fabricació i el control de qualitat.

Les certificadores són els controladors que han de garantir que les empreses segueixen les normes. Com no podia ser de cap més manera, les més importants al continent europeu són les alemanyes, les agències TÜV. N’hi ha diverses segons la seva regió d’origen. TÜV SÜD, TÜV NORD, TÜV Reinland. I també algunes altres, com ara Lloyds o BSI, que són angleses, els mateixos països que alguns dels auditors esmentats abans.

La darrera crisi financera ens va mostrar les debilitats del sistema d’auditoria. Auditors demanant perdó, auditors –pocs– encausats, reformes per a limitar la durada dels contractes d’auditoria, etc. Aquesta setmana hem pogut veure directius de Volkswagen demanant perdó, però no hem pogut veure com els responsables de les certificadores entonaven el ‘mea culpa’. Volkswagen treballa amb diverses certificadores i auditores industrials TÜV: Reinland per a formar els proveïdors que obligatòriament les han de complir, SÜD per als vehicles d’ocasió i NORD, que ha rebut un premi a la gestió de la qualitat aquest 2015.

El model es perverteix de la mateixa manera que en el món financer. Els grans controladors del sistema cobren de les empreses mateix per a prestar els serveis. És molt difícil que funcioni mentre ho tinguem organitzat d’aquesta manera. Deixar-ho en mans d’associacions independents de consumidors, com fan els anglosaxons, és una sortida no sempre eficaç per a la prevenció.

Les certificacions són un negoci i no una protecció de les persones. En vista de la incapacitat real de controlar els resultats, les certificadores s’excusen dient que només verifiquen el procés. És tant com dir que garanteixen que les coses es fan tal com és previst, però que no en garanteixen el resultat.

Focalitzem l’atenció en com fem les coses i no en per què les fem. La indústria alemanya és responsable d’aquesta tradició. És molt important de fer bé les coses, estandarditzar els processos, però no pot ser l’única garantia que allò que fem és correcte.

No n’hi ha prou d’executar a la perfecció un projecte, programa o activitat perquè el seu resultat sigui adequat. Si no pensem en les persones i en la societat, si només pensem en la rendibilitat, l’eficàcia i l’eficiència, un projecte –per inhumà que sigui– podrà ser executat amb excel·lència. Hem de revisar el model de certificació i auditoria, però, sobretot, que prevalgui l’honestedat dels professionals.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.