La potineria del PP amb Europa

El president del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha proposat una negociació amb el PSOE per a renovar el Consell General del Poder Judicial espanyol, amb una novetat irònica: la mediació de la Comissió Europea. I Pedro Sánchez hi ha accedit. Significativament, la portaveu del govern espanyol, Pilar Alegría, ha dit que Brussel·les farà de mitjancera i verificarà el procés, els mateixos termes que s’han emprat per a l’acord entre el PSOE i Junts. Feijóo es va fer l’ofès quan els periodistes li van assenyalar el paral·lelisme, i va dir que li semblava “una falta de respecte equiparar la Comissió Europea amb un mediador salvadorenc especialitzat en banda armada”, però la comparació és inevitable. El missatge dels populars és que no es pot confiar en els socialistes, i que només les institucions europees serveixen per a compensar els excessos autocràtics de Sánchez. Al PSOE, l’argument ja li va bé, perquè quan el PP faci escarafalls per les reunions amb Junts a Ginebra, tindrà un contraargument barat.

El gest de Feijóo, en tot cas, no és cap bolet. D’ençà del 23 de juliol que el PP segueix una política clara d’enfangar la Unió Europea directament en la política espanyola. A principi de novembre, el comissari de Justícia, el való Didier Reynders, va demanar informació a Sánchez sobre la possible llei d’amnistia; un gest amb pocs precedents que deixava enrere l’excusa de l’afer intern. Hi va haver un breu estira-i-arronsa amb el flamant ministre de Justícia espanyol, Félix Bolaños, que va assegurar que la Comissió no estava gens preocupada i Reynders el va desmentir: “La nostra anàlisi és en procés, continuarà fins que no s’aprovi la llei i estarem atents com es desenvolupi”, va dir. A final de mes, els populars van impulsar un ple sobre l’amnistia al parlament d’Estrasburg. El president Carles Puigdemont va dir que seria un circ que contribuiria a “internacionalitzar el conflicte”: un altre vas comunicant amb les cantarelles del procés.

Aquesta setmana, el PP ha activat un altre circ més petit però més car, una delegació europea ha vingut a avaluar la immersió lingüística per a extreure’n la conclusió que no n’extreu cap expert: que el castellà és una llengua minoritària a Catalunya, que el model crea exclusió social als castellanoparlants i que el català no necessita cap mena de protecció especial. Era una missió pornogràficament partidista, tan esbiaixada i farcida de diputats d’extrema dreta que els grups europeus dels socialistes, els verds i l’esquerra se’n van desentendre. Fins i tot, el responsable d’afers legals de Brussel·les va dir a la presidenta de la comissió que la impulsava, Dolors Montserrat, que la Comissió no veia “cap raó per a actuar en aquest cas concret”. Amnistia, immersió lingüística i, ara, la governació dels jutges espanyols: tres qüestions fonamentals per a l’ordenament jurídic i l’equilibri territorial espanyol, tres qüestions que el PP ha decidit de convertir en europees. Per què?

La primera decisió de Feijóo al capdavant del PP, per més que llavors mirés de treure-hi importància i culpar-ne Pablo Casado, va ser l’aval del primer govern amb Vox, a Castella i Lleó. D’ençà d’aleshores, Sánchez ha traçat molt hàbilment una estratègia per a radicalitzar els populars, acorralar-los amb Vox i, així, allunyar-los de la centralitat per posar-s’hi ell. Desacomplexat respecte de la legislatura anterior i alimentat pels pactes amb l’extrema dreta en ajuntaments i comunitats autònomes de tot l’estat, el relat dels socialistes per a presentar-se com els únics garants de l’ordre democràtic i constitucional els va funcionar a les eleccions. Avui, a ulls de la progressia continental, tant Sánchez com Puigdemont són gairebé uns salvadors de les essències europees que es degraden i trontollen per haver frenat l’autoritarisme a l’estat espanyol. Per compensar-ho, Feijóo mira de refugiar-se en una altra Europa i obra com una extensió del cap dels populars europeus, el bavarès Manfred Weber, que vol posar fi a la política dels cordons sanitaris i acostar-se als ultres per fagocitar-los.

No deixa de semblar graciós que, quan han passat uns quants anys d’ençà que el processisme va posar de moda els cèlebres eslògans que Europa ens mirava i que Europa no ho permetria, i que el govern de la Generalitat mateix va dur el país a l’octubre del 2017 tot esperant que un Deus ex machina europeu aparegués de sobte per treure’ls les castanyes del foc, la intervenció europea es comenci a coure justament ara, quan el conflicte és al seu punt més pacificat dels darrers quinze anys. Si el PP gosa potinejar les institucions comunitàries com ho fa, és, primer, perquè han perdut valor i prestigi, i segon, perquè ja no té por dels efectes que tindria cap mediació. En una mediació, el peix gros fa concessions si té incentius per a fer-les, i l’independentisme els ha fets desaparèixer tots. Per això, ara tan sols resta la frivolitat institucional, d’una banda i d’una altra.

El català poruc de Madrenas

L’ex-batllessa de Girona i diputada de Junts al congrés espanyol, Marta Madrenas, va fer aquesta setmana una intervenció en una comissió que il·lustra perfectament com les actituds més tènues en l’ús del català són un bumerang que perjudica la llengua. Madrenas va anunciar en castellà que faria la seva pregunta en català, gairebé demanant disculpes als companys, als quals havia dut una còpia escrita en castellà. El president de la comissió, del PP, la va avisar que si ho feia li retiraria la paraula. I Madrenas se’n va doldre: “Esteu limitant els meus drets lingüístics.”

Madrenas fa un paperot per dues raons. La primera, perquè li acaben explicant que l’acord de la mesa sobre el reglament que ella mateixa va votar preveu que no es pugui fer servir el català si no hi ha els mitjans necessaris per a la traducció. La segona, perquè en lloc de començar parlant en català i esperar, en tot cas, que la censurin, comença demanant permís, s’excusa dient que no vol tenir cap descortesia, i acaba tenint una discussió estèril de cinc minuts en castellà i callant després de dir tres mots en català. Un exemple trist de les conseqüències d’encarar els drets lingüístics amb el victimisme preventiu i no pas des de l’afirmació i la llibertat.